Rosselló 464

De les primeres coses que hom se n'adona quan arriba a Barcelona és que els carrers són substancialment més difícils de creuar que a altres ciutats i que les passejades són bastant més llargues. Així, els xamfrans de l'eixample no només serveixen per allotjar cafès i oficines de La Caixa –o al seu defecte de Caixa Catalunya–, sinó que, a més a més redueixen la perillositat del trànsit, o això em varen explicar.

I com a bon dilluns feiner sense massa feina, passejades i passejades d'horeta i mitja llarga entre illes i carrers i més illes i més carrers i obres de l'AVE entre Sants i la Sagrera "Estem compromesos amb Barcelona" i cartells de l'AVE pel Litoral i de sobte, sí, de sobte, La Sagrada Família. Inconclusa, ella apareix davant de tots els que ens trobàvem a aquella altura del carrer Mallorca i es deixa veure la seva magnificiència, la seva façana vella i deslluida, la seva façana moderna i desencaixada i les parades de turistes. A l'illa parell del carrer Mallorca entre Sardenya i Sicília hi ha un Starbucks que mai havia vist i que segur que tant a na Vicky com a na Cristina els va encantar poder prendre un smonka amb extra de vainilla allà assegudes, igual que els va agradar molt Barcelona.

I plou, però no és una cosa que em sorprengui massa, perquè ja sabíem tots que avui havia de ploure. De fet ha plogut tot el dematí i bona part de la tarda, llevat del vuitanta per cent del temps que passejava. En arribar a Verdaguer, que com va dir na Picó, havia nascut a Folgueroles, a la plana de Vic –com na Marta–, he girat per Passeig Sant Joan i m'he mentalitzat que havia de tornar cap a casa, així que he tornat girar per Provença quan m'he dit que no, que o seria per Rosselló o no seria. Així he arribat, en un moment donat del meu passeig, a Damasc, una pastisseria amb gran sortit de dolços siris –que, me per mi que són iguals que els libanesos–.

En s'hivern a s'Arenal no s'està nada mal.

Pluges de fred sobre els meus peus, diumenges en què no surt el sol, que tot és penombra, que mai es fa fosc perquè ni tan sols s'ha fet de dia, perquè no hem aconseguit que el sol entri en aquest casa, ni en aquella, ni a cap racó de la plana, ni molt menys a la muntanya. I la ciutat, la ciutat contaminada, freda i bruta. És diumenge, diumenge de gener i jo prenc cafè que ja és fred mentres esgot els minuts i les hores que em queden per a començar a acabar el treballet de demà.

Amb les espelmes enceses, com si creiéssim que ja en fem prou, que ja hi veiem a bastament, sense adonar-nos que, en el fons, la llum del carrer, els núbols bruts de polució, els edificis del costat, fan molta més llum que la quinzena d’espelmes que hi tenim a la sala.

I mira que, malgrat que plogui, no podem culpar els rajos, els trons o altres fenòmens meteorològics. I mira que, sense que en siguem conscients, encara hi ha gent allà baix fent feina, mirant d’arreglar l’avaria, ara, a nou tocades, sota la pluja.

A tot això, Sant Sebastià i la seva revetlla arriben lluny de casa, dels focs, foguerons, de Ciutat i a Gràcia dia 30 fan foguerons, fan torrades i crec que, si no plou com l'any passat, ja en serem dos.