(en blanc)

Se m'escapa un somriure quan, tímidament, esborr el títol que tenia pensat per aquest escrit i ho deix en blanc, de moment, fins que se m'ocorri quelcom. Òbviament, me n'adon de com n'és d'absurd que estigui dient això quan, en llegir-ho vosaltres, això ja tendrà títol i no quedarà una casella blanca sense cap informació.

Però no és del tot cert que una casella blanca no doni cap informació. De moment, ja m'està dient que, si he borrat el títol és perquè em dic a mi mateix que encara no toca. I mira que ja sent el buit del cos quan l'avió s'enlaira. De moment, les poques proves que tenc de què en tres dies me'n vaig a Nova York van guarnides d'un toc vermell massa corporativista. Evidentment, la carpeta de la Pompeu, plena de papers importantíssims, que no són tan sols papers sinó també /'peipərs/.

Malgrat totes aquestes ànsies, i la recent comprada guia que encara no he fullejat, estic una mica nerviós. Perquè supòs que, després del patètic examen d'anglès que he fet, avui no és el dia per pensar en el món anglosaxó, ni tan sols en tot allò que queda més enllà d'un Atlàntic que fa més de dos anys que no veig.

Crec que hauria de partir i posar-me a fer la recensió de política i la pràctica de dret i la de sociologia i unes quantes coses més. Segurament seria molt més pràctic plantejar-se que els verbs de francès poden esperar que no pas intentar-ho fer tot, però avui estic optimista i, així, qualsevol em diu a mi que no ho puc fer tot.

He dit qualsevol.

Beirut.

Sense saber per què, sé que aquest és el primer cap de setmana a Barcelona des que va començar l'any. I això que en duem tres. Els altres dos han desaparegut del meu cap i tampoc no crec que aquest duri gaire més.

Ara bé, com a primer cap de setmana de veres de l'any, no puc demanar massa més. Feia temps, des d'aquells viatges a l'espiritualitat amb Demian i Hermann Hesse que no em sentia així. I no estic parlant de plenitud ni buidor, ni felicitat ni tristor, que d'això ja n'he parlat massa en ma vida, sinó de pau, per dir-ho així, tranquilitat i, sobretot, la satisfacció de mirar el rellotge i dir, encara em queden tres o quatre o cinc hores més de diumenge. I ja us dic que jo no sóc de diumenges, que sempre m'han caigut bastant malament perquè em recordaven inevitablement al dilluns dematí i a uns horabaixes als que es feia fosca molt més prest que qualsevol altre dia.

Beirut, sincerament, m'encanta. I em referesc al grup de música, perquè, a diferència de mon pare, jo no tenc la sort d'haver-hi anat. Aquests ritmes em recorden quelcom que sé segur que no he viscut. Ja tornem a parlar com amb Demian, però, potser d'una manera molt menys metafísica, que, per a això, ja està en Manu. Supòs que hi juga un paper important a tota aquesta història perquè, sens dubte, que et despertin a les vuit del matí per dir-te que venen a Barcelona no passa tots els dies.

Supòs que tot el que vaig parlar ahir amb n'Anna hagués estat diferent avui. Avui tot sembla diferent i no crec que sigui per malament, però, com a qualsevol cosa positiva, benvinguda sigui.
A més, avui fan Ventdelplà, que ja s'ha convertit en tot un clàssic de les nits a l'altra banda de la mar.

Postcards from Italy - Beirut

Que ens reguin tots els codonys.

És una evidència innegable que a Barcelona, quan fa sol, els dimarts es converteixen en divendres horabaixa i als carrers sona Antònia Font. Aquests dies de sol, que tampoc han estat tants com en desitjaríem, fan que s'oblidin les pràctiques, els seminaris i les classes d'anglès i francès a les que fa una setmana que no assistesc.

Tot i això, avui que fa sol, i que és Sant Sebastià, ja sé que m'espera un horabaixa d'estudi i de classes, de lectures eternes i un sol que s'esvaeix rere el Tibidabo, mentre esperes que arribin les nou menys deu, tres quarts i cinc de nou, per a partir cap a casa, a sopar, a mirar una estoneta sa tele.

Per sort, demà és dimecres 21.

Space Oddity.

No llueve. Y eso que las nubes cubrían buena parte del cielo cuando me he levantado. En contra de lo que suele ser habitual, hoy, sábado, no brilla el sol. Porque los sábados, como todo buen ciudadano sabe, es día de sol, de reivindicaciones cívicas en San Miguel y de paseos. Evidentemente, hablo de las mañanas de sábado, porque las tardes de sábado se asemejan mucho a los domingos en esta ciudad mediterránea. Aquí parece que todos intentamos matar a la semana antes de hora.

A pesar de que no ha sido una mañana de sábado como solían serlo en la época de los sueños y las charlas nocturnas, me lo he pasado muy bien. Hacía tiempo que no veía a Iván Villadangos. Lo conocí hace ya muchos meses en una clase en la que ninguno de los dos queríamos ni teníamos que estar. Y ya sé que me repito hablando de un año de Derecho. Pero, estando de nuevo en casa, uno no deja de acordarse de aquel año en que fui estudiante de Derecho.

Por suerte para ambos, ya ninguno de los dos somos estudiantes de Derecho, ni siquiera de la lejana Universitat de les Illes Balears. Y, a pesar de que Iván diga que para él fue un año en blanco, guardo un muy buen recuerdo de aquella época.

Por desgracia, el mediodía existe y las charlas terminan. Las tardes de sábado son siempre algo crueles. Oscurece temprano y te recuerdan que mañana es domingo y, quizás, tendrás que encerrarte en el coche para recorrer todo cuanto la isla te permite, comer y volver a encerrarte en el coche para regresar a casa.

Es todo siempre tan gris una tarde de sábado. Bean's cierra y es invierno. Y, encima, llueve. Lástima que me guste tanto la ciudad, mi ciudad, que, si no, es para echarse a llorar.

Poznan.

We didn't wait until the sunrise. We left that god-forsaken hostel in the middle of nowhere and we run to take the first of all the buses and trams we had to take to get the meeting point. In fact, our sleepy mood and behave didn't let us have a right perception of the Polish public transport system. Thus, we ended thinking it was just an old bus and an old tram and that was it. And it wasn't.

People looked tired. Tired of living, of life, of that heavy sky of clouds and rains. Tired of the cold, and misery, and poverty and all those feelings I believe I don't feel.

I'd been told they're nice people, and they are. They are nice people. I do think so, though I also think they are unhappy. All that atmosphere in which they were involved was grey, all was grey and uncoloured and, why not, death.

Death could be heard and smelt. Death was everywhere. Yet, you could also feel the satisfaction of those who were alive, those who had survived and still were.

Anyway, we were there to think of future, weren't us?

Bill Clinton visità Mallorca.

No sé massa bé què devia fer jo aquell matí amb mon Pare i en Manel pel centre de Palma. Me per mi que havíem anat a comprar un esmolador de ganivets, perquè el meu germà es va quedar estorat amb tants de ganivets a la tenda. Ara bé, si aquell era el nostre propòsit, no entenc massa bé per què vam anar fins L'Almudaina i La Seu a cercar-ne un.

Devien córrer els darrers anys del segle XX i jo, innocent de jo, encara no en sabia gaire de res i molt de poc. Aquell era el dia que comerciants, autoritats i premsa havien esperat durant tota la setmana. Ja hi havia rebombori i titular. "Bill Clinton visita Mallorca". I jo, innocent de jo, no sabia perquè hi havia tant de trànsit i tants carrers tallats.

Supòs, i crec que aquesta l'encertaré, que era l'any 97.
(i ja en fan onze).

This and That.

Acabo de perder el punto de Las democracias de Requejo, F. y no sé yo qué pensar de todo esto, si me viene bien y así cierro el libro y me echo a dormir o si, de verdad, ya está bien de hacer el ganso y me conviene ponerme a estudiar de una vez por todas.

En mi cabeza dos planteamientos opuestos se desarrollan. De un lado que no he hecho nada en todo el santo día y, por extensión, en toda la semana en la que tan sólo he paseado el libro de un lugar al otro, le he llevado de turismo a Poznań, Polonia donde he asistido, junto con el libro, al COP (Conference of the Parties) 14 del UNFCCC (United Nations Framework Convention on Climate Change) de la mano de Intermón Oxfam. El otro pensamiento es el que me pide descansar, olvidarme del libro y del estudio y centrarme en relajarme o, como mucho, estructurar mejor mis ideas, más que estudiar.

Y yo, sin embargo, repito que no sé qué pensar de todo esto, del COP14 de Poznań, de Boston y Nueva York, de que estoy totalmente desaparecido.
Porque estoy desaparecido y ya me lo han dicho más de una vez.

Hoy, mientras comía en el bar de abajo, porque es fiesta -y eso no entraba en mis planes a la hora de hacer la compra- me planteaba que estoy siendo un turista en la ciudad en la que vivo, perdón, estudio.

Y yo, ahora, sigo sin saber qué pensar. Estoy muy cansado y faltan todavía doce días para volver a casa. Creo que, lo mejor, será centrarnos en el calendario de adviento, repasar un poquito lo que me queda por mirarme, estructurar las ideas y relajarme.