Tuesday, 13 June 2017

Baúl de fotos.

Anoche me dispuse, por fin, a revisar un poco las poco más de 600 fotos que hice en Japón y, sin embargo, una vez las pasé al ordenador, se abrió el gestor de fotografías que no había abierto en años y me encontré con cosas que ni recordaba.

Al final, en vez de ordenar las de Japón, acabé revisando fotos y más fotos de mi adolescencia, de Búbal o aquel viaje por el Norte, del bachillerato y el viaje de estudios a Ámsterdam, Sa Mare den Ramírez, Marcos, la noche del sushi y la mejor carne picada que he comido nunca, Tavarúa, el año que estuve en la UIB, el viaje Berlín y aquel último verano en Mallorca antes de Barcelona.

Y luego ya creo que, sin saberlo, empecé a ser un poco más adulto. Bueno, la verdad es que todos. Eso y a ser menos horteras. Porque lo cierto es que miro atrás 10 años y hemos envejecido muy bien. Tan bien que estamos todos más guapos ahora y, para ser sinceros, no creo que pueda decir lo mismo en 10 años. Pero eso uno se lo podría esperar, no dejan de ser cosas de la edad, lo que me cuesta más de llevar es saber que en unos años pensaré que en los 2010 era un hortera.

Tiempo al tiempo.

Sunday, 7 May 2017

Cert, clar i breu.

Gairebé totes les vegades que n'havíem parlat, a banda i banda del Mediterrani, li havia donat la raó, com qui concedeix sense estar-ne completament convençut. Objectivament, és cert allò que tant li agrada repetir a en Gerard, que l'Empordà i Mallorca són molt parescudes, amb muntanyes, una plana i la mar. I malgrat les obvietats, jo no n'estava del tot convençut, en part per idolatria a la meva petita pàtria i, en part, simplement, per remarcar els trets diferencials.

Dissabte passat, però, vaig sortir a córrer carretera Valldemossa amunt. Paral·lel a a la carretera hi ha un carril bici i un camí per vianants que surt de Palma cap al nord, enfilant cap a la Serra. De seguida que passes de llarg l'Hospital de Son Espases i durant un parell de kilòmetres, el paisatge queda lliure de bona part de les cases i edificis i allà al davant hi queda la Serra i camps amb ovelles, ametllers i algun hort. Es distingeixen taques liles i grogues, i vull pensar que ara que és primavera eren espígol i ginesta, però no n'estic segur. I, en aquell moment, sota el sol de l'abril mallorquí, vaig entendre que en Gerard tenia raó i que llum, olor i paisatges eren completament identificables i que, perfectament hagués pogut confondre la Serra amb les Alberes.

Saturday, 11 February 2017

Sábado de nieve

He de reconocer que me gusta levantarme temprano los fines de semana y aprovechar la mañana. Desayunar con tranquilidad, leer algún que otro articulillo, tomarme una cafetera entera y seguir en pijama, ponerme un disco entero y seguir tomando café viendo como poco a poco se va haciendo menos temprano y pasa a ser una hora decente y yo sigo en pijama, y ya es tarde, y yo ahí en la mesa con la prensa, la música y el café.

A riesgo de quedarme sin hacer todo lo que quería hacer, hoy parece un buen día para repetir y quedarme aquí sentado mirando cómo cae la nieve. Yo que pensaba que el invierno estaba acabando y aquí volvemos a estar toda la mañana mirando por la ventana cómo caen erráticamente los copos de nieve, con ganas y también pereza de que cuaje.

Inevitablemente me acuerdo de aquel primer invierno en Bruselas que a Nadia y a mí se nos hizo eterno. Ahí en nuestros kots horribles, con noches y días de estudio y una sensación de frío inacabable. Y es curioso porque no ha vuelto a hacer ningún invierno tan malo desde entonces, pero tengo la impresión de que no lo viviría tan mal, que efectivamente uno se acostumbra a todo, incluso a una nevada de 6 meses.

A pesar de todo, uno se acostumbra a todo lo demás también, no solo al frío. Cierto que no todo es tan fácil como ponerse unos calcetines más gruesos o otro jersey, pero, con el tiempo, ni la nieve ni el pasado molestan igual. Por mi parte, me sorprendo mirando por la ventana contento de que vuelva a nevar, igual que me ha encantado poder decir, tras tantos años "qué más da" y ni siquiera hacer valer una victoria pírrica.

Y, a todo esto, ya no es, para nada, temprano y quizás habría que movilizarse e ir a hacer todo lo que hay que hacer.

Thursday, 5 January 2017

Sí que hi neva, a Ciutat

Ahir vaig veure el pilot de la sèrie “Mai neva a Ciutat” que IB3 ha posat a votació amb dues altres més per tal de triar la propera producció pròpia. La mitja hora del capítol no només em va encantar, sinó que també me va parèixer una molt bona representació dels illencs que han viscut fora i han tornat i dels que no hi som però voldríem ser-hi.

Aquest és el 9è Nadal consecutiu en que he d’agafar un vaixell o un avió per tornar a casa. Primer des de Barcelona i ara ja fa uns anys que ho faig des de Brussel·les. Com bona part del jovent illenc, i supòs que com na Neus, la protagonista de la sèrie, me deman com seria la meva vida si tornàs a viure aquí. La por de no trobar-hi feina, d’avorrir-me o de trencar la relació idíl·lica que tenc amb l’illa quan vénc per Nadal i a l’estiu són grans frens a la tornada. Por de cansar-me d’una Mallorca que m’estim, d’anar als mateixos llocs i veure-hi la mateixa gent, de deixar de tenir inquietuds o d’estar obert al món. Com si arreu no hi hagués rutines!

Tot i que les meves estades a Barcelona i a Brussel·les m’han enriquit i m’han fet créixer, a nivell col·lectiu, l’agregat de Ferrans, Neus, Jaumes i Antònies que són a fora és un desastre per les illes. Si a nivell fiscal solem sentir això de que “Madrid ens roba”, el que és ben cert és que “Barcelona ens empobreix”. I qui diu Barcelona, diu Brussel·les, Londres o qualsevol altre lloc que s’enduu el jovent format illenc.

La fuga de cervells no només ens fa més pobres, sinó que aprofundeix en la sobre-estesa creença de que a Mallorca no hi ha res a fer i que no hi ha gens de marge fora del monocultiu turístic. Confïi en que na Neus de la sèrie acabarà trobant el seu camí a Palma. Però per fer-ho, per a que nevi a Ciutat i hi poguem fer qualque cosa de profit, ens ho hem de creure i hem de ser capaços d’imaginar-nos una realitat diferent per Mallorca.

Friday, 30 December 2016

2016. Ni més ni manco.

Baldament encara no haguem acabat l’any i, amb el ritme que duim un dia i mig podrien dur-nos moltes sorpreses, m’atrevesc a fer balanç d’aquest 2016 intentant defugir tots els adjetius i apel·latius que se li ha donat a la premsa i a les xarxes socials.

M’agradaria pensar que el meu any no es defineix exclusivament per si guanya Rajoy un altre cop, si els britànics voten sortir de la UE o si arriba a la presidència dels EUA un boig d’extrema dreta, sobretot quan jo no he contribuït a cap d’aquestes coses i quan l’impacte real encara tardarem un poc per veure.

Així, no definesc el 2016 com “el pitjor any de la història” i, en cap cas com “el pitjor any de la meva vida”. Com tot, ha tengut alts (per exemple, aquí, aquí o aquí) i baixos (per exemple, aquí, aquí o aquí) i m’agradaria poder endur-me al 2017 els alts i deixar de banda els baixos. 2016 ha estat un any de voltar pel món, encara que sigui majoritàriament per aquest rodol europeu, de passar poc temps a casa, d’aprendre a estar sol i a gaudir el temps amb mi mateix, de saber què és el que enyor i quines expectatives tenc de la gent, de començar a comunicar-les.

Ha estat un any d’introspecció i solitud -amb tot el patiment i reflexió que això comporta-, però també d’obertura, de noves experiències, de reprendre amistats i fer-ne de noves. El 2016 ha tancat pàgines que feia temps que havien d’haver-se tancat i, tot i que no n’ha obert de noves, acaba l’any amb la serenor de no necessitar-ho. El 2016 m’ha fet créixer i avesar-me a l’edat adulta, m’ha fet aprendre a apreciar la tranquil·litat i l’estabilitat, però també m’ha donat marge per l’aventura, la improvisació i les decisions esbojarrades.

Ni més ni manco. No podríem entendre com de bo serà 2017 sense haver viscut el 2016 amb els seus alts i amb els seus baixos.

Thursday, 15 December 2016

China. First impressions.

I landed in Chengdu slightly before 2pm of yesterday. And I say yesterday cause I’m a bit unsure which day we are in today, probably Friday. After passing the border control and going through the luggage claiming zone, I left through the arrivals terminal. The terminal was a mere corridor from the luggage claim to the streetdoor. If you ever wondered about ATMs or tourist information, there was nothing of that. The only five meters of the terminal were extremely crowded with people with their cameras and phones ready to take pictures of the people arriving. Once crossed through all of them, I left the building behind and took a cab to the hotel. No English, just the address written in Chinese.

The old Volkswagen went through the spidernet of highways. The yellowish air I could see from the plane could no longer be noticed, but it was still a little foggy. Buildings, buildings and more buildings surrounded with railways under construction, highways, some sculpture, massive and unnecessary bridges, etc.

After the check-in and a short shower at the hotel, I decided to fight jet lag and go for a walk. Some tourism would do some good. Despite the smog, streets were clean -or cleaner than Brussels- and it was relatively nice to walk around. It was a bit messy, but not loud at all. There were some trees here and there and an enormous number of shops and restaurants. 

The walk until the Wuhou Shrine was easy and although I felt tempted to stop at some of the food places on the way, I kept walking through the city. To my surprise, we could see many old people, some even daring to cycle through traffic jams. Once in Wuhou Shrine, a great ensemble of gardens, palaces and museums gave me some peace. Just outside of it, a traditional commercial street brought together the best Chinese delicacies, pottery shops, tea shops and a lot of stuff with pandas on it, t-shirts, teddy bears or even purses.

During my walk I certainly came across stuff I didn’t know, to the level of being unsure if they were food or not. But the cultural shock didn’t came until I ran into three guys on the street carrying each of them one small monkey the same way we carry dogs. That moment I realised how surrealistic it all was, I was in the middle of a 14-million-people Chinese city I had never heard of and I didn’t know what time or what day it was, I wasn’t sure if the next meal would be lunch or dinner or if I should sleep, but I was extremely tired so I headed back to the hotel.

Tuesday, 6 December 2016

140

Desde que empezó el año que justo ahora estamos terminando que no he parado quieto. De aquí para allá todo el día. Entre trabajo y razones personales, a final de año habré pasado alrededor de 140 días del 2016 fuera de casa y el porcentaje sube si solo miro los fines de semana. Y, aunque disfruto enormemente de viajar, de volver a Palma y estar con la familia y los amigos, de conocer nuevas realidades, de estar en contacto con concejales y técnicos municipales, tomar cafés en ciudades extrañas o pasear por otros paisajes, la verdad es que lo que acabo echando en falta cosas muy sencillas como el tiempo para poner una lavadora, tener pan para desayunar al día siguiente y poder hacer la cena tranquilamente con música de fondo.

Es curioso lo feliz y tranquilo que he estado esta tarde cortando cebollas, puerros, patatas, champiñones y calabaza, poniendo la olla exprés y leyendo algún articulillo mientras tanto. Así de sencillo soy yo, que la semana que viene me voy a China y yo estoy pensando en que echo en falta pasar tiempo suficiente en un mismo sitio para poder tener el lujo de perder una mañana entera de sábado durmiendo, para improvisar una quedada con amigos sin tener que calendarizarlo todo, para poder dejar de poner excusas para todo y para sentir que vivo en alguna ciudad -la que sea- y no en un punto entre estaciones y aeropuertos.

Es posible que me queje de vicio y que muchos darían un riñón para estar en mi situación. Yo, sin embargo, de cada vez aprecio más las rutinas, el tener tiempo para compartirlo con otros. Así que ahora que está acabando el año -y con él mis fuerzas-, tengo un propósito para el 2017: viajar menos.