Gràcia.

Sona Mishima. Perquè com diu na Marta, hem d'aprendre a canviar el disc, i afegesc, a canviar les nostres bandes sonores. Perquè ara no toca escoltar els Amics de les Arts, però tornaran, com sempre han tornat. De ben segur i amb tots els somriures i les ganes de cantar-los ben forts, de la mateixa manera que varen tornar fa dues primaveres amb l'antic disc. I s'ha de dir que aquest m'agrada més i és molt més madur, molt menys traumàtic, amb molt més tacte. Ja és la una i quart i hem perdut una hora aquest dia –i totes les que he estat hivernant al llitet– i, en canvi, cinc minuts o deu o quinze de sol a la terrassa, llegint, em donen tota l'eficiència i les ganes que no he tengut en la darrera setmana. Perquè un punt positiu del canvi d'hora és que ara és la una i mitja que s'amaga el sol de la terrassa per l'àtic d'aquí damunt i no a les dotze i mitja i, d'aquí poc, podrem dinar-hi.

Menj la darrera de les speculaas holandeses de les que em vaig apoderar quan van venir a veure a n'Imke. Bona hora per berenar. Bona hora, en general. L'estudi supòs que m'acompanyarà aquesta tarda o aquest vespre una estoneta, però amb calma, ara que ja tornam a ser productius i eficients. I dimarts començam vacances sense saber si en tenc realment ganes ni del tercer trimestre amb tanta feina. Però, de ben segur, aquesta darrera etapa barcelonina serà molt millor del que esperàvem, i ho serà perquè així vull que ho sigui, perquè aquest sol de la terrassa no només em fa ser eficient, sinó també positiu. I les distraccions i la improductivitat, per ventura tornaran, i benvingudes també. Igualment benviguts un cap de setmana i dos i tres a Mallorca, Cadis o un 'en s'estiu' d'Antònia Font.

Focs artificials.

Cafès que no volen sortir i jo amb les torrades que se'm refreden a la terrassa i aquest microones que no encalenteix ni la llet. Avui no és dia de cuina matinera. La solitud matinal ha tornat i amb ella el sol i l'estudi de la teoria bàsica d'impostos via Thomson Civitas. No durarà, però, i ja m'agradaria tenir per davant deu, quinze dies de descans o d'estudi, que, si més no, ve a ser semblant. Al meu ritme, amb petits descansos d'alçar el cap i mirar el solet com brilla, amb voltins pel centre o pel mercat del Clot, amb canyes el vespre. I, malgrat tot, la frenètica cursa pompeuenca, no em deixa ni tan sols temps per a això, per a fer d'estudiant i estudiar, que ja em calia.

Perquè encara estem al segon trimestre i el tercer ja treu el cap just després de Pasqua i, de debò, quina mandra tot plegat, les 20 hores de pràctiques, les 15 de feina i les 6 de classe. I al mateix temps, quines ganes, de les 20 hores de pràctiques i les 6 de classe i les de després de la setmana sis, amb suposadament caps de setmana de veres al Gironès, l'Empordà o què sé jo, a Barcelona, sense pensar ni voler admetre que l'1 de juliol queda molt a prop i no en sabem res de res del que vendrà després. Sense angoixes, sense pors.

I mentres tant, a gaudir d'aquests dies barcelonins i de tot això que tenim per aquí.

Equinoccio

Son las 11.44. Hace exactamente seis horas y treinta minutos que estamos ya en primavera. Es el primer día de los últimos cuatro que no estudio en la terraza, algo que hace que me plantee por qué compré crema solar ayer por la tarde. Hace viento y todo apunta a que en menos de una semana saldrá el primero de los tulipanes amarillos que planté en octubre. Pese al fresquillo del viento, el sol brilla y parece un día fantástico: he dormido nueve horas, he desayunado bien, estoy siendo productivo en el estudio y mi dermatitis remite. Hoy, día 20 de marzo, Jaume Matas es condenado a seis años y un día de cárcel. Twitter echa humo y me da a mí que estas noticias no le vienen bien a mi estudio intensivo. Decido salir a dar una vuelta, voy al mercado y en un esfuerzo de autosuperación de mi condición de bo-bo, compro huevos bio y la comida del día, sonrío y digo adéu. Al llegar a casa, me espera una postal de Toronto.

En tres días, tres exámenes y luego, ya se verá. Lo cierto es que estoy siendo mucho menos dramático que en otras ocasiones y mira que motivos no me faltan.

Elogi d'una terrassa.

Acab el paràgraf i m'estir, deix el text i aquest bolígraf tan lleig i que pinta tan malament damunt la taula. Faig un glopet al cafè i tanc els ulls. Aixec el cap cap el sol i em toco els cabells, encara mig humits de la dutxa i suaus del xampú. Les meves mans segueixen seques, m'hauria de posar crema. Aquest sol és glòria i, per sort, aviat deixarà de ser temporal. Ja ve la calor i aquesta pell atòpica deixarà de patir.

Fa olor a terra humida i a la menta i la farigola que acab de regar. En una horeta se'n va el sol per l'àtic d'aquí damunt i la terrassa començarà a refredar-se. Val més que m'hi posi si vull acabar el text, però aquí, estirat, al sol, amb els ulls tancadets, s'hi està molt bé.

Encara hi ha qui no entén perquè m'agraden les èpoques d'exàmens.

Sunshine in yellow.

Una taca de vichysoisse al bell mig de la meva camiseta és la primera i, de moment, única conseqüència de la improvitzada compra a la Boqueria. La salut i una alimentació sana i equilibrada hauran d'esperar a que s'acabi de fer el sopar. Demà, setmana dues de l'era tupperware. S'han acabat fins i tot les fideuàs a la Pompeu. Així, després de quatre hores de classe i sis de feina, he decidit passar a veure si encara hi havia alguna paradeta oberta per comprar fruita, verdura, ous i, potser, una mica de carn. Com sempre que hi vaig, no faig més que sorprendre'm com n'és de barata tot i ésser tant turística. Només aquestes preocupacions -i qualque sentiment llunyà de malestar per haver d'entregar treballs i tenir exàmens en poques setmanes- em rondaven pel cap mentre anava esquivant tots i cadascun dels delegats del Barcelona World Mobile Congress. Sí, aquests que, segons diuen els mitjans, han fet incrementar la demanda de serveis sexuals. La ciutat comtal passa a ser, per uns dies, coital, sense que els treballadors de la TMB facin vaga per evitar-ho.

Sembla ser, com diuen alguns, que aquest és el futur econòmic de la ciutat. Dels altres no se'n sap gaire i, mentrestant, alguns com jo, anem desesperats, dia a dia, amb deadlines i dubtes. Realment, n'estic fins els nassos de tot plegat. Per sort, els exàmens ja arriben i ja sabeu com m'agrada a mi l'època d'exàmens: flexibilitat horària, molta predisposició a fer cuina elaborada i una perspectiva propera de vacances. Vist així, seria bo que s'acabessin les classes, els treballs i tot plegat. Ben mirat, no deixa de ser trist que marxem així de la Pompeu; no deixa de ser trist que el desencís total amb els estudis arribi en el moment en què més content, animat i primaveral estic a Barcelona. Coses de la vida postErasmus.

Barcelona pre-primaveral.

Barcelona, dissabte i fa sol, com casi cada dissabte, encara que no prou com per dinar a la terrassa. Ara ja estic amb el cafè i la primavera ja es nota a prop i més escoltant Els Amics, com fa dos anys, però sense cotxe i amb més ànims i il·lusions. La veritat és que darrerament penso bastant en la Barcelona de segon, de Metro Girona, del carrer Diputació, na Marta baixant de Vic, de jo baixant a Palma, de passejades. I, cada cop, després de pensar-hi, me n'adono que trobo a faltar la primavera i aquesta llum de Barcelona dels dies que fa bo, aquest cel tan blau, les converses i les persones que heu marxat.

I avui, amb el cafetó i la meva tassa, amb plena consciència i coneixement del que ens queda aquí i sense saber massa cert què en faré d'aquesta tassa tan cara, tan maca i tan gran, em preparo mentalment per un horabaixa d'universitat, de biblioteca i de pre-exàmens, perquè el segon trimestre és sempre el més dur de tots i aquest cop encara més, ja que la primavera és molt més temptadora que altres anys. I ho és per la fredor de l'hivern, inusualment gèlid, però també perquè aquesta ciutat és molt més meva del que ho havia estat fins ara i les possibilitats de passejades i parcs són infinites.

Entre aquestes, sovint em fixo en què bona part de la ciutat camina mirant a terra, que són incapaços de saber que estan sobre un carril bici, ignorants davant la seva responsabilitat, insensibles davant la meva desesperació de ciclista frenètic. Tot i així, anit era jo qui caminava pel carril bici de Diagonal. Aquest carril bici que t'obliga a teletransportar-te un cop arribes a Aragó i que fins que no has passat Marina no torna a existir. Idò sí, caminant damunt el carril bici, a les dues de la matinada, des de Francesc Macià al Clot, perquè hi ha vegades en què els béns públics de mercat tenen rivalitat i el bicing no n'és cap excepció.

Fora bo que marxés ja d'una vegada a la biblioteca. Fa una hora que m'ho repetesc i encara sóc aquí amb el cafè. Potser tinc sort i, més tard, em torno a trobar una cara amiga per casualitat passejant per Barcelona.

Divendres dematí

M'he adormit com només s'adormen aquelles persones que han de fer moltes coses. Per sort o per desgràcia, la flexibilitat horària m'ho permet i res, ja hi aniré l'horabaixa. Berén amb tota la calma del món una taronja que no és de Sóller i que és més aviat poc dolça i a la que, en secret, li afegesc un poc de sucre, i galletes amb el cafè imaginari, que ja no en queda i n'hem de baixar a comprar. Supòs que en res aniré a comprar un poc de fruita per tenir-ne pel dia i després ja me n'aniré cap a teatre, que ja toca assajar.

Però que, per si de cas, ho deix aquí escrit, que no me n'oblid que avui és el teu aniversari, Marta. A veure si aconseguesc treure una estona el migdia per telefonar-te, que 22 ja en són, els mateixos que en tenc jo. I pensar que des dels 18 que sóc per aquí i que tu ja has tornat a ser per allà deçà. I que duc una quarentena a Barcelona i hauria de tornar a Palma, que me mor per ser-hi i que, amb tot això d'Spanair es fa difícil, tot i que, en miraré.