Intent pensar el moment en què va arribar a la meva vida i, la veritat, és que no ho puc ni endevinar. Record que en aquell mp3 gris d'adolescent, on amb prou feines hi cabien una cinquantena de cançons, qualcuna d'Antònia Font o d'A Rússia hi sonava de tant en tant. No era, llavors, un gran fan. M'agradaven algunes cançons i els escoltava de tant en tant, encara que hi havia un punt d'autoconvenciment o revindicació del que ja era el grup mallorquí i en català de referència.
Amb Batiscafo Katiuskas, però, tot va fer un canvi. El bot musical vengué acompanyat de la revolució tecnològica i la multiplicació de la capacitat d'emmagatzematge. En acabar la selectivitat mon pare em regalà un iPod i parlàvem ja de centenars o fins i tot milers de cançons. Un podia deixar de ser tan selectiu, podia tenir més música que aquelles 50 preferides, podia explorar. I així ho vaig fer i va deixar de ser només "A Rússia", "Alegria" i "Viure Sense Tu". Vengueren tota la resta.
No va ser, però, aquell primer any de Dret a la UIB, anant i venint del campus, sinó, sobretot, l'any següent, amb l'arribada a Barcelona que Antònia Font va obrir una encletxa dins meu que em va fer vincular-me emocionalment a les seves lletres, als seus ritmes i a tot el que traslladaven.
Perquè Antònia Font va ser per jo, la banda sonora d'aquells 10 anys de viure fora de Mallorca. Una manera de connectar, d'estar present. I ho va ser gairebé des del primer dia, perquè vaig arribar a Barcelona el 19 de setembre de 2008 i l'endemà tocava Antònia Font a l'Antiga Fàbrica d'Estrella Damm per la Mercè. Na Llucia, que ja duia un any estudiant-hi, m'hi va dur. D'aquell concert record llums blavoses i que varen tancar amb Tots els mecanismes. L'endemà jo obria aquest bloc i manllevava el títol.
A la resi aquell any els escoltàvem molt i això que va ser l'any que va sortir Manel i Els millors professors europeus i hi havia una competició ferotge. N'Eduard n'era molt fan, però sorprenentment també ho era en Víctor que els seguia des de Múrcia i estava fascinat amb aquella manera de dir pitsina. Aquell estiu crec que ja devien haver acabat la gira, perquè no record veure'ls a Mallorca. Tot i així, ens acompanyaven al cotxe de la mare de na Marta per la Mallorca Verbena Tour o quan tornàvem del Guirigall i qui diu aquell any, diu tots els de després. Sonava Nata, Estel d'aquari o Darrera una revista.
En tornar del periple prop de la torre gris, vengué la Mercè de 2011 al Fòrum, esperant que acabassin Els Pets, la gent que cantava "no n'hi ha prou", però na Marta i jo ho teníem clar i cridàvem "Antònia Font". I llavors l'abril, aquell concert del TresC el 27 d'abril a Razzmatazz on hi vaig anar amb l'al·lot del tren i en un moment ens agafàrem les mans mentre en Pau Debon ens deia "d'aquí dos anys me retir".
Va complir la promesa i el 2013 arribà l'anunci de separació. Llavors jo estava enfadat amb ells. No m'havia agradat ni Vostè és aquí ni els concerts d'aquell any. I tot i així, quina pena, quina tristor i quina alegria tants d'anys després la retrobada. Aquell retorn postpandèmia a Inca on tot era una exaltació de felicitat i ALEGRIA.
Perquè això és el que ha estat Antònia Font per tanta gent. La banda sonora de la nostra vida i, en particular, de la nostra joventut. Una banda sonora viscuda i compartida on cada cançó, cada vers i cada tonada evoca un moment i massa sovint, un moment bo. El d'ahir, però, entra en una altra categoria. La veu trencada d'en Pau ho deia tot: la pèrdua, la tristesa i, tot i així, la necessitat de seguir celebrant l'alegria i les coses bones. En això, passi el que passi, ens seguireu acompanyant.
Gràcies per tant. <3
