Antònia Font

Intent pensar el moment en què va arribar a la meva vida i, la veritat, és que no ho puc ni endevinar. Record que en aquell mp3 gris d'adolescent, on amb prou feines hi cabien una cinquantena de cançons, qualcuna d'Antònia Font o d'A Rússia hi sonava de tant en tant. No era, llavors, un gran fan. M'agradaven algunes cançons i els escoltava de tant en tant, encara que hi havia un punt d'autoconvenciment o revindicació del que ja era el grup mallorquí i en català de referència. 

Amb Batiscafo Katiuskas, però, tot va fer un canvi. El bot musical vengué acompanyat de la revolució tecnològica i la multiplicació de la capacitat d'emmagatzematge. En acabar la selectivitat mon pare em regalà un iPod i parlàvem ja de centenars o fins i tot milers de cançons. Un podia deixar de ser tan selectiu, podia tenir més música que aquelles 50 preferides, podia explorar. I així ho vaig fer i va deixar de ser només "A Rússia", "Alegria" i "Viure Sense Tu". Vengueren tota la resta.

No va ser, però, aquell primer any de Dret a la UIB, anant i venint del campus, sinó, sobretot, l'any següent, amb l'arribada a Barcelona que Antònia Font va obrir una encletxa dins meu que em va fer vincular-me emocionalment a les seves lletres, als seus ritmes i a tot el que traslladaven.

Perquè Antònia Font va ser per jo, la banda sonora d'aquells 10 anys de viure fora de Mallorca. Una manera de connectar, d'estar present. I ho va ser gairebé des del primer dia, perquè vaig arribar a Barcelona el 19 de setembre de 2008 i l'endemà tocava Antònia Font a l'Antiga Fàbrica d'Estrella Damm per la Mercè. Na Llucia, que ja duia un any estudiant-hi, m'hi va dur. D'aquell concert record llums blavoses i que varen tancar amb Tots els mecanismes. L'endemà jo obria aquest bloc i manllevava el títol.

A la resi aquell any els escoltàvem molt i això que va ser l'any que va sortir Manel i Els millors professors europeus i hi havia una competició ferotge. N'Eduard n'era molt fan, però sorprenentment també ho era en Víctor que els seguia des de Múrcia i estava fascinat amb aquella manera de dir pitsina. Aquell estiu crec que ja devien haver acabat la gira, perquè no record veure'ls a Mallorca. Tot i així, ens acompanyaven al cotxe de la mare de na Marta per la Mallorca Verbena Tour o quan tornàvem del Guirigall i qui diu aquell any, diu tots els de després. Sonava Nata, Estel d'aquari o Darrera una revista. 

En tornar del periple prop de la torre gris, vengué la Mercè de 2011 al Fòrum, esperant que acabassin Els Pets, la gent que cantava "no n'hi ha prou", però na Marta i jo ho teníem clar i cridàvem "Antònia Font". I llavors l'abril, aquell concert del TresC el 27 d'abril a Razzmatazz on hi vaig anar amb l'al·lot del tren i en un moment ens agafàrem les mans mentre en Pau Debon ens deia "d'aquí dos anys me retir". 

Va complir la promesa i el 2013 arribà l'anunci de separació. Llavors jo estava enfadat amb ells. No m'havia agradat ni Vostè és aquí ni els concerts d'aquell any. I tot i així, quina pena, quina tristor i quina alegria tants d'anys després la retrobada. Aquell retorn postpandèmia a Inca on tot era una exaltació de felicitat i ALEGRIA.

Perquè això és el que ha estat Antònia Font per tanta gent. La banda sonora de la nostra vida i, en particular, de la nostra joventut. Una banda sonora viscuda i compartida on cada cançó, cada vers i cada tonada evoca un moment i massa sovint, un moment bo. El d'ahir, però, entra en una altra categoria. La veu trencada d'en Pau ho deia tot: la pèrdua, la tristesa i, tot i així, la necessitat de seguir celebrant l'alegria i les coses bones. En això, passi el que passi, ens seguireu acompanyant.

Gràcies per tant. <3

Barcelona

 Quantes vides pots tenir?

Quants d'amics? Quanta gent pots estimar? Quants de barris poden ser 'teus'?

Perquè Barna era Marina, Arc de Triomf i el Clot. Era la resi, la uni, el pis, l'EOI. Però no tot era Sant Martí. Era molt Raval i va ser les terrasses de Gràcia i el teatre a Universitat. I els vespres a Sants i els passejos a la Barceloneta. Però també els santjoans a St Cugat o la feina al Gòtic. Com després va haver-hi Sant Antoni i més Raval.

Barna fou el vaixell i l'avió. D'Spanair a Clickair, per acabar en Vueling. I venga mirar la mar pensant veure Mallorca! Però sobretot Barna era el bicing amunt i avall, i, després, el tren a l'Empordà. Foren les nits de l'Apolo i l'Arena i també les festes de barri i la Mercè.

Pel camí, tot són cares i noms, locals que han mudat, que han tancat o que segueixen com sempre. Panots, carrils bici i una massa de guiris que no s'acaba, com tampoc ho fan les obres de la Sagrada Família, tot i que ara diuen que aviat sí.

18 anys després, Barna són els amics que celebren l'amor i funden famílies. Els cafès i vermuts guanyats entre reunions i viatges. I la celebració de seguir veient-nos.

Sant Sebastià

Quantes vegades em puc enamorar en un cap de setmana? És el que em ronda pel cap aquest post-Sant Sebastià. I és que no és només que dugui un parell de setmanes un pèl adolescent emocionalment, sinó que també els llonguets i les llonguetes m’ho posen fàcil. Ja sigui organitzant llonguetades al seu barri, ballant Esbarzers després d’hores de pluja, gaudint d'un dinar de germanor o d'un vermut ressacós. Sigui com sigui, la veritat és que aquest Sant Sebastià no hagués pogut ésser millor.

Dia 21 arriba amb ressaca social i emocional. Després d'un cap de setmana de txarangues, foguerons, llonguetades, caparrots, molta de pluja i, fins i tot, qualque canya, al cap només hi tenc les trobades amb tota aquesta gent que fa Ciutat. Hi tenc a les velles amistats amb qui m'he retrobat, a les persones de passada que també han alegrat la festa i també algunes que encara no sabem si han vengut per quedar-s'hi. Hi tenc també a molta altra gent perquè això de vendre mocadors tots aquests dies m'ha regalat tantes i tantes converses i tants i tants somriures que és mal de pensar en altra cosa. 

Se fa estrany pensar que tots aquests sentiments, aquesta germanor llongueta, aquesta Ciutat alegre i festiva s'han de guardar en una capsa fins l'any que ve. Idò no. Amb el convenciment de que tot ha estat genuí i que bastarà gratar un poquet per tornar a trobar aquesta mateixa Palma la resta de l'any, només puc dir que en vull més i més sovint!

5 de desembre

Els 5 de desembre sempre havien estat especials a casa. Des de ben petit, era la data indicada per transformar el pis de dalt a baix i montar el pessebre i l'arbre i decorar la casa al complet. Espelmes, llumetes de colors, decoracions casolanes, centres de taula, plantes de Nadal, etc. La data era immillorable. No només l'endemà no hi havia escola ni feina, sinó que era l'aniversari del meu padrí matern i, sobretot, la revetlla de Sant Nicolau. I és que, si bé mai no n'hem parlat, no puc deixar de pensar que la data no era casual. Mumare, que va néixer i viure a Alemanya fins ben entrada l'adolescència devia guardar bons records de Sant Nicolau.

La part que més m'agradava era el pessebre. Perquè cada any era diferent però igualment màgic. Els playmòbils a cavall hi havien fet de Reis d'Orient més d'un any fins que no vàrem tenir els Reis de debò i no hi faltava el riuet de paper de plata o les pinyes com a arbres. Cada any ens dèiem que els Reis s'anirien apropant mica en mica fins arribar a trobar el Bon Jesús el vespre del 24. Clar que cada any ignoràvem les limitacions d'espai per fer-hi caber tot el que volíem que entràs i, a més, fer moure les figuretes sense fer-ne un desastre a cada moviment.

Progressivament tota aquella màgia s'anà exhaurint i ja fa anys que a casa no s'hi posa ni arbre ni pessebre. El ficus de la sala ha fet més d'un any d'arbre de Nadal. En tot cas, ja de gran i havent viscut més de 10 anys fora de Mallorca, he de dir que mai he trobat, en cap de les cases on he viscut, tantes ganes de decorar de Nadal com les que tenia mumare quan érem petits. Perquè de debò pens que les seves ganes eren genuïnes i no eren només fruit de les nostres. Sí que he tengut qualque sentiment de nostàlgia, però no prou com per comprar o fer decoració. Qui sap si un dia.

En tot cas, sí que hi ha hagut un punt en què he trobat aquesta màgia. I és precisament amb Sant Nicolau, Saint Nicolas o Sinterklaas. Els sis anys a Bèlgica tengueren impacte i no sé si és perquè era la novetat, allò desconegut però, al cap i a la fi, qui no voldria que li duguin galletes spéculoos i mandarines?

Nit d'estiu

No era una qüestió de cafè, la veritat. Aleshores no en prenia tant com ara i no és que avui n'hagi pres, però aquesta nit m'ha fet pensar en les nits en blanc. La realitat era que ens manteníem desperts amb molt menys. Bastava una bona conversa i el que millor acompanyava a les nits càlides era quedar-se despert fins ben entrada la matinada. Ens mentíem dient-nos que, en tot cas, ens costava molt dormir el vespre, que feia massa calor, però la realitat era que créiem profundament en aquells moments com únics, com a part de la joventut i que anar a dormir no era més que un fracàs considerable i que, en canvi, quedar-se despert era aprofitar el moment al màxim.

Ja fos a Palma, a Barcelona, a París o a Brussel·les, sempre he tengut una fascinació per les nits en blanc i, per desgràcia, les he practicades molt menys del que he volgut. Sempre la paraula precisa, l'acció justa i l'eterna ombra de la responsabilitat. Quan l'endemà pesa més que l'aquí i ara. I, tot i així, hi ha hagut èpoques eminentment romàntiques, d'un carpe diem sobreactuat i una temeritat també grossa. I no sé per què, en tots els casos, aquells dies tenien alguna cosa d'iniciàtic, de la rentrée. 

Eren aquells darrers dies de setembre a Palma previs a un èxode que durà 10 anys, en què passejàvem sense fi pels carrers de Ciutat. Fou Barcelona la nit de n'Obama o totes les nits de principis de 2n quan en Víctor i jo arreglàvem el món amb moltes converses. Per descomptat ho eren les nits del Marais a aquell pis de rue des Francs-Bourgeois de n'Álvaro, igual que no ho eren (en absolut), les tornades a casa en el noctis. A Brussel·les la nit (i la matinada) ens aplegava fàcilment a ca na Laia, o rondant pel centre però, els primers anys molt menys que a Barcelona o a Palma, probablement perquè l'estiu solíem fugir. No fou fins que hi quedàrem que entenguérem aquelles nits llargues màgiques, com a La Semo, asseguts a l'Església de Tomberg, tornant de Luxemburg o a les festes de Gant.

Perquè l'estiu té dies llargs, però són les seves nits curtes que el fan estiu.

Sortir a córrer

Arribar a casa i canviar-se, sense pensar-ho, perquè com ho pensi no ho faig. Treure les claus del clauer i ficar-les a la butxaca, sortir de casa i posar-se a córrer. Un, dos, tres. I així plantar-se al parc de Forest i després al de Duden. Acostumar-se a la manca de llum, a la penombra d'un bosc urbà, tot intentant recordar els forats en el camí, els bassiots i les branques. A les sis i mitja en ple hivern no hi ha ningú més que dos o tres persones passejant els seus cans i això que avui no fa fred.

De manera recorrent sempre acab pensant en gairebé les mateixes coses. Acostum a observar els ocells i pensar en el paper d'aquests animalons en el sotabosc, o em ve al cap les carreres a Nikko, a Kamakura i a Kioto d'aquesta primavera. Avui, però, pensava que d'aquí un mes ja tendrem un poc més de claror i, així com anava fent el càlculs de minuts guanyats cada dia, he perdut la noció del que rumiava i del fet de córrer. Aquest parc és una meravella, per molt que les pujades em facin patir. Malgrat elles, el temps va passant, així com els kilòmetres i les voltes al parc i, al cap d'un poc, ja és l'hora de fer mitja volta cap a Forest, als arbres on faig els estiraments.

Tornar a casa suat i cansat, però content amb aquest petit sentiment d'extenuació. Gaudir de la dutxa i de posar-se el pijama i saber-se net i lliure de tensions.

Dia sense cotxes

Brussel·les, la ciutat més congestionada d'occident, decideix des de fa 16 anys lliurar-se de la llosa dels cotxes un dia a l'any. I aquest dia era avui. El diumenge sense cotxes és, amb diferència, el millor dia de l'any. Brussel·lencs i brussel·lenques surten al carrer a peu, en bicicleta, en patins, en patinet i fins i tot a cavall, a disfrutar del dia, de les mil i una activitats que s'organitzen a tot aquest espai d'asfalt que s'ha guanyat efímerament. Els cotxes han de quedar aparcats i el transport públic és gratuït.

La ciutat es converteix en una festa entre les 9.30 i les 20h i es respira pau i un aire fresc. El silenci d'un principi, deixa pas a la bauxa de la gent, dels infants que juguen o els joves que fan pícnics a carrers amb 5 carrils. Les sales de concerts treuen la música al carrer, al parc hi posen paradetes i el millor de tot és que hi fa sol. El dia sense cotxes és l'únic diumenge a l'any que té el sol garantit. El govern regional fa una comanda amb un any d'antelació i la gent del lloc en gaudeix. Un dia amb sol, bicicletes i paradetes, què més es pot demanar?

En gaudesc infinitament, sobretot per com n'és d'efímer. I, tot i així, no faig massa més que un voltí en bici, principalment per les grans avingudes, per la part revolucionària de veure carrils i carrils buits de cotxes. Després alguna passejadeta pel parc i pel centre, un concert potser, o un cafè. Una altra volteta i cap a casa, que a les 20h ja tornen a estar tots els carrers col·lapsats de cotxes i conductors que tornen a la droga com el fumador en sortir del metro. Demà tornarà a ploure i ens haurem de tornar a barallar amb conductors, però aquest dia no ens el treu ningú.

A lloure

Així com me fic dins la mar i ned una estoneta, no puc estar d'estirar-me i fer el mort, amb els braços ben oberts i mirant al cel, intentant que el sol em toqui tots i cadascuns dels meus racons. Tanc els ulls i respir al ritme de les onades. Les orelles dins l'aigua m'aïllen totalment de la resta del món i l'únic que sent és una remor llunyana, el renou de la mar. Qued així, sense fer res, a lloure, tant com puc. Les aigües clares, el sol i la brisa. Res més.

De cop, obr els ulls, respir i alç el cap. Ned fins a la boia que queda més lluny. M'hi aguant una estoneta i m'enfons fins tocar el fons de la mar. Torn cap a dalt per alenar i per tornar al ritual de fer com si dormís amb la mar com a llit.

En sortir de l'aigua, m'eixug al sol i me'n vaig. El camí de tornada passa entre camps d'ametllers i garrovers i bales de palla i parets de marès, els quatre núvols del cel han tornat vermellosos. A casa m'hi espera pa amb oli de pa moreno amb formatge i unes figues de postres. No podria ser més feliç. Bé, sí, si no haguéssim d'esperar 11 mesos per tornar a tenir un agost a Mallorca.

Tranqui-loup.

Hi ha moments en què assoleixes un nivell de plenitud i te n'adones que l'aquí i l'ara seran part del teu imaginari dels bons moments, de l'ideal, de la felicitat. Assegut al jardí de la casa den Raphaël a Alle-sur-Semois, enmig de les Ardenes amb un cel blau i quatre niguls blancs, orenelles volen vora l'església i només cal esperar les brases per fer la barbacoa. Un bon llibre al sol, un loup garou el vespre a la llum de les espelmes, un capfico al riu, una passejada pel bosc i un cap de setmana regat amb trapistes i jupilers.

Moments com aquests en què dius: "quedem-nos aquí avui vespre també, agafem-nos el dilluns festiu!" I, tot i que no ho fas, no dines fins les 6 i qui sap quan tornaràs a Brussel·les, i estàs tranquil i tot va bé. I n'ets conscient que aquest és només un dels dies de l'estiu, que aquesta Bèlgica ben aprofitada és excel·lent, que m'agrada aquesta vida que duc, aquesta idea d'oci tranquil que tenim a aquest grupet i que hem de fer més per tenir moments com aquests.

Que tot va bé, que estàs tranquil, que estàs en pau.

147.98

147,98€. No sé si és el preu de la felicitat, però és el que em costaria ara mateix agafar-me un vol per anar de dijous a diumenge a Mallorca. 147,98€ i marxar, anar-me'n uns dies a casa. Casa, el meu rodol de món, allà on sempre hi fa sol i s'hi menja bé i s'hi dorm bé. 147,98€ per fugir, per escapar-me uns dies i deixar enrere tota aquesta misèria emocional. 147,98€ i la veritat és que no és pas tant i ho faria sense problemes, si no fos que es tracta precisament d'això: de fugir i d'escapar de la misèria emocional per tornar a casa, al meu rodol de món, a allà on em sent tranquil i bé.

I clar, fugir té això que has de tornar, que no és per sempre, que no fa desaparéixer els problemes. 147,98€ com qui va al llit pensant que l'endemà tot serà diferent. I, malgrat tot, a vegades sí ho és o, encara que no ho sigui, jo acostum a gaudir del fet de dormir. 147,98€ per canviar el dia a dia per l'imaginari. 147.98€ i encara dubt.

147,98€ és massa poc com per no mirar bitllets el proper pic, com per no voler córrer cap a casa cada puta vegada que tengui un problema.

Baúl de fotos.

Anoche me dispuse, por fin, a revisar un poco las poco más de 600 fotos que hice en Japón y, sin embargo, una vez las pasé al ordenador, se abrió el gestor de fotografías que no había abierto en años y me encontré con cosas que ni recordaba.

Al final, en vez de ordenar las de Japón, acabé revisando fotos y más fotos de mi adolescencia, de Búbal o aquel viaje por el Norte, del bachillerato y el viaje de estudios a Ámsterdam, Sa Mare den Ramírez, Marcos, la noche del sushi y la mejor carne picada que he comido nunca, Tavarúa, el año que estuve en la UIB, el viaje Berlín y aquel último verano en Mallorca antes de Barcelona.

Y luego ya creo que, sin saberlo, empecé a ser un poco más adulto. Bueno, la verdad es que todos. Eso y a ser menos horteras. Porque lo cierto es que miro atrás 10 años y hemos envejecido muy bien. Tan bien que estamos todos más guapos ahora y, para ser sinceros, no creo que pueda decir lo mismo en 10 años. Pero eso uno se lo podría esperar, no dejan de ser cosas de la edad, lo que me cuesta más de llevar es saber que en unos años pensaré que en los 2010 era un hortera.

Tiempo al tiempo.

Cert, clar i breu.

Gairebé totes les vegades que n'havíem parlat, a banda i banda del Mediterrani, li havia donat la raó, com qui concedeix sense estar-ne completament convençut. Objectivament, és cert allò que tant li agrada repetir a en Gerard, que l'Empordà i Mallorca són molt parescudes, amb muntanyes, una plana i la mar. I malgrat les obvietats, jo no n'estava del tot convençut, en part per idolatria a la meva petita pàtria i, en part, simplement, per remarcar els trets diferencials.

Dissabte passat, però, vaig sortir a córrer carretera Valldemossa amunt. Paral·lel a a la carretera hi ha un carril bici i un camí per vianants que surt de Palma cap al nord, enfilant cap a la Serra. De seguida que passes de llarg l'Hospital de Son Espases i durant un parell de kilòmetres, el paisatge queda lliure de bona part de les cases i edificis i allà al davant hi queda la Serra i camps amb ovelles, ametllers i algun hort. Es distingeixen taques liles i grogues, i vull pensar que ara que és primavera eren espígol i ginesta, però no n'estic segur. I, en aquell moment, sota el sol de l'abril mallorquí, vaig entendre que en Gerard tenia raó i que llum, olor i paisatges eren completament identificables i que, perfectament hagués pogut confondre la Serra amb les Alberes.

Sábado de nieve

He de reconocer que me gusta levantarme temprano los fines de semana y aprovechar la mañana. Desayunar con tranquilidad, leer algún que otro articulillo, tomarme una cafetera entera y seguir en pijama, ponerme un disco entero y seguir tomando café viendo como poco a poco se va haciendo menos temprano y pasa a ser una hora decente y yo sigo en pijama, y ya es tarde, y yo ahí en la mesa con la prensa, la música y el café.

A riesgo de quedarme sin hacer todo lo que quería hacer, hoy parece un buen día para repetir y quedarme aquí sentado mirando cómo cae la nieve. Yo que pensaba que el invierno estaba acabando y aquí volvemos a estar toda la mañana mirando por la ventana cómo caen erráticamente los copos de nieve, con ganas y también pereza de que cuaje.

Inevitablemente me acuerdo de aquel primer invierno en Bruselas que a Nadia y a mí se nos hizo eterno. Ahí en nuestros kots horribles, con noches y días de estudio y una sensación de frío inacabable. Y es curioso porque no ha vuelto a hacer ningún invierno tan malo desde entonces, pero tengo la impresión de que no lo viviría tan mal, que efectivamente uno se acostumbra a todo, incluso a una nevada de 6 meses.

A pesar de todo, uno se acostumbra a todo lo demás también, no solo al frío. Cierto que no todo es tan fácil como ponerse unos calcetines más gruesos o otro jersey, pero, con el tiempo, ni la nieve ni el pasado molestan igual. Por mi parte, me sorprendo mirando por la ventana contento de que vuelva a nevar, igual que me ha encantado poder decir, tras tantos años "qué más da" y ni siquiera hacer valer una victoria pírrica.

Y, a todo esto, ya no es, para nada, temprano y quizás habría que movilizarse e ir a hacer todo lo que hay que hacer.

Sí que hi neva, a Ciutat

Ahir vaig veure el pilot de la sèrie “Mai neva a Ciutat” que IB3 ha posat a votació amb dues altres més per tal de triar la propera producció pròpia. La mitja hora del capítol no només em va encantar, sinó que també me va parèixer una molt bona representació dels illencs que han viscut fora i han tornat i dels que no hi som però voldríem ser-hi.

Aquest és el 9è Nadal consecutiu en que he d’agafar un vaixell o un avió per tornar a casa. Primer des de Barcelona i ara ja fa uns anys que ho faig des de Brussel·les. Com bona part del jovent illenc, i supòs que com na Neus, la protagonista de la sèrie, me deman com seria la meva vida si tornàs a viure aquí. La por de no trobar-hi feina, d’avorrir-me o de trencar la relació idíl·lica que tenc amb l’illa quan vénc per Nadal i a l’estiu són grans frens a la tornada. Por de cansar-me d’una Mallorca que m’estim, d’anar als mateixos llocs i veure-hi la mateixa gent, de deixar de tenir inquietuds o d’estar obert al món. Com si arreu no hi hagués rutines!

Tot i que les meves estades a Barcelona i a Brussel·les m’han enriquit i m’han fet créixer, a nivell col·lectiu, l’agregat de Ferrans, Neus, Jaumes i Antònies que són a fora és un desastre per les illes. Si a nivell fiscal solem sentir això de que “Madrid ens roba”, el que és ben cert és que “Barcelona ens empobreix”. I qui diu Barcelona, diu Brussel·les, Londres o qualsevol altre lloc que s’enduu el jovent format illenc.

La fuga de cervells no només ens fa més pobres, sinó que aprofundeix en la sobre-estesa creença de que a Mallorca no hi ha res a fer i que no hi ha gens de marge fora del monocultiu turístic. Confïi en que na Neus de la sèrie acabarà trobant el seu camí a Palma. Però per fer-ho, per a que nevi a Ciutat i hi poguem fer qualque cosa de profit, ens ho hem de creure i hem de ser capaços d’imaginar-nos una realitat diferent per Mallorca.

2016. Ni més ni manco.

Baldament encara no haguem acabat l’any i, amb el ritme que duim un dia i mig podrien dur-nos moltes sorpreses, m’atrevesc a fer balanç d’aquest 2016 intentant defugir tots els adjetius i apel·latius que se li ha donat a la premsa i a les xarxes socials.

M’agradaria pensar que el meu any no es defineix exclusivament per si guanya Rajoy un altre cop, si els britànics voten sortir de la UE o si arriba a la presidència dels EUA un boig d’extrema dreta, sobretot quan jo no he contribuït a cap d’aquestes coses i quan l’impacte real encara tardarem un poc per veure.

Així, no definesc el 2016 com “el pitjor any de la història” i, en cap cas com “el pitjor any de la meva vida”. Com tot, ha tengut alts (per exemple, aquí, aquí o aquí) i baixos (per exemple, aquí, aquí o aquí) i m’agradaria poder endur-me al 2017 els alts i deixar de banda els baixos. 2016 ha estat un any de voltar pel món, encara que sigui majoritàriament per aquest rodol europeu, de passar poc temps a casa, d’aprendre a estar sol i a gaudir el temps amb mi mateix, de saber què és el que enyor i quines expectatives tenc de la gent, de començar a comunicar-les.

Ha estat un any d’introspecció i solitud -amb tot el patiment i reflexió que això comporta-, però també d’obertura, de noves experiències, de reprendre amistats i fer-ne de noves. El 2016 ha tancat pàgines que feia temps que havien d’haver-se tancat i, tot i que no n’ha obert de noves, acaba l’any amb la serenor de no necessitar-ho. El 2016 m’ha fet créixer i avesar-me a l’edat adulta, m’ha fet aprendre a apreciar la tranquil·litat i l’estabilitat, però també m’ha donat marge per l’aventura, la improvisació i les decisions esbojarrades.

Ni més ni manco. No podríem entendre com de bo serà 2017 sense haver viscut el 2016 amb els seus alts i amb els seus baixos.

China. First impressions.

I landed in Chengdu slightly before 2pm of yesterday. And I say yesterday cause I’m a bit unsure which day we are in today, probably Friday. After passing the border control and going through the luggage claiming zone, I left through the arrivals terminal. The terminal was a mere corridor from the luggage claim to the streetdoor. If you ever wondered about ATMs or tourist information, there was nothing of that. The only five meters of the terminal were extremely crowded with people with their cameras and phones ready to take pictures of the people arriving. Once crossed through all of them, I left the building behind and took a cab to the hotel. No English, just the address written in Chinese.

The old Volkswagen went through the spidernet of highways. The yellowish air I could see from the plane could no longer be noticed, but it was still a little foggy. Buildings, buildings and more buildings surrounded with railways under construction, highways, some sculpture, massive and unnecessary bridges, etc.

After the check-in and a short shower at the hotel, I decided to fight jet lag and go for a walk. Some tourism would do some good. Despite the smog, streets were clean -or cleaner than Brussels- and it was relatively nice to walk around. It was a bit messy, but not loud at all. There were some trees here and there and an enormous number of shops and restaurants. 

The walk until the Wuhou Shrine was easy and although I felt tempted to stop at some of the food places on the way, I kept walking through the city. To my surprise, we could see many old people, some even daring to cycle through traffic jams. Once in Wuhou Shrine, a great ensemble of gardens, palaces and museums gave me some peace. Just outside of it, a traditional commercial street brought together the best Chinese delicacies, pottery shops, tea shops and a lot of stuff with pandas on it, t-shirts, teddy bears or even purses.

During my walk I certainly came across stuff I didn’t know, to the level of being unsure if they were food or not. But the cultural shock didn’t came until I ran into three guys on the street carrying each of them one small monkey the same way we carry dogs. That moment I realised how surrealistic it all was, I was in the middle of a 14-million-people Chinese city I had never heard of and I didn’t know what time or what day it was, I wasn’t sure if the next meal would be lunch or dinner or if I should sleep, but I was extremely tired so I headed back to the hotel.

140

Desde que empezó el año que justo ahora estamos terminando que no he parado quieto. De aquí para allá todo el día. Entre trabajo y razones personales, a final de año habré pasado alrededor de 140 días del 2016 fuera de casa y el porcentaje sube si solo miro los fines de semana. Y, aunque disfruto enormemente de viajar, de volver a Palma y estar con la familia y los amigos, de conocer nuevas realidades, de estar en contacto con concejales y técnicos municipales, tomar cafés en ciudades extrañas o pasear por otros paisajes, la verdad es que lo que acabo echando en falta cosas muy sencillas como el tiempo para poner una lavadora, tener pan para desayunar al día siguiente y poder hacer la cena tranquilamente con música de fondo.

Es curioso lo feliz y tranquilo que he estado esta tarde cortando cebollas, puerros, patatas, champiñones y calabaza, poniendo la olla exprés y leyendo algún articulillo mientras tanto. Así de sencillo soy yo, que la semana que viene me voy a China y yo estoy pensando en que echo en falta pasar tiempo suficiente en un mismo sitio para poder tener el lujo de perder una mañana entera de sábado durmiendo, para improvisar una quedada con amigos sin tener que calendarizarlo todo, para poder dejar de poner excusas para todo y para sentir que vivo en alguna ciudad -la que sea- y no en un punto entre estaciones y aeropuertos.

Es posible que me queje de vicio y que muchos darían un riñón para estar en mi situación. Yo, sin embargo, de cada vez aprecio más las rutinas, el tener tiempo para compartirlo con otros. Así que ahora que está acabando el año -y con él mis fuerzas-, tengo un propósito para el 2017: viajar menos.

Festes d'estiu

Una lluna a mitges brilla damunt la Badia de Palma i il·lumina les aigües del Molinar. Refresca i jo torn cap a casa després d’una verbena modesta però igualment divertida i inesperada. Són gairebé les festes de la Mare de Déu d’Agost i els barris de Palma no poden estar-se de celebrar l’estiu de la mateixa manera que ho fan a la Part Forana: amb grups de versions, cervesses i pomades. Jo, però, avui no bec, que ja me va bastar amb el que vaig beure a Campos.

Mentres torn cap al cotxe, els quatre bars que queden oberts al voltant de la Rambla del Molinar van tancant. Cambrers cansats fan net i frisen per partir cap a casa. Les cases són majoritàriament silencioses, però encara n’hi ha que aprofiten les seves terrasses per llegir les darreres pàgines d’un capítol, per prendre una copa o per jugar a cartes. L’olor de sal se junta amb la tarongina d’algun pati que ara no veig. Si tengués un jersei, me quedaria a veure la Badia i aquest port petit, les llums que s’estenen de ponent a llevant amb el Castell de Bellver i la Seu allà enmig ben il·luminats. Però, com que no en tenc i ja tenc son, me’n vaig a cercar el cotxe.

Un renou de paperina me segueix tot el passeig. La resta tot és calma, tant que un se n’oblida del que hi ha a banda i banda de la Badia, d’un jovent que, per sort nostra i desgràcia seva, no coneix les verbenes mallorquines. Hi don voltes i me dic que, realment, m’encanta això d’estar a la fresca, de poble en poble i de barri en barri, se facin les 2 o les 7, però ballant una estoneta davall la paperina i en bona companyia.

I res, arrib al cotxe i m’acompanya el final del concert d’Izal que sona a Radio3. Me basta i me sobra per arribar a casa i trobar puesto per aparcar i per pensar que, en realitat, m’agrada molt Mallorca. I va sent hora de que comenci a pensar seriosament en tornar.

De buenro.

Si la vida fuese un anuncio de Estrella Damm, musicalizado, con luz, con sol, amigos y alegría, tendría escenas como las de este fin de semana. Un fin de semana inesperado en las Ardenas bajo el inusual sol y calor belga. De ruta por el bosque, de canciones junto al fuego, chapuzón en el río Ourthe y de buenos momentos en general.

Éste, se une a la colección de mi mitología particular con el verano, la primavera y los buenos momentos en general, como aquel día en Selva de Mar en el que conseguí subirme a un árbol, la mítica pizza y caña en Porreres por Sant Roc antes de Manel, las tardes de ping-pong, el concierto de Jorge Drexler en el Castell de Bellver, mi primer verano en Barcelona, un viaje maravilloso en el Pintor Fortuny, los ya muy lejanos veranos en el carrer de Neptú que he ido evocando sucesivamente (aquí, aquí y aquí) y los más recientes en Es Carregador, una tarde entera en el Parque de Wolvendael jugando a un juego extraño alemán, un día entre Girona, Sobrànigues y la playa, el kayak en la Lesse o el chapuzón en el Danubio.

Y cuando lo empiezo a pensar, me vienen más y más recuerdos, más y más caras amables, a menudo morenas del sol, pero también rojas. Recuerdo sonrisas, cañas, copas, helados, conversaciones y momentos de silencio, timbas de cartas, chapuzones y libros y me digo que tanta suerte de seguir teniendo veranos y primaveras, pero también otoños e inviernos que aspiran a serlo, a formar parte de esa colección de buenos momentos, de buena música, de buena compañía y de buena comida al sol y, por qué no, a la lluvia. Y ¡qué bien!

Alfa Bar el 9/11/2012

Devia ser el divendres del pont de l'11 de novembre del meu primer any a Bèlgica. Segons el calendari, era un 9 de novembre, però això no ve massa al cas ni ens serveix de massa més que per dir que record la nit càlida pel mes que era. És cert que ja duia dos mesos i poc a Bèlgica, que ja havíem tengut les primeres neus i que ja n'estava més que fart del kot de merda on vivia. Comparat a allò, el novembre barceloní era senzillament encantador.

Intent fer memòria però no me’n record de quan havia arribat a Barcelona de Bèlgica, però supòs que fou el dijous, perquè me sona que qualcun dels dies que vaig ésser-hi en Gerard tenia classe i vaig aprofitar per quedar amb qualque amic que tenia pendent de veure.

En tot cas, aquell divendres vàrem acabar a l’Alfa Bar, una sala de concerts que hi ha al començament de Gran de Gràcia, a dues passes dels jardinets de Gràcia. Me’n record amb molta claredat de tres coses: la llum d’aquella sala, de l’amenitat de les converses amb complets desconeguts i del bon gust que em tengué les Estrella Damm que hi vaig prendre. Aquell vespre hi tocava na Leyre que era amiga den Gerard o de n’Anamar o de qualcú altre, però que, curiosament, era de Barañáin i havia estudiat amb n’Iñaki. I, si bé no me’n record de massa de què tocava o què deien les seves cançons sí que me’n record de què em varen agradar i que ella va tenir un parell de problemes amb el pedal que feia servir per fer-se una base, però que, en el final, se’n va ensortir.

I avui, veient una obra de teatre a l’Hostal Tasso de Florència i escoltant la base de la guitarra, m’ha vengut al cap tot això i he recordat les ganes que tenia aleshores de la tardor barcelonina i com de feliç vaig ser aquell vespre de ser-hi, de tenir 23 acabats de fer i estar enamorat, de prendre estrelles a un bar de Gràcia i després poder anar a casa a dormir -o no- amb la tranquil·litat de tenir molts de dies per davant i no haver-me de posar despertador, no haver de córrer per visitar res o veure ningú més.