Dia sense cotxes

Brussel·les, la ciutat més congestionada d'occident, decideix des de fa 16 anys lliurar-se de la llosa dels cotxes un dia a l'any. I aquest dia era avui. El diumenge sense cotxes és, amb diferència, el millor dia de l'any. Brussel·lencs i brussel·lenques surten al carrer a peu, en bicicleta, en patins, en patinet i fins i tot a cavall, a disfrutar del dia, de les mil i una activitats que s'organitzen a tot aquest espai d'asfalt que s'ha guanyat efímerament. Els cotxes han de quedar aparcats i el transport públic és gratuït.

La ciutat es converteix en una festa entre les 9.30 i les 20h i es respira pau i un aire fresc. El silenci d'un principi, deixa pas a la bauxa de la gent, dels infants que juguen o els joves que fan pícnics a carrers amb 5 carrils. Les sales de concerts treuen la música al carrer, al parc hi posen paradetes i el millor de tot és que hi fa sol. El dia sense cotxes és l'únic diumenge a l'any que té el sol garantit. El govern regional fa una comanda amb un any d'antelació i la gent del lloc en gaudeix. Un dia amb sol, bicicletes i paradetes, què més es pot demanar?

En gaudesc infinitament, sobretot per com n'és d'efímer. I, tot i així, no faig massa més que un voltí en bici, principalment per les grans avingudes, per la part revolucionària de veure carrils i carrils buits de cotxes. Després alguna passejadeta pel parc i pel centre, un concert potser, o un cafè. Una altra volteta i cap a casa, que a les 20h ja tornen a estar tots els carrers col·lapsats de cotxes i conductors que tornen a la droga com el fumador en sortir del metro. Demà tornarà a ploure i ens haurem de tornar a barallar amb conductors, però aquest dia no ens el treu ningú.

A lloure

Així com me fic dins la mar i ned una estoneta, no puc estar d'estirar-me i fer el mort, amb els braços ben oberts i mirant al cel, intentant que el sol em toqui tots i cadascuns dels meus racons. Tanc els ulls i respir al ritme de les onades. Les orelles dins l'aigua m'aïllen totalment de la resta del món i l'únic que sent és una remor llunyana, el renou de la mar. Qued així, sense fer res, a lloure, tant com puc. Les aigües clares, el sol i la brisa. Res més.

De cop, obr els ulls, respir i alç el cap. Ned fins a la boia que queda més lluny. M'hi aguant una estoneta i m'enfons fins tocar el fons de la mar. Torn cap a dalt per alenar i per tornar al ritual de fer com si dormís amb la mar com a llit.

En sortir de l'aigua, m'eixug al sol i me'n vaig. El camí de tornada passa entre camps d'ametllers i garrovers i bales de palla i parets de marès, els quatre núvols del cel han tornat vermellosos. A casa m'hi espera pa amb oli de pa moreno amb formatge i unes figues de postres. No podria ser més feliç. Bé, sí, si no haguéssim d'esperar 11 mesos per tornar a tenir un agost a Mallorca.

Tranqui-loup.

Hi ha moments en què assoleixes un nivell de plenitud i te n'adones que l'aquí i l'ara seran part del teu imaginari dels bons moments, de l'ideal, de la felicitat. Assegut al jardí de la casa den Raphaël a Alle-sur-Semois, enmig de les Ardenes amb un cel blau i quatre niguls blancs, orenelles volen vora l'església i només cal esperar les brases per fer la barbacoa. Un bon llibre al sol, un loup garou el vespre a la llum de les espelmes, un capfico al riu, una passejada pel bosc i un cap de setmana regat amb trapistes i jupilers.

Moments com aquests en què dius: "quedem-nos aquí avui vespre també, agafem-nos el dilluns festiu!" I, tot i que no ho fas, no dines fins les 6 i qui sap quan tornaràs a Brussel·les, i estàs tranquil i tot va bé. I n'ets conscient que aquest és només un dels dies de l'estiu, que aquesta Bèlgica ben aprofitada és excel·lent, que m'agrada aquesta vida que duc, aquesta idea d'oci tranquil que tenim a aquest grupet i que hem de fer més per tenir moments com aquests.

Que tot va bé, que estàs tranquil, que estàs en pau.

147.98

147,98€. No sé si és el preu de la felicitat, però és el que em costaria ara mateix agafar-me un vol per anar de dijous a diumenge a Mallorca. 147,98€ i marxar, anar-me'n uns dies a casa. Casa, el meu rodol de món, allà on sempre hi fa sol i s'hi menja bé i s'hi dorm bé. 147,98€ per fugir, per escapar-me uns dies i deixar enrere tota aquesta misèria emocional. 147,98€ i la veritat és que no és pas tant i ho faria sense problemes, si no fos que es tracta precisament d'això: de fugir i d'escapar de la misèria emocional per tornar a casa, al meu rodol de món, a allà on em sent tranquil i bé.

I clar, fugir té això que has de tornar, que no és per sempre, que no fa desaparéixer els problemes. 147,98€ com qui va al llit pensant que l'endemà tot serà diferent. I, malgrat tot, a vegades sí ho és o, encara que no ho sigui, jo acostum a gaudir del fet de dormir. 147,98€ per canviar el dia a dia per l'imaginari. 147.98€ i encara dubt.

147,98€ és massa poc com per no mirar bitllets el proper pic, com per no voler córrer cap a casa cada puta vegada que tengui un problema.

Baúl de fotos.

Anoche me dispuse, por fin, a revisar un poco las poco más de 600 fotos que hice en Japón y, sin embargo, una vez las pasé al ordenador, se abrió el gestor de fotografías que no había abierto en años y me encontré con cosas que ni recordaba.

Al final, en vez de ordenar las de Japón, acabé revisando fotos y más fotos de mi adolescencia, de Búbal o aquel viaje por el Norte, del bachillerato y el viaje de estudios a Ámsterdam, Sa Mare den Ramírez, Marcos, la noche del sushi y la mejor carne picada que he comido nunca, Tavarúa, el año que estuve en la UIB, el viaje Berlín y aquel último verano en Mallorca antes de Barcelona.

Y luego ya creo que, sin saberlo, empecé a ser un poco más adulto. Bueno, la verdad es que todos. Eso y a ser menos horteras. Porque lo cierto es que miro atrás 10 años y hemos envejecido muy bien. Tan bien que estamos todos más guapos ahora y, para ser sinceros, no creo que pueda decir lo mismo en 10 años. Pero eso uno se lo podría esperar, no dejan de ser cosas de la edad, lo que me cuesta más de llevar es saber que en unos años pensaré que en los 2010 era un hortera.

Tiempo al tiempo.

Cert, clar i breu.

Gairebé totes les vegades que n'havíem parlat, a banda i banda del Mediterrani, li havia donat la raó, com qui concedeix sense estar-ne completament convençut. Objectivament, és cert allò que tant li agrada repetir a en Gerard, que l'Empordà i Mallorca són molt parescudes, amb muntanyes, una plana i la mar. I malgrat les obvietats, jo no n'estava del tot convençut, en part per idolatria a la meva petita pàtria i, en part, simplement, per remarcar els trets diferencials.

Dissabte passat, però, vaig sortir a córrer carretera Valldemossa amunt. Paral·lel a a la carretera hi ha un carril bici i un camí per vianants que surt de Palma cap al nord, enfilant cap a la Serra. De seguida que passes de llarg l'Hospital de Son Espases i durant un parell de kilòmetres, el paisatge queda lliure de bona part de les cases i edificis i allà al davant hi queda la Serra i camps amb ovelles, ametllers i algun hort. Es distingeixen taques liles i grogues, i vull pensar que ara que és primavera eren espígol i ginesta, però no n'estic segur. I, en aquell moment, sota el sol de l'abril mallorquí, vaig entendre que en Gerard tenia raó i que llum, olor i paisatges eren completament identificables i que, perfectament hagués pogut confondre la Serra amb les Alberes.

Sábado de nieve

He de reconocer que me gusta levantarme temprano los fines de semana y aprovechar la mañana. Desayunar con tranquilidad, leer algún que otro articulillo, tomarme una cafetera entera y seguir en pijama, ponerme un disco entero y seguir tomando café viendo como poco a poco se va haciendo menos temprano y pasa a ser una hora decente y yo sigo en pijama, y ya es tarde, y yo ahí en la mesa con la prensa, la música y el café.

A riesgo de quedarme sin hacer todo lo que quería hacer, hoy parece un buen día para repetir y quedarme aquí sentado mirando cómo cae la nieve. Yo que pensaba que el invierno estaba acabando y aquí volvemos a estar toda la mañana mirando por la ventana cómo caen erráticamente los copos de nieve, con ganas y también pereza de que cuaje.

Inevitablemente me acuerdo de aquel primer invierno en Bruselas que a Nadia y a mí se nos hizo eterno. Ahí en nuestros kots horribles, con noches y días de estudio y una sensación de frío inacabable. Y es curioso porque no ha vuelto a hacer ningún invierno tan malo desde entonces, pero tengo la impresión de que no lo viviría tan mal, que efectivamente uno se acostumbra a todo, incluso a una nevada de 6 meses.

A pesar de todo, uno se acostumbra a todo lo demás también, no solo al frío. Cierto que no todo es tan fácil como ponerse unos calcetines más gruesos o otro jersey, pero, con el tiempo, ni la nieve ni el pasado molestan igual. Por mi parte, me sorprendo mirando por la ventana contento de que vuelva a nevar, igual que me ha encantado poder decir, tras tantos años "qué más da" y ni siquiera hacer valer una victoria pírrica.

Y, a todo esto, ya no es, para nada, temprano y quizás habría que movilizarse e ir a hacer todo lo que hay que hacer.

Sí que hi neva, a Ciutat

Ahir vaig veure el pilot de la sèrie “Mai neva a Ciutat” que IB3 ha posat a votació amb dues altres més per tal de triar la propera producció pròpia. La mitja hora del capítol no només em va encantar, sinó que també me va parèixer una molt bona representació dels illencs que han viscut fora i han tornat i dels que no hi som però voldríem ser-hi.

Aquest és el 9è Nadal consecutiu en que he d’agafar un vaixell o un avió per tornar a casa. Primer des de Barcelona i ara ja fa uns anys que ho faig des de Brussel·les. Com bona part del jovent illenc, i supòs que com na Neus, la protagonista de la sèrie, me deman com seria la meva vida si tornàs a viure aquí. La por de no trobar-hi feina, d’avorrir-me o de trencar la relació idíl·lica que tenc amb l’illa quan vénc per Nadal i a l’estiu són grans frens a la tornada. Por de cansar-me d’una Mallorca que m’estim, d’anar als mateixos llocs i veure-hi la mateixa gent, de deixar de tenir inquietuds o d’estar obert al món. Com si arreu no hi hagués rutines!

Tot i que les meves estades a Barcelona i a Brussel·les m’han enriquit i m’han fet créixer, a nivell col·lectiu, l’agregat de Ferrans, Neus, Jaumes i Antònies que són a fora és un desastre per les illes. Si a nivell fiscal solem sentir això de que “Madrid ens roba”, el que és ben cert és que “Barcelona ens empobreix”. I qui diu Barcelona, diu Brussel·les, Londres o qualsevol altre lloc que s’enduu el jovent format illenc.

La fuga de cervells no només ens fa més pobres, sinó que aprofundeix en la sobre-estesa creença de que a Mallorca no hi ha res a fer i que no hi ha gens de marge fora del monocultiu turístic. Confïi en que na Neus de la sèrie acabarà trobant el seu camí a Palma. Però per fer-ho, per a que nevi a Ciutat i hi poguem fer qualque cosa de profit, ens ho hem de creure i hem de ser capaços d’imaginar-nos una realitat diferent per Mallorca.