2016. Ni més ni manco.

Baldament encara no haguem acabat l’any i, amb el ritme que duim un dia i mig podrien dur-nos moltes sorpreses, m’atrevesc a fer balanç d’aquest 2016 intentant defugir tots els adjetius i apel·latius que se li ha donat a la premsa i a les xarxes socials.

M’agradaria pensar que el meu any no es defineix exclusivament per si guanya Rajoy un altre cop, si els britànics voten sortir de la UE o si arriba a la presidència dels EUA un boig d’extrema dreta, sobretot quan jo no he contribuït a cap d’aquestes coses i quan l’impacte real encara tardarem un poc per veure.

Així, no definesc el 2016 com “el pitjor any de la història” i, en cap cas com “el pitjor any de la meva vida”. Com tot, ha tengut alts (per exemple, aquí, aquí o aquí) i baixos (per exemple, aquí, aquí o aquí) i m’agradaria poder endur-me al 2017 els alts i deixar de banda els baixos. 2016 ha estat un any de voltar pel món, encara que sigui majoritàriament per aquest rodol europeu, de passar poc temps a casa, d’aprendre a estar sol i a gaudir el temps amb mi mateix, de saber què és el que enyor i quines expectatives tenc de la gent, de començar a comunicar-les.

Ha estat un any d’introspecció i solitud -amb tot el patiment i reflexió que això comporta-, però també d’obertura, de noves experiències, de reprendre amistats i fer-ne de noves. El 2016 ha tancat pàgines que feia temps que havien d’haver-se tancat i, tot i que no n’ha obert de noves, acaba l’any amb la serenor de no necessitar-ho. El 2016 m’ha fet créixer i avesar-me a l’edat adulta, m’ha fet aprendre a apreciar la tranquil·litat i l’estabilitat, però també m’ha donat marge per l’aventura, la improvisació i les decisions esbojarrades.

Ni més ni manco. No podríem entendre com de bo serà 2017 sense haver viscut el 2016 amb els seus alts i amb els seus baixos.

China. First impressions.

I landed in Chengdu slightly before 2pm of yesterday. And I say yesterday cause I’m a bit unsure which day we are in today, probably Friday. After passing the border control and going through the luggage claiming zone, I left through the arrivals terminal. The terminal was a mere corridor from the luggage claim to the streetdoor. If you ever wondered about ATMs or tourist information, there was nothing of that. The only five meters of the terminal were extremely crowded with people with their cameras and phones ready to take pictures of the people arriving. Once crossed through all of them, I left the building behind and took a cab to the hotel. No English, just the address written in Chinese.

The old Volkswagen went through the spidernet of highways. The yellowish air I could see from the plane could no longer be noticed, but it was still a little foggy. Buildings, buildings and more buildings surrounded with railways under construction, highways, some sculpture, massive and unnecessary bridges, etc.

After the check-in and a short shower at the hotel, I decided to fight jet lag and go for a walk. Some tourism would do some good. Despite the smog, streets were clean -or cleaner than Brussels- and it was relatively nice to walk around. It was a bit messy, but not loud at all. There were some trees here and there and an enormous number of shops and restaurants. 

The walk until the Wuhou Shrine was easy and although I felt tempted to stop at some of the food places on the way, I kept walking through the city. To my surprise, we could see many old people, some even daring to cycle through traffic jams. Once in Wuhou Shrine, a great ensemble of gardens, palaces and museums gave me some peace. Just outside of it, a traditional commercial street brought together the best Chinese delicacies, pottery shops, tea shops and a lot of stuff with pandas on it, t-shirts, teddy bears or even purses.

During my walk I certainly came across stuff I didn’t know, to the level of being unsure if they were food or not. But the cultural shock didn’t came until I ran into three guys on the street carrying each of them one small monkey the same way we carry dogs. That moment I realised how surrealistic it all was, I was in the middle of a 14-million-people Chinese city I had never heard of and I didn’t know what time or what day it was, I wasn’t sure if the next meal would be lunch or dinner or if I should sleep, but I was extremely tired so I headed back to the hotel.

140

Desde que empezó el año que justo ahora estamos terminando que no he parado quieto. De aquí para allá todo el día. Entre trabajo y razones personales, a final de año habré pasado alrededor de 140 días del 2016 fuera de casa y el porcentaje sube si solo miro los fines de semana. Y, aunque disfruto enormemente de viajar, de volver a Palma y estar con la familia y los amigos, de conocer nuevas realidades, de estar en contacto con concejales y técnicos municipales, tomar cafés en ciudades extrañas o pasear por otros paisajes, la verdad es que lo que acabo echando en falta cosas muy sencillas como el tiempo para poner una lavadora, tener pan para desayunar al día siguiente y poder hacer la cena tranquilamente con música de fondo.

Es curioso lo feliz y tranquilo que he estado esta tarde cortando cebollas, puerros, patatas, champiñones y calabaza, poniendo la olla exprés y leyendo algún articulillo mientras tanto. Así de sencillo soy yo, que la semana que viene me voy a China y yo estoy pensando en que echo en falta pasar tiempo suficiente en un mismo sitio para poder tener el lujo de perder una mañana entera de sábado durmiendo, para improvisar una quedada con amigos sin tener que calendarizarlo todo, para poder dejar de poner excusas para todo y para sentir que vivo en alguna ciudad -la que sea- y no en un punto entre estaciones y aeropuertos.

Es posible que me queje de vicio y que muchos darían un riñón para estar en mi situación. Yo, sin embargo, de cada vez aprecio más las rutinas, el tener tiempo para compartirlo con otros. Así que ahora que está acabando el año -y con él mis fuerzas-, tengo un propósito para el 2017: viajar menos.

Festes d'estiu

Una lluna a mitges brilla damunt la Badia de Palma i il·lumina les aigües del Molinar. Refresca i jo torn cap a casa després d’una verbena modesta però igualment divertida i inesperada. Són gairebé les festes de la Mare de Déu d’Agost i els barris de Palma no poden estar-se de celebrar l’estiu de la mateixa manera que ho fan a la Part Forana: amb grups de versions, cervesses i pomades. Jo, però, avui no bec, que ja me va bastar amb el que vaig beure a Campos.

Mentres torn cap al cotxe, els quatre bars que queden oberts al voltant de la Rambla del Molinar van tancant. Cambrers cansats fan net i frisen per partir cap a casa. Les cases són majoritàriament silencioses, però encara n’hi ha que aprofiten les seves terrasses per llegir les darreres pàgines d’un capítol, per prendre una copa o per jugar a cartes. L’olor de sal se junta amb la tarongina d’algun pati que ara no veig. Si tengués un jersei, me quedaria a veure la Badia i aquest port petit, les llums que s’estenen de ponent a llevant amb el Castell de Bellver i la Seu allà enmig ben il·luminats. Però, com que no en tenc i ja tenc son, me’n vaig a cercar el cotxe.

Un renou de paperina me segueix tot el passeig. La resta tot és calma, tant que un se n’oblida del que hi ha a banda i banda de la Badia, d’un jovent que, per sort nostra i desgràcia seva, no coneix les verbenes mallorquines. Hi don voltes i me dic que, realment, m’encanta això d’estar a la fresca, de poble en poble i de barri en barri, se facin les 2 o les 7, però ballant una estoneta davall la paperina i en bona companyia.

I res, arrib al cotxe i m’acompanya el final del concert d’Izal que sona a Radio3. Me basta i me sobra per arribar a casa i trobar puesto per aparcar i per pensar que, en realitat, m’agrada molt Mallorca. I va sent hora de que comenci a pensar seriosament en tornar.

De buenro.

Si la vida fuese un anuncio de Estrella Damm, musicalizado, con luz, con sol, amigos y alegría, tendría escenas como las de este fin de semana. Un fin de semana inesperado en las Ardenas bajo el inusual sol y calor belga. De ruta por el bosque, de canciones junto al fuego, chapuzón en el río Ourthe y de buenos momentos en general.

Éste, se une a la colección de mi mitología particular con el verano, la primavera y los buenos momentos en general, como aquel día en Selva de Mar en el que conseguí subirme a un árbol, la mítica pizza y caña en Porreres por Sant Roc antes de Manel, las tardes de ping-pong, el concierto de Jorge Drexler en el Castell de Bellver, mi primer verano en Barcelona, un viaje maravilloso en el Pintor Fortuny, los ya muy lejanos veranos en el carrer de Neptú que he ido evocando sucesivamente (aquí, aquí y aquí) y los más recientes en Es Carregador, una tarde entera en el Parque de Wolvendael jugando a un juego extraño alemán, un día entre Girona, Sobrànigues y la playa, el kayak en la Lesse o el chapuzón en el Danubio.

Y cuando lo empiezo a pensar, me vienen más y más recuerdos, más y más caras amables, a menudo morenas del sol, pero también rojas. Recuerdo sonrisas, cañas, copas, helados, conversaciones y momentos de silencio, timbas de cartas, chapuzones y libros y me digo que tanta suerte de seguir teniendo veranos y primaveras, pero también otoños e inviernos que aspiran a serlo, a formar parte de esa colección de buenos momentos, de buena música, de buena compañía y de buena comida al sol y, por qué no, a la lluvia. Y ¡qué bien!

Alfa Bar el 9/11/2012

Devia ser el divendres del pont de l'11 de novembre del meu primer any a Bèlgica. Segons el calendari, era un 9 de novembre, però això no ve massa al cas ni ens serveix de massa més que per dir que record la nit càlida pel mes que era. És cert que ja duia dos mesos i poc a Bèlgica, que ja havíem tengut les primeres neus i que ja n'estava més que fart del kot de merda on vivia. Comparat a allò, el novembre barceloní era senzillament encantador.

Intent fer memòria però no me’n record de quan havia arribat a Barcelona de Bèlgica, però supòs que fou el dijous, perquè me sona que qualcun dels dies que vaig ésser-hi en Gerard tenia classe i vaig aprofitar per quedar amb qualque amic que tenia pendent de veure.

En tot cas, aquell divendres vàrem acabar a l’Alfa Bar, una sala de concerts que hi ha al començament de Gran de Gràcia, a dues passes dels jardinets de Gràcia. Me’n record amb molta claredat de tres coses: la llum d’aquella sala, de l’amenitat de les converses amb complets desconeguts i del bon gust que em tengué les Estrella Damm que hi vaig prendre. Aquell vespre hi tocava na Leyre que era amiga den Gerard o de n’Anamar o de qualcú altre, però que, curiosament, era de Barañáin i havia estudiat amb n’Iñaki. I, si bé no me’n record de massa de què tocava o què deien les seves cançons sí que me’n record de què em varen agradar i que ella va tenir un parell de problemes amb el pedal que feia servir per fer-se una base, però que, en el final, se’n va ensortir.

I avui, veient una obra de teatre a l’Hostal Tasso de Florència i escoltant la base de la guitarra, m’ha vengut al cap tot això i he recordat les ganes que tenia aleshores de la tardor barcelonina i com de feliç vaig ser aquell vespre de ser-hi, de tenir 23 acabats de fer i estar enamorat, de prendre estrelles a un bar de Gràcia i després poder anar a casa a dormir -o no- amb la tranquil·litat de tenir molts de dies per davant i no haver-me de posar despertador, no haver de córrer per visitar res o veure ningú més.

Dijous feiner.

Intent cercar les paraules per descriure aquest sentiment de pau, però no les trob. I, per desgràcia, quan llegeixis això no estaràs escoltant aquesta cançó de Rodriguez que estic escoltant, perquè, al meu parer, reflecteix molt bé el ritme que li vull donar a aquestes paraules. 

Al dia d’avui ha bastat canviar-li el llinatge i afegir-li un “festiu” al darrera per a què tot anés costa avall, per a què tot fos més relaxat. I això que, al cap i a la fi, he fet feina com els altres dies -tot i que des de casa-. Però és vera que la percepció de la nit d’ahir era la d’un divendres, malgrat que avui fos dijous feiner per a mi. El matí d’avui ha estat també més senzill, menys dolorós això d’aixecar-se i la dutxa també ha estat molt més lleugera, i això que avui l’aigua calenta seguia fent el bàmbol.

Però aixecar-se, obrir la finestra i sentir que la ciutat encara dorm té alguna cosa d’excepcional. Sortir al carrer a comprar quatre coses i sentir el silenci, un renou diferent al dels altres dies i que, a més, el sol i un cel blau enorme inundi la ciutat des de primera hora. I així és molt fàcil posar-se a intentar acabar el case study amb els Smiths, mentres se fa la rentadora i el pa moreno tova.

I me pareix curiós com més d’una persona i dues s’han compadit de jo per haver fet feina avui, però quina tranquil·litat això de poder centrar-me en una cosa, de no haver de pensar en altres coses, d’estar tot sol un temps, en silenci -o no- i després, a les sis, un poc cansat i sense haver acabat encara el case study -però ben a puntet-, anar a llegir al sol del Parc de Forest.

Perquè el parc també té un renou excepcional. Un renou constant i lleuger de gent xerrant 20 o 30 llengües diferents, nins jugant a pilota o anant en bici, o en patinet, de gent llegint i de camions de gofres i gelats que fan el seu agost. I jo allà llegint sobre la Cala Rajada pre-turística i mirant el cel blau, sense casi cap nigul, només dos estels que no arrib a veure qui els fa anar. Intent fer memòria i no em ve al cap cap moment a Mallorca o a Barcelona en què hagi gaudit tant del sol com ho he fet a Brussel·les. Al cap i a la fi, tanta pluja i tant de fred té una cosa bona, el sol i el cel blau fan tornar els dies excepcionals, els fan pràcticament de vacances hagis o no hagis fet feina.

Partir, anar-se'n.

Partir, anar-se’n. La veritat és que fa temps, molt de temps que sempre me’n vaig d'aquesta illa ho faig tot sol. I que he d’atravessar tot sol el pas de zebra que separa la zona de parada dels cotxes de la terminal de sortides de Son Santjoan. Perquè partir i anar-se’n no és enlairar-se cel amunt o allunyar-se a poc a poc amb el vaixell, sinó atravessar aquell pas de zebra i entrar dins una terminal, el fet de dir adéu, fer un parell de petons i d’abraçades i un fins aviat -si tens sort de saber quan tornaràs, recordar en veu alta la propera data en el calendari que et farà tornar a l’Illa-. Partir, anar-se’n, és això d’estar avessat a aquest mal tràngol, això de creuar el pas de zebra i no donar-hi massa més voltes, de dir adéu ràpidament per a fer-ho fàcil.

I dic fer-ho fàcil, perquè no ho és, perquè s’ha de fer fàcil. I no ho és malgrat que avui faci gris i, a diferència d’ahir i abans d’ahir pràcticament no hagi sortit el sol. I no ho és malgrat les enèsimes decepcions ni malgrat saber que d’aquí poc hi tornaré a ser i per un poc més de temps. Perquè, en el fons, a Mallorca hi estic milor que a tots els altres llocs on he estat i perquè, malgrat els guiris i alguns locals, és un lloc de puta mare.

I sobretot, se fa difícil ja no perquè Mallorca me paresqui millor que tots els altres llocs on he viscut, sinó per aquesta eterna sensació de no viure enlloc, d'estar tot el dia d'aquí cap allà i, encara que estigui a puesto i sense moure'm, el cap és a una altra banda. Tot serà qüestió de cercar un poc d'estabilitat.

Emília.

A una terrassa de la Piazza dei Celestini, uns carabiners prenen un cafè tranquil, mentre un d'ells llegeix la premsa local, una senyora se senya dos cops en creuar davant l'esglèsia i unes dones parlen amb gran exaltació de la manera com cuinen a casa seu no sé què -que, segur, era boníssim-. Són les 9.25 d'un dissabte a Bolònia. Fa fresqueta, però aguant sense jaqueta mentre prenc el primer cafè del dia i maleesc la mala sort de trobar-me, un cop més, núvols i més núvols al sud d'Europa.

Passeig pels carrers de la ciutat, tot i que sé que no són carrers, que són vials elevats i coberts en què només els cotxes veuen el cel. Se'm fa estrany això d'estar constantment cobert per claus de volta i pensar que, encara que fes sol, no em toqués.

Passeig i seguesc passejant durant tot el matí de dissabte, que se'm fa llarg i que puc gaudir a bastament, la gràcia de matinar. En algun moment, assegut a la plaça Verdi, prenent el segon cafè del dia a un bar universitari, em ve al cap una idea que em va venir a Parma, just en baixar del tren: com seria la meva vida aquí. Una sensació estranya de sentir-me com a casa i de saber-me molt a prop culturalment, però, alhora, tan lluny que en desconec la història, la llengua i bona part de les referències culturals. És la mateixa sensació que em passa amb l'italià, que sóc completament capaç d'entendre'l, però completament incapaç d'articular quatre paraules seguides.

Després del segon cafè a la Plaça Verdi, m'espera una taula a l'altra banda de la ciutat. Al carrer de Santa Caterina hi ha una osteria més que recomanable on, com a la resta del país, s'hi menja beníssim. Com no podia ser d'altra manera, m'hi esperen uns tagliatelle al ragù amb parmesà, aigua, pa, un altre cafè i a córrer cap a l'aeroport on torn a encendre l'ordinador per preparar la presentació del dimarts.

Per sort, entre tanta pressa i tant de córrer amunt i avall, si m'aixec prest, tenc 5 hores lliures per passejar i gaudir d'una altra ciutat, del seu menjar i dels seus cafès. Un plaer que sempre és millor compartit, però que m'estim més gaudir-ne sol que no fer-ho.

Sin pánico, sin nervios, sin ira.

Como casi cualquier día, cuando conseguí entender qué era ese ruido que sonaba y lo que quería decir, abrí los ojos y miré casi a ciegas a la ventana del techo. Azul celeste en la ventana y un cuarto de baño lleno de rayos de sol. Y así, cuando entraba en la ducha, pensaba que me esperaba un gran día por delante. Con mucho trabajo, pero un gran día.

Y, sin embargo, como todas las otras veces, estas cosas llegan con desconcierto, sin llegar a entender la gravedad de la situación, sin saber hasta dónde alcanza o qué ha pasado.

Remarco eso del cielo azul, esas ganas de un buen día, porque así es como me he sentido todos estos días, con muchas ganas de todo, de esta primavera bruselense que parece que quiere llegar, de charlas y más charlas, de paseos, de cañas y conciertos, de viajes, de museos y libros, de parques y bicis. Y a esas ganas han contribuido los viajes a Lille y a Madrid, la conferencia de Saskia Sassen, las alcachofas más ricas del mundo y alguna que otra cerveza suelta, entre otros.

Y, con el paso de los días, tras el susto inicial, el desconcierto, la abrumación con tanta información y emociones, los mensajes de apoyo, los cortes en el metro, en el bus y en el tram, la vuelta al nivel cuatro con mucho menos histeria que en noviembre y de vuelta al nivel 3, la cancelación de eventos y la celebración de la vida con cañas entre amigos, con cenas y con paseos, pues poco queda más que una sensación rara en el cuerpo.

Una sensación rara que se va diluyendo poco a poco con el cambio de hora, con las hojas nuevas que han aparecido incipientes en los árboles, con unos cielos color azul Magritte, una lluvia inconstante y casi refrescante, unos días de descanso y de disfrutar de la ciudad y, sobre todo, con el tiempo entre amigos. Una sensación rara que se va diluyendo pero que no desaparece. Sin pánico, sin nervios, sin ira.

Un pin.

Supòs que és cosa meva i que era jo qui s'equivocava quan s'esperava més. Quan pensava que allò que havíem posat i que havíem de seguir posant per davant aquests mesos era limitar al màxim el mal que ens podíem fer l'un a l'altre. I ho supòs perquè, en certa manera, aquesta és i ha estat la manera com he intentat fer les coses. Dic intentat perquè reconec que no sé si ho he aconseguit i que era molt difícil poder arribar fins aquí d'aquesta manera. Ho he intetat també perquè n'he après de les errades del passat, del patiment propi i aliè i, a l'hora de fer les coses, ho he intentat fer bé.

Supòs que és cosa meva i que no hauria d'haver donat per fet que seria així sempre, que quan arribés el moment de la veritat -i que tard o d'hora havia d'arribar-, minimitzaríem els riscos, els mals, els patiments. Que faríem les passes ben fetes, a poc a poc i tenint en compte els sentiments de l'altre.

M'ho supòs perquè intent pensar i se m'ocorren moltes altres maneres de fer les coses per estalviar-nos patiments. Perquè, la veritat, jo ja sabia que això passaria, i sabia que seria aviat. Perquè no sóc colló i també sé llegir les situacions i me n'adon de les coses. El que no sabia és que faríem les coses així, que el damage control seria tan i tan limitat i que, al final, seria el darrer en saber-ho.

Supòs que dec ser jo, que no n'hi ha per tant i que potser sóc un egoista. Però bé, això no treu que em deceps i que em deceben els altres. Un altre pin per tothom i per aquesta ciutat.