Migjorn

Després de dies voltant pel Llevant mallorquí, de nedar davant Menorca i veure cada vespre barques que pesquen calamars, diumenge vaig tornar a Ciutat. Una setmana de calor, de fer feina i posar en ordre quatre coses que encara no havia enllestit i, avui divendres, he hagut d'escapar-me a Migjorn a passar-me un llarg dia de platja i descans davant Cabrera. Un pic més, això va de tòpics i, un pic més, hi predomina l'etern locus amoenus i la fugida de la vida mundana.

Així idò, a mig dematí hem enfilat la carretera cap a Ses Salines, intentant evitar la cotxada que se n'anava en es Trenc i, precisament, a migjorn ens hem plantat a davant del far de Ses Salines, el punt més meridional de Mallorca, just davant de Cabrera i de l'illa dels Conills.

Per qui no hi hagi estat mai, no té pèrdua. La pròpia carretera és una mostra més del paisatge mallorquí i del Mediterrani oriental. Entre Ses Salines i Es Llombards, hi ha una carretereta de vuit quilòmetres que duu directament (i exclusivament) al far de Ses Salines. La carretereta, com deia, són vuit quilòmetres entre parets seques, murtes, pins i savines. A qualque moment hi ha síquies als dos costats i, crec recordar, que es pot veure els rostolls i les bales de palla. El far ben blanc i tancat al públic em fa pensar en contraban i estraperlo. Sincerament, amb tot el que ha conegut aquest bocí de Mallorca, no me sorprén que Joan March tengués terres pel Migjorn. Per qui encara no se l'imagini, o vulgui posar-li banda sonora a aquest post, basta que escolti la descripció que en fan els Antònia Font aquí.

A la dreta del far, passant darrera unes murtes, s'arriba al paisatge lunar. Si enfilau el caminoll, després d'una bona estona a peu, s'arriba a una platja d'arena fina en la que jo, de fet, no hi he estat mai. La veritat és que jo m'estim més quedar damunt les roques planes i erosionades del camí, on no hi ha massa gent i puc nedar amb tranquilitat. Avui no hi ha hagut excepció i, tot i el vent de xaloc que hi bufava, el trajecte ha valgut la pena.

Es Carregador

‘Realment, quina calma’, pens mentres bec el segon cafè del dematí i esper que s’aixequi el meu germà per anar a plaça, que avui hi fan mercat. Són les 10.40 d’un dimecres de finals d’agost i aquí, a Es Carregador, just davant de mar, tot és tranquilitat. Fa un dia estrany, bastant poc calurós i ennigulat casi exclusivament a la part de mar on acostumam a nedar. Quatre rajos de sol escapen dels niguls i deixen la mar amb segments ombrívols i lluminosos. L’horitzó és, però, ben visible, tot i que, per la banda de gregal pareix que hi ha calitja. Avui, per primer cop, Menorca és casi imperceptible, llevat per una punta aïllada, un cap. El blau de la mar és avui profund.

A la casa del costat els guiris encara hi dormen i només se senten les ones contra les roques, els quatre o cinc turistes que baixen la carretera en bicicleta i, ara, aquell vaixell de pesca reconvertit en golondrina. Aquest deu ser un d’aquells dies que no agraden a turistes i visitants, així que intuesc que el mercat estarà ben ple. Ja fris d’anar a veure tomàtigues i aubergínies, d’imaginar-me dies i setmanes exclusivament vegetarianes. Després, pegaré un bot a la biblioteca, per acabar de tancar les quatre coses que tenc obertes al màster, penjar aquest post i allunyar-me, ni que sigui cibernèticament, unes hores d’aquest locus amoenus. De ben segur que quan no ho tengui, l’anyoraré.

I nedam després de ballar.

En dies -o nits- com la d'avui sóc fan de jo mateix. Ara just, acab d'entrar a ca nostra i escric aquestes quatre línies abans de dutxar-me i anar-me'n a jeure tres o quatre horetes. Aquest vespre i aquesta matinada m'han passat volant. De la verbena sense alcohol de Campos -res a veure amb la de l'any passat-, hem anat directament a sa Ràpita, on hem nedat en pilotes quan ja es dia s'havia encès. Allà mateix, m'he pres es cafè que duia dins es termo i es croissant que he comprat al primer forn que obria a Campos.

Tot i el disgust d'haver hagut de conduïr de manera sobrevenguda, ha estat un vespre i un dematí, increïble i, si no faig això ara, quan podré?

A puntet.

A puntet. Pareix mentida, però a això li queden tres o quatre dies d'esforç múltiple, d'escriure a corre-cuita i s'acabarà una tesina que hauré parit en menys d'un estiu. També és cert que no tenia més remei. Com bé diuen, convé no dir blat...

Tot i així, em permet ésser bastant optimista amb les dates, amb les entregues i, fins i tot, amb el propi contingut. A més a més, estic bastant content d'allò que n'he tret. No només un interés creixent en la recerca i en els marcs teòrics (!!), sinó en el propi objecte d'estudi. Si bé fa uns dies deia 'malgrat la tesina', avui em desdic d'allò i xerr d'ella com element auto-instituent i reflexiu. Jo amb la tesi, m'auto-instituesc com a coneixedor d'una matèria i, per tant, capaç d'escriure al respecte.

Filosofades a banda, no puc estar més contect d'aquest estiu, del constant procés d'aprenentatge, de veure els amics i de la perspectiva de passar davant la mar i sense fer res els deu dies entre Sant Roc i Sant Bartomeu. 

Aquest estiu he tengut tres nusos a l'estómac. El primer era la por de no acabar la tesina, el segon la por de no trobar feina i el tercer -potser el que més em preocupava- el de no saber afrontar els canvis amb prou maduresa. Dels tres, avui només en queda un, el de la feina. I, per sort, no visc en un drama constant. Sí m'angoixa, però aprenc a controlar-ho. Els altres dos nusos han desaparescut: un per haver fet feina casi a diari durant mes i mig, l'altre perquè, la veritat, havia de ser així.

Equador de l'estiu.

Un any més, torna a ser dia 2 d'agost, la Mare de Déu dels Àngels i, com cada any, he passat la revetlla entre amics, pomades i cançons. Allò que començà amb una obra de teatre s'ha anat consolidant any rere any i ja en fan set. Set anys en què, qui més qui manco hem gaudit de la Patrona i en què hem interioritzat dins la nostra idiosincràcia de llonguets aquests vincles especials amb Pollença i amb l'alborada.

Ja és costum i la patrona esdevé en molt més que una simple verbena. El conjunt horabaixa-vespre-matinada ha d'estar farcit, necessàriament, d'una pujada a dalt de tot du Calvari quan encara és de dia, d'un sopar senzill, converses agradables, retrobades que s'esperen tot l'any i sentir tocar la banda a plaça i a Monti-sion. Enguany, a més a més, ens hem creuat amb el mite de l'adolescència, hem comprat ensaïmades per berenar a les sis del dematí i hem afrontat els canvis amb naturalesa i un petit grau d'indiferència.

La patrona serveix, també, com a balanç a l'equador de l'estiu i he de dir que, fins ara, malgrat la tesina, no canviaria aquest estiu per res del món.