Antònia Font

Intent pensar el moment en què va arribar a la meva vida i, la veritat, és que no ho puc ni endevinar. Record que en aquell mp3 gris d'adolescent, on amb prou feines hi cabien una cinquantena de cançons, qualcuna d'Antònia Font o d'A Rússia hi sonava de tant en tant. No era, llavors, un gran fan. M'agradaven algunes cançons i els escoltava, encara que hi havia un punt d'autoconvenciment o revindicació del que ja era el grup mallorquí i en català de referència. 

Amb Batiscafo Katiuskas, però, tot va fer un canvi. El bot musical vengué acompanyat de la revolució tecnològica i la multiplicació de la capacitat d'emmagatzematge. En acabar la selectivitat mon pare em regalà un iPod i parlàvem ja de centenars o fins i tot milers de cançons. Un podia deixar de ser tan selectiu, podia tenir més música que aquelles 50 preferides, podia explorar. I així ho vaig fer i va deixar de ser només "A Rússia", "Alegria" i "Viure Sense Tu". Vengueren tota la resta.

No va ser, però, aquell primer any de Dret a la UIB, anant i venint del campus, sinó, sobretot, l'any següent, amb l'arribada a Barcelona que Antònia Font va obrir una encletxa dins meu que em va fer vincular-me emocionalment a les seves lletres, als seus ritmes i a tot el que traslladaven.

Perquè Antònia Font va ser per jo, la banda sonora d'aquells 10 anys de viure fora de Mallorca. Una manera de connectar, d'estar present. I ho va ser gairebé des del primer dia, perquè vaig arribar a Barcelona el 19 de setembre de 2008 i l'endemà tocava Antònia Font a l'Antiga Fàbrica d'Estrella Damm per la Mercè. Na Llucia, que ja duia un any estudiant-hi, m'hi va dur. D'aquell concert record llums blavoses i que varen tancar amb Tots els mecanismes. L'endemà jo obria aquest bloc i manllevava el títol.

A la resi aquell any els escoltàvem molt i això que va ser l'any que va sortir Manel i Els millors professors europeus i hi havia una competició ferotge. N'Eduard n'era molt fan, però sorprenentment també ho era en Víctor que els seguia des de Múrcia i estava fascinat amb aquella manera de dir pitsina. Aquell estiu crec que ja devien haver acabat la gira, perquè no record veure'ls a Mallorca. Tot i així, ens acompanyaven al cotxe de la mare de na Marta per la Mallorca Verbena Tour o quan tornàvem del Guirigall i qui diu aquell any, diu tots els de després. Sonava Nata, Estel d'aquari o Darrera una revista. 

En tornar del periple prop de la torre gris, vengué la Mercè de 2011 al Fòrum, esperant que acabassin Els Pets, la gent que cantava "no n'hi ha prou", però na Marta i jo ho teníem clar i cridàvem "Antònia Font". I llavors l'abril, aquell concert del TresC a Razzmatazz on hi vaig anar amb l'al·lot del tren i en un moment ens agafàrem les mans mentre en Pau Debon ens deia "d'aquí dos anys me retir". 

Va complir la promesa i el 2013 arribà l'anunci de separació. Llavors jo estava enfadat amb ells. No m'havia agradat ni Vostè és aquí ni els concerts d'aquell any. I tot i així, quina pena, quina tristor i quina alegria tants d'anys després la retrobada. Aquell retorn postpandèmia a Inca on tot era una exaltació de felicitat i ALEGRIA.

Perquè això és el que ha estat Antònia Font per tanta gent. La banda sonora de la nostra vida i, en particular, de la nostra joventut. Una banda sonora viscuda i compartida on cada cançó, cada vers i cada tonada evoca un moment i massa sovint, un moment bo. El d'ahir, però, entra en una altra categoria. La veu trencada d'en Pau ho deia tot: la pèrdua, la tristesa i, tot i així, la necessitat de seguir celebrant l'alegria i les coses bones. En això, passi el que passi, ens seguireu acompanyant.

Gràcies per tant. <3

Barcelona

 Quantes vides pots tenir?

Quants d'amics? Quanta gent pots estimar? Quants de barris poden ser 'teus'?

Perquè Barna era Marina, Arc de Triomf i el Clot. Era la resi, la uni, el pis, l'EOI. Però no tot era Sant Martí. Era molt Raval i va ser les terrasses de Gràcia i el teatre a Universitat. I els vespres a Sants i els passejos a la Barceloneta. Però també els santjoans a St Cugat o la feina al Gòtic. Com després va haver-hi Sant Antoni i més Raval.

Barna fou el vaixell i l'avió. D'Spanair a Clickair, per acabar en Vueling. I venga mirar la mar pensant veure Mallorca! Però sobretot Barna era el bicing amunt i avall, i, després, el tren a l'Empordà. Foren les nits de l'Apolo i l'Arena i també les festes de barri i la Mercè.

Pel camí, tot són cares i noms, locals que han mudat, que han tancat o que segueixen com sempre. Panots, carrils bici i una massa de guiris que no s'acaba, com tampoc ho fan les obres de la Sagrada Família, tot i que ara diuen que aviat sí.

18 anys després, Barna són els amics que celebren l'amor i funden famílies. Els cafès i vermuts guanyats entre reunions i viatges. I la celebració de seguir veient-nos.

Sant Sebastià

Quantes vegades em puc enamorar en un cap de setmana? És el que em ronda pel cap aquest post-Sant Sebastià. I és que no és només que dugui un parell de setmanes un pèl adolescent emocionalment, sinó que també els llonguets i les llonguetes m’ho posen fàcil. Ja sigui organitzant llonguetades al seu barri, ballant Esbarzers després d’hores de pluja, gaudint d'un dinar de germanor o d'un vermut ressacós. Sigui com sigui, la veritat és que aquest Sant Sebastià no hagués pogut ésser millor.

Dia 21 arriba amb ressaca social i emocional. Després d'un cap de setmana de txarangues, foguerons, llonguetades, caparrots, molta de pluja i, fins i tot, qualque canya, al cap només hi tenc les trobades amb tota aquesta gent que fa Ciutat. Hi tenc a les velles amistats amb qui m'he retrobat, a les persones de passada que també han alegrat la festa i també algunes que encara no sabem si han vengut per quedar-s'hi. Hi tenc també a molta altra gent perquè això de vendre mocadors tots aquests dies m'ha regalat tantes i tantes converses i tants i tants somriures que és mal de pensar en altra cosa. 

Se fa estrany pensar que tots aquests sentiments, aquesta germanor llongueta, aquesta Ciutat alegre i festiva s'han de guardar en una capsa fins l'any que ve. Idò no. Amb el convenciment de que tot ha estat genuí i que bastarà gratar un poquet per tornar a trobar aquesta mateixa Palma la resta de l'any, només puc dir que en vull més i més sovint!

5 de desembre

Els 5 de desembre sempre havien estat especials a casa. Des de ben petit, era la data indicada per transformar el pis de dalt a baix i montar el pessebre i l'arbre i decorar la casa al complet. Espelmes, llumetes de colors, decoracions casolanes, centres de taula, plantes de Nadal, etc. La data era immillorable. No només l'endemà no hi havia escola ni feina, sinó que era l'aniversari del meu padrí matern i, sobretot, la revetlla de Sant Nicolau. I és que, si bé mai no n'hem parlat, no puc deixar de pensar que la data no era casual. Mumare, que va néixer i viure a Alemanya fins ben entrada l'adolescència devia guardar bons records de Sant Nicolau.

La part que més m'agradava era el pessebre. Perquè cada any era diferent però igualment màgic. Els playmòbils a cavall hi havien fet de Reis d'Orient més d'un any fins que no vàrem tenir els Reis de debò i no hi faltava el riuet de paper de plata o les pinyes com a arbres. Cada any ens dèiem que els Reis s'anirien apropant mica en mica fins arribar a trobar el Bon Jesús el vespre del 24. Clar que cada any ignoràvem les limitacions d'espai per fer-hi caber tot el que volíem que entràs i, a més, fer moure les figuretes sense fer-ne un desastre a cada moviment.

Progressivament tota aquella màgia s'anà exhaurint i ja fa anys que a casa no s'hi posa ni arbre ni pessebre. El ficus de la sala ha fet més d'un any d'arbre de Nadal. En tot cas, ja de gran i havent viscut més de 10 anys fora de Mallorca, he de dir que mai he trobat, en cap de les cases on he viscut, tantes ganes de decorar de Nadal com les que tenia mumare quan érem petits. Perquè de debò pens que les seves ganes eren genuïnes i no eren només fruit de les nostres. Sí que he tengut qualque sentiment de nostàlgia, però no prou com per comprar o fer decoració. Qui sap si un dia.

En tot cas, sí que hi ha hagut un punt en què he trobat aquesta màgia. I és precisament amb Sant Nicolau, Saint Nicolas o Sinterklaas. Els sis anys a Bèlgica tengueren impacte i no sé si és perquè era la novetat, allò desconegut però, al cap i a la fi, qui no voldria que li duguin galletes spéculoos i mandarines?

Nit d'estiu

No era una qüestió de cafè, la veritat. Aleshores no en prenia tant com ara i no és que avui n'hagi pres, però aquesta nit m'ha fet pensar en les nits en blanc. La realitat era que ens manteníem desperts amb molt menys. Bastava una bona conversa i el que millor acompanyava a les nits càlides era quedar-se despert fins ben entrada la matinada. Ens mentíem dient-nos que, en tot cas, ens costava molt dormir el vespre, que feia massa calor, però la realitat era que créiem profundament en aquells moments com únics, com a part de la joventut i que anar a dormir no era més que un fracàs considerable i que, en canvi, quedar-se despert era aprofitar el moment al màxim.

Ja fos a Palma, a Barcelona, a París o a Brussel·les, sempre he tengut una fascinació per les nits en blanc i, per desgràcia, les he practicades molt menys del que he volgut. Sempre la paraula precisa, l'acció justa i l'eterna ombra de la responsabilitat. Quan l'endemà pesa més que l'aquí i ara. I, tot i així, hi ha hagut èpoques eminentment romàntiques, d'un carpe diem sobreactuat i una temeritat també grossa. I no sé per què, en tots els casos, aquells dies tenien alguna cosa d'iniciàtic, de la rentrée. 

Eren aquells darrers dies de setembre a Palma previs a un èxode que durà 10 anys, en què passejàvem sense fi pels carrers de Ciutat. Fou Barcelona la nit de n'Obama o totes les nits de principis de 2n quan en Víctor i jo arreglàvem el món amb moltes converses. Per descomptat ho eren les nits del Marais a aquell pis de rue des Francs-Bourgeois de n'Álvaro, igual que no ho eren (en absolut), les tornades a casa en el noctis. A Brussel·les la nit (i la matinada) ens aplegava fàcilment a ca na Laia, o rondant pel centre però, els primers anys molt menys que a Barcelona o a Palma, probablement perquè l'estiu solíem fugir. No fou fins que hi quedàrem que entenguérem aquelles nits llargues màgiques, com a La Semo, asseguts a l'Església de Tomberg, tornant de Luxemburg o a les festes de Gant.

Perquè l'estiu té dies llargs, però són les seves nits curtes que el fan estiu.

Sortir a córrer

Arribar a casa i canviar-se, sense pensar-ho, perquè com ho pensi no ho faig. Treure les claus del clauer i ficar-les a la butxaca, sortir de casa i posar-se a córrer. Un, dos, tres. I així plantar-se al parc de Forest i després al de Duden. Acostumar-se a la manca de llum, a la penombra d'un bosc urbà, tot intentant recordar els forats en el camí, els bassiots i les branques. A les sis i mitja en ple hivern no hi ha ningú més que dos o tres persones passejant els seus cans i això que avui no fa fred.

De manera recorrent sempre acab pensant en gairebé les mateixes coses. Acostum a observar els ocells i pensar en el paper d'aquests animalons en el sotabosc, o em ve al cap les carreres a Nikko, a Kamakura i a Kioto d'aquesta primavera. Avui, però, pensava que d'aquí un mes ja tendrem un poc més de claror i, així com anava fent el càlculs de minuts guanyats cada dia, he perdut la noció del que rumiava i del fet de córrer. Aquest parc és una meravella, per molt que les pujades em facin patir. Malgrat elles, el temps va passant, així com els kilòmetres i les voltes al parc i, al cap d'un poc, ja és l'hora de fer mitja volta cap a Forest, als arbres on faig els estiraments.

Tornar a casa suat i cansat, però content amb aquest petit sentiment d'extenuació. Gaudir de la dutxa i de posar-se el pijama i saber-se net i lliure de tensions.

Dia sense cotxes

Brussel·les, la ciutat més congestionada d'occident, decideix des de fa 16 anys lliurar-se de la llosa dels cotxes un dia a l'any. I aquest dia era avui. El diumenge sense cotxes és, amb diferència, el millor dia de l'any. Brussel·lencs i brussel·lenques surten al carrer a peu, en bicicleta, en patins, en patinet i fins i tot a cavall, a disfrutar del dia, de les mil i una activitats que s'organitzen a tot aquest espai d'asfalt que s'ha guanyat efímerament. Els cotxes han de quedar aparcats i el transport públic és gratuït.

La ciutat es converteix en una festa entre les 9.30 i les 20h i es respira pau i un aire fresc. El silenci d'un principi, deixa pas a la bauxa de la gent, dels infants que juguen o els joves que fan pícnics a carrers amb 5 carrils. Les sales de concerts treuen la música al carrer, al parc hi posen paradetes i el millor de tot és que hi fa sol. El dia sense cotxes és l'únic diumenge a l'any que té el sol garantit. El govern regional fa una comanda amb un any d'antelació i la gent del lloc en gaudeix. Un dia amb sol, bicicletes i paradetes, què més es pot demanar?

En gaudesc infinitament, sobretot per com n'és d'efímer. I, tot i així, no faig massa més que un voltí en bici, principalment per les grans avingudes, per la part revolucionària de veure carrils i carrils buits de cotxes. Després alguna passejadeta pel parc i pel centre, un concert potser, o un cafè. Una altra volteta i cap a casa, que a les 20h ja tornen a estar tots els carrers col·lapsats de cotxes i conductors que tornen a la droga com el fumador en sortir del metro. Demà tornarà a ploure i ens haurem de tornar a barallar amb conductors, però aquest dia no ens el treu ningú.