Noviembre es azul.

Ya en su día, cuando soñaba con Hoteles Gaudí, fiordos noruegos y Villages Khubavalis, iba desgajando ideas, como quien desgaja mandarinas, y me gustaba pensar que siempre había añorado algo que nunca había llegado a existir. De aquel tiempo a esta parte, la verdad, las cosas han cambiado y aquella melancolía constante respecto de tiempos inexistentes, lugares alejados y gentes desconocidas ha dejado de tener sentido, tan sólo algún que otro resquicio cuando recuerdo Paludan Bogcafé, en pleno centro de Copenhague.

Así, con estos días de frío en los que no hay castañeros en Carrer Oms, pero sí hay tarta helada y bicis dominicales, pienso más que nunca en mi infancia otoñal, en esos largos paseos por el Parc de Ses Fonts y, aunque La Ciutadella no sea, en absoluto, lo mismo, no deja de gustarme. Porque hace frío y porque, en cierta manera, no me importa porque siempre me ha gustado noviembre, que es un mes azul.

Pero no quiero ser el típico emigrante en ciudad extraña que se dedica a recordar sus locales, sus parques y sus plazas, sus historias, porque, entre otras cosas, no me siento emigrante, ni me siento extraño entre estas calles, tan sólo algo desorientado en ocasiones, a falta de una costumbre, porque construir un futuro es mucho más complejo cuando no hay un pasado, pero no es imposible y es más fácil cuando piensas en el ahora.

I com m'agrada Mallorca...

I com m’agrada Mallorca, però, sobretot, com m’agrada dir que m’agrada Mallorca i que si ses taronges de Sóller, ses galletes d’Inca – i ses de Muro que m’he deixat a ca nostra –, ses coques de Valldemossa i ses herbes dolces. Ai, com m’agrada Mallorca! I què poc això d’arribar a Son Sant Joan massa prest i haver de passejar sense tenir cap porta d’embarcament, sense saber on anar, amb sa maleta que no he facturat, com tothom en aquest vol Palma Barcelona, caminant i caminant, veient guiris amb ensaïmades i pensant que, joder, jo també me’n compraria una si no semblés un putoguiri. Però sé que no me l’he comprada i aquest és s’error. Acab a sa terminal C, sa des vols internacionals per cortesia d'Airberlin, sa de ses poques fugides europees. Frankfurt, Múnic, Viena, Berlín, Copenhague, etc. I vet aquí que se me fan casi les sis i pens que convendria anar tirant cap a sa puta porta D86. Perquè sempre és sa D86 o sa D82 o sa 84, però casi sempre sa 86, allà en es final de tot, de tot es passadís, perquè no podia estar més amagada ni podia haver de caminar més, però sempre a sa terminal D, sa des vols nacionals, perquè a ses altres dues no tenc ni idea de què putes hi ha, si és que hi ha algo. Potser se’n van cap a Menorca o Eïvissa o qui sap on, però sempre sa D, sa des vols baratos que ningú vol agafar però que me salven d’un cap de setmana en es mes. I resulta que, a tot això, me toca sa 82 i que casi no he de caminar, que de sobte hi ha una dona venent cupons des cecs i que sa cinta des collons no funciona.

Però com m’agrada Mallorca, i repetir allò de que s’hi viu millor que enlloc, que es una zona paradisíaca, però que no la sabem tractar, que té pitjor fama de sa que se mereix i que, per suposat, això és molt millor que sa Comunitat Valenciana. Per no dir que tot això, allà defora no s’entén, perquè es peninsuleros aquests no ho sabeu. Cada pic pens més que tot això no és més que una còpia barata a cançons d’Antònia Font i textos den Joan Miquel. Tot i així, és només una excussa per no posar-me a fer probabilitat, ni llegir es llibre que tenc des de nadal passat, que ja farà un any i que poc importa si me’l vaig deixar set mesos a Palma mentres estava a Barcelona, perquè seguesc sense acabar-me’l. Aniré pressumint de portàtil.

Tardor

A mesura que van passant els dies, en aquesta nova Barcelona, que no és la Barcelona vella, antiga i ja coneguda – com es podria deduir de qualsevol ciutat amb l’adjectiu nova al davant –, me n’adon que, per sort, aquesta arribada ha estat a la tardor. I és que la Barcelona nova ha estat molt més crua, freda i distant, molt més gran, molt més ciutat. Però, al seu torn, ha deixat de ser un parc temàtic d’entreteniment temporal de joves, ha estat i és tardor. I això explica, o hauria d’explicar, amb tots els detalls què és i què ha estat aquesta nova Barcelona, perquè així ho és la tardor, amb les seves pluges, els seus ventets, els dies grisos i els rajos de sol, el llarg estiu que encara és latent, la contínua sensació d’acabar de començar que no se’n va fins ben entrat el febrer. Però així ha estat aquesta nova Barcelona, crua, molt més crua, però també molt més ciutat, molt més amable si la saps buscar, com dilluns, en passar davant els gronxadors de La Farigola del Clot, l’escola d’educació infantil del barri, o dimarts a Portal de l’Àngel i els seus músics al carrer, que em van fer tornar a creure en el Carrer Sant Miquel.

A més, avui les llibreries feien olor a Palma, a una Palma humida de pluges de tardor. Perquè tothom sap que la tardor és la millor època per visitar Palma i ho dic avui, amb ple coneixement que encara són Les Verges i que bunyols amb sucre es venen per tot arreu.

S'està acabant s'estiu.

Hom podria pensar que això del final d'estiu és gairebé un drama, que aquestes pluges de setembre, que vàrem enyorar l'agost, no són més que el final precipitat d'un estiu massa curt, d'un parèntesi entre dues ciutats, dues Palmes, dues Barcelones. I, no obstant, no deix de donar-li voltes, de pensar que, en el fons, aquesta pluja d'estiu - perquè setembre té 22 dies d'estiu i 8 de tardor - serveix per rentar l'ambient, per suggerir als meus ànims un canvi.

I, així, la peresa de fer maletes i capses és menor. Barcelona torna a ser nova i atreient i Palma és, ara més que mai, la ciutat dels meus somnis, la que, com a tal, no pot ser la dels meus dies, tan sols la d'algunes nits en caps de setmanes alterns. Acab, doncs, pensant que no m'he de preocupar massa, que aquest estiu ha tengut tot el que he desitjat i que no em puc queixar, que el dia de marxar arribarà i que això no ho puc canviar.

D'aquesta manera, Barcelona i Palma deixaran de ser dos móns diferenciats dels que m'he de desprendre alternativament pel que hom no haurà d'acabar ballant en terres atemporals, desubicades de qualsevol realitat espaial. Palma i Barcelona seran Barcelona i Palma, Palma-Barcelona, Barcelona-Palma, una continuitat, més properes que mai.

Hauria d'endreçar s'habitació, vaig pensant i pensant, sense adonar-me'n que aquest pensament no ve d'ahir ni de despús-ahir, sinó de ben enrera. I és que, és obvi que sa vida passa, però el que no ens és tan obvi és que l'estiu passa i, ben mirat, ja estam acabant el mes d'agost i sembla que era abans d'ahir que agafava l'avió des d'Alacant.

Però no em puc queixar d'estiu, ni de campaments, ni de les sortides, perquè, aquest estiu, malgrat que li falten molts de dies i moltes verbenes, ha aconseguit que m'oblidàs del Carrer de Neptú i dels seus estius idolatrats vora el mar. Mentrestant, segueixen passant els dies i Binicanella i La Victòria queden molt alluny quan pens que dilluns he de tornar a començar a fer feina i la idea no m'arriba a desagradar, llevat d'això d'aixecar-se prest i de no poder escapar-me a Inca i, sense voler, acabar dinant a Artà i anant a Cala Mesquida. Però supòs que seria molt egoista per part meva, ara que arriba setembre, això d'exigir als estudiosos dels meus amics que em treguin de passeig.

Carrer de Neptú

Crec que m'estic tornant una mica massa dramàtic, massa malenconiós, que em vénen massa ganes d'anar i passejar per aquell carrer de Neptú a Cala Rajada, de capficar-me a n'Aladern o a Cala Agulla o, fins i tot, de passejar fins Cala Gat, cosa que mai ha estat una de les meves aficions. Supòs que d'això en tenia bona part de la culpa Joan March, com de quasi tota la resta de coses que passaven a s'illa.

I, encara que sí que em possi dramàtic, que ho necessiti això de Cala Rajada tant com es necessiten els mites d'infància perduda, sé que, en realitat, el que necessit més que res és treure'm aquest pes que duc a sobre, aquesta càrrega de tres parets blanques i una de blava. Així, m'he d'escapar, perquè no té altre nom que escapar-se, al gòtic i al raval, pels carrers de Canuda, del Carme i de L'Hospital. Així, de tornada, podré asseure'm al carrer d'Allada Vermell, esperant que els edificis s'empassin el sol.

Aurora Boreal.

I, un cop més, són aquestes nits d'estiu, del nou estiu, de claror i calor, d'humitat i, a vegades, brises, les que em fan pensar en tradicions de junys a Ciutat, en escapades al nord i lectures apassionades fins ben entrada la nit. És una llàstima que els meus llibres de Hesse s'hagin quedat a Palma i que les obligacions amb els estudis i amb els infants del món del lleure m'impedeixin escapar-me a Nuuk, a la Badia del fum o qui sap on.

Malgrat això, encara record el paral·lel 55º, les imaginacions d'aurores boreals i les gèlides nits al meu nord que no era pas El Nord. En recordar-les, les he necessitat, més d'un cert canvi del que ara crec que no en sóc mereixedor. Així, he retrassat els meus plans d'emular a d'altres i he acceptat que ni vull ni puc pretendre que estic o estaré amb les mateixes oportunitats que els altres i que, encara que ho intentés, ara no és el moment, encara que em sàpiga greu.

Haurem de considerar Palma com la millor opció per l'estiu, tot i saber que no ho és pas, que els estius al carrer Neptú mai no tornaran i que Palma s'ofega en ciment, que jo no sé ni quins dies hi seré, ni tornaré a passejar per la meva estimada Menorca.