Alfa Bar el 9/11/2012

Devia ser el divendres del pont de l'11 de novembre del meu primer any a Bèlgica. Segons el calendari, era un 9 de novembre, però això no ve massa al cas ni ens serveix de massa més que per dir que record la nit càlida pel mes que era. És cert que ja duia dos mesos i poc a Bèlgica, que ja havíem tengut les primeres neus i que ja n'estava més que fart del kot de merda on vivia. Comparat a allò, el novembre barceloní era senzillament encantador.

Intent fer memòria però no me’n record de quan havia arribat a Barcelona de Bèlgica, però supòs que fou el dijous, perquè me sona que qualcun dels dies que vaig ésser-hi en Gerard tenia classe i vaig aprofitar per quedar amb qualque amic que tenia pendent de veure.

En tot cas, aquell divendres vàrem acabar a l’Alfa Bar, una sala de concerts que hi ha al començament de Gran de Gràcia, a dues passes dels jardinets de Gràcia. Me’n record amb molta claredat de tres coses: la llum d’aquella sala, de l’amenitat de les converses amb complets desconeguts i del bon gust que em tengué les Estrella Damm que hi vaig prendre. Aquell vespre hi tocava na Leyre que era amiga den Gerard o de n’Anamar o de qualcú altre, però que, curiosament, era de Barañáin i havia estudiat amb n’Iñaki. I, si bé no me’n record de massa de què tocava o què deien les seves cançons sí que me’n record de què em varen agradar i que ella va tenir un parell de problemes amb el pedal que feia servir per fer-se una base, però que, en el final, se’n va ensortir.

I avui, veient una obra de teatre a l’Hostal Tasso de Florència i escoltant la base de la guitarra, m’ha vengut al cap tot això i he recordat les ganes que tenia aleshores de la tardor barcelonina i com de feliç vaig ser aquell vespre de ser-hi, de tenir 23 acabats de fer i estar enamorat, de prendre estrelles a un bar de Gràcia i després poder anar a casa a dormir -o no- amb la tranquil·litat de tenir molts de dies per davant i no haver-me de posar despertador, no haver de córrer per visitar res o veure ningú més.

Dijous feiner.

Intent cercar les paraules per descriure aquest sentiment de pau, però no les trob. I, per desgràcia, quan llegeixis això no estaràs escoltant aquesta cançó de Rodriguez que estic escoltant, perquè, al meu parer, reflecteix molt bé el ritme que li vull donar a aquestes paraules. 

Al dia d’avui ha bastat canviar-li el llinatge i afegir-li un “festiu” al darrera per a què tot anés costa avall, per a què tot fos més relaxat. I això que, al cap i a la fi, he fet feina com els altres dies -tot i que des de casa-. Però és vera que la percepció de la nit d’ahir era la d’un divendres, malgrat que avui fos dijous feiner per a mi. El matí d’avui ha estat també més senzill, menys dolorós això d’aixecar-se i la dutxa també ha estat molt més lleugera, i això que avui l’aigua calenta seguia fent el bàmbol.

Però aixecar-se, obrir la finestra i sentir que la ciutat encara dorm té alguna cosa d’excepcional. Sortir al carrer a comprar quatre coses i sentir el silenci, un renou diferent al dels altres dies i que, a més, el sol i un cel blau enorme inundi la ciutat des de primera hora. I així és molt fàcil posar-se a intentar acabar el case study amb els Smiths, mentres se fa la rentadora i el pa moreno tova.

I me pareix curiós com més d’una persona i dues s’han compadit de jo per haver fet feina avui, però quina tranquil·litat això de poder centrar-me en una cosa, de no haver de pensar en altres coses, d’estar tot sol un temps, en silenci -o no- i després, a les sis, un poc cansat i sense haver acabat encara el case study -però ben a puntet-, anar a llegir al sol del Parc de Forest.

Perquè el parc també té un renou excepcional. Un renou constant i lleuger de gent xerrant 20 o 30 llengües diferents, nins jugant a pilota o anant en bici, o en patinet, de gent llegint i de camions de gofres i gelats que fan el seu agost. I jo allà llegint sobre la Cala Rajada pre-turística i mirant el cel blau, sense casi cap nigul, només dos estels que no arrib a veure qui els fa anar. Intent fer memòria i no em ve al cap cap moment a Mallorca o a Barcelona en què hagi gaudit tant del sol com ho he fet a Brussel·les. Al cap i a la fi, tanta pluja i tant de fred té una cosa bona, el sol i el cel blau fan tornar els dies excepcionals, els fan pràcticament de vacances hagis o no hagis fet feina.

Partir, anar-se'n.

Partir, anar-se’n. La veritat és que fa temps, molt de temps que sempre me’n vaig d'aquesta illa ho faig tot sol. I que he d’atravessar tot sol el pas de zebra que separa la zona de parada dels cotxes de la terminal de sortides de Son Santjoan. Perquè partir i anar-se’n no és enlairar-se cel amunt o allunyar-se a poc a poc amb el vaixell, sinó atravessar aquell pas de zebra i entrar dins una terminal, el fet de dir adéu, fer un parell de petons i d’abraçades i un fins aviat -si tens sort de saber quan tornaràs, recordar en veu alta la propera data en el calendari que et farà tornar a l’Illa-. Partir, anar-se’n, és això d’estar avessat a aquest mal tràngol, això de creuar el pas de zebra i no donar-hi massa més voltes, de dir adéu ràpidament per a fer-ho fàcil.

I dic fer-ho fàcil, perquè no ho és, perquè s’ha de fer fàcil. I no ho és malgrat que avui faci gris i, a diferència d’ahir i abans d’ahir pràcticament no hagi sortit el sol. I no ho és malgrat les enèsimes decepcions ni malgrat saber que d’aquí poc hi tornaré a ser i per un poc més de temps. Perquè, en el fons, a Mallorca hi estic milor que a tots els altres llocs on he estat i perquè, malgrat els guiris i alguns locals, és un lloc de puta mare.

I sobretot, se fa difícil ja no perquè Mallorca me paresqui millor que tots els altres llocs on he viscut, sinó per aquesta eterna sensació de no viure enlloc, d'estar tot el dia d'aquí cap allà i, encara que estigui a puesto i sense moure'm, el cap és a una altra banda. Tot serà qüestió de cercar un poc d'estabilitat.

Emília.

A una terrassa de la Piazza dei Celestini, uns carabiners prenen un cafè tranquil, mentre un d'ells llegeix la premsa local, una senyora se senya dos cops en creuar davant l'esglèsia i unes dones parlen amb gran exaltació de la manera com cuinen a casa seu no sé què -que, segur, era boníssim-. Són les 9.25 d'un dissabte a Bolònia. Fa fresqueta, però aguant sense jaqueta mentre prenc el primer cafè del dia i maleesc la mala sort de trobar-me, un cop més, núvols i més núvols al sud d'Europa.

Passeig pels carrers de la ciutat, tot i que sé que no són carrers, que són vials elevats i coberts en què només els cotxes veuen el cel. Se'm fa estrany això d'estar constantment cobert per claus de volta i pensar que, encara que fes sol, no em toqués.

Passeig i seguesc passejant durant tot el matí de dissabte, que se'm fa llarg i que puc gaudir a bastament, la gràcia de matinar. En algun moment, assegut a la plaça Verdi, prenent el segon cafè del dia a un bar universitari, em ve al cap una idea que em va venir a Parma, just en baixar del tren: com seria la meva vida aquí. Una sensació estranya de sentir-me com a casa i de saber-me molt a prop culturalment, però, alhora, tan lluny que en desconec la història, la llengua i bona part de les referències culturals. És la mateixa sensació que em passa amb l'italià, que sóc completament capaç d'entendre'l, però completament incapaç d'articular quatre paraules seguides.

Després del segon cafè a la Plaça Verdi, m'espera una taula a l'altra banda de la ciutat. Al carrer de Santa Caterina hi ha una osteria més que recomanable on, com a la resta del país, s'hi menja beníssim. Com no podia ser d'altra manera, m'hi esperen uns tagliatelle al ragù amb parmesà, aigua, pa, un altre cafè i a córrer cap a l'aeroport on torn a encendre l'ordinador per preparar la presentació del dimarts.

Per sort, entre tanta pressa i tant de córrer amunt i avall, si m'aixec prest, tenc 5 hores lliures per passejar i gaudir d'una altra ciutat, del seu menjar i dels seus cafès. Un plaer que sempre és millor compartit, però que m'estim més gaudir-ne sol que no fer-ho.

Sin pánico, sin nervios, sin ira.

Como casi cualquier día, cuando conseguí entender qué era ese ruido que sonaba y lo que quería decir, abrí los ojos y miré casi a ciegas a la ventana del techo. Azul celeste en la ventana y un cuarto de baño lleno de rayos de sol. Y así, cuando entraba en la ducha, pensaba que me esperaba un gran día por delante. Con mucho trabajo, pero un gran día.

Y, sin embargo, como todas las otras veces, estas cosas llegan con desconcierto, sin llegar a entender la gravedad de la situación, sin saber hasta dónde alcanza o qué ha pasado.

Remarco eso del cielo azul, esas ganas de un buen día, porque así es como me he sentido todos estos días, con muchas ganas de todo, de esta primavera bruselense que parece que quiere llegar, de charlas y más charlas, de paseos, de cañas y conciertos, de viajes, de museos y libros, de parques y bicis. Y a esas ganas han contribuido los viajes a Lille y a Madrid, la conferencia de Saskia Sassen, las alcachofas más ricas del mundo y alguna que otra cerveza suelta, entre otros.

Y, con el paso de los días, tras el susto inicial, el desconcierto, la abrumación con tanta información y emociones, los mensajes de apoyo, los cortes en el metro, en el bus y en el tram, la vuelta al nivel cuatro con mucho menos histeria que en noviembre y de vuelta al nivel 3, la cancelación de eventos y la celebración de la vida con cañas entre amigos, con cenas y con paseos, pues poco queda más que una sensación rara en el cuerpo.

Una sensación rara que se va diluyendo poco a poco con el cambio de hora, con las hojas nuevas que han aparecido incipientes en los árboles, con unos cielos color azul Magritte, una lluvia inconstante y casi refrescante, unos días de descanso y de disfrutar de la ciudad y, sobre todo, con el tiempo entre amigos. Una sensación rara que se va diluyendo pero que no desaparece. Sin pánico, sin nervios, sin ira.

Un pin.

Supòs que és cosa meva i que era jo qui s'equivocava quan s'esperava més. Quan pensava que allò que havíem posat i que havíem de seguir posant per davant aquests mesos era limitar al màxim el mal que ens podíem fer l'un a l'altre. I ho supòs perquè, en certa manera, aquesta és i ha estat la manera com he intentat fer les coses. Dic intentat perquè reconec que no sé si ho he aconseguit i que era molt difícil poder arribar fins aquí d'aquesta manera. Ho he intetat també perquè n'he après de les errades del passat, del patiment propi i aliè i, a l'hora de fer les coses, ho he intentat fer bé.

Supòs que és cosa meva i que no hauria d'haver donat per fet que seria així sempre, que quan arribés el moment de la veritat -i que tard o d'hora havia d'arribar-, minimitzaríem els riscos, els mals, els patiments. Que faríem les passes ben fetes, a poc a poc i tenint en compte els sentiments de l'altre.

M'ho supòs perquè intent pensar i se m'ocorren moltes altres maneres de fer les coses per estalviar-nos patiments. Perquè, la veritat, jo ja sabia que això passaria, i sabia que seria aviat. Perquè no sóc colló i també sé llegir les situacions i me n'adon de les coses. El que no sabia és que faríem les coses així, que el damage control seria tan i tan limitat i que, al final, seria el darrer en saber-ho.

Supòs que dec ser jo, que no n'hi ha per tant i que potser sóc un egoista. Però bé, això no treu que em deceps i que em deceben els altres. Un altre pin per tothom i per aquesta ciutat.

Apologia d'una Barcelona esquizofrènica

Feia molt de temps que no hi venia, que no hi passejava i que no hi respirava el seu aire difícil i contaminat, que no gaudia dels seus bars i cafès, del temps amb els amics, d’un cel tan blau i serè. Feia molt de temps que no venia a Barcelona i m’hi estava més d’un dia, i hi podia parlar i passejar amb calma i anar a dinar aquí i a fer el cafè amb galletes allà. I feia tant de temps que ni me’n record exactament quant, diria que dos anys i mig, però potser menys. Sé que hi havia vengut mitja horabaixa el passat Nadal i que fa dues setmanes santes hi vaig passar un dia i mig, però, la veritat, el temps que hi havia passat fins ara era de molt poca qualitat i pràcticament ens en anam al primer any a Brussel·les en què pujava i baixava amb certa regularitat.

La veritat és que no vaig saber que trobava a faltar Barcelona i les seves gents fins que no hi estava aterrant, fins que no era a l’aerobús, fins que no vaig agafar el ferrocarril. I és curiós que faci servir el terme enyorar perquè la Barcelona on vaig viure se’m queda lluny i la desconec. I és difícil enyorar una cosa que ha canviat, que no recordes o que no existeix. La Barcelona d’Hereu i Trias, la del principi de la desacceleració i la certificació de que estàvem en una molt llarga crisi. La Barcelona dels 18 al 22 i la d’anar pujant i baixant amb 23. Aquella Barcelona, és una altra i, sobretot, perquè, malgrat recordar-ne els detalls, no me’n record d’haver-la viscut. No me’n recordava de com eren les andanes del metro, de la quantitat de cotxes, d’on són les places de Gràcia, ni de que Barcelona és, en certa manera, una ciutat esquizofrènica.

Del que sí me’n record és d’anar en bicing d’aquí a allà, de les terrasses, de les galletes de La Nena, de sentir català de Mallorca de tant en tant, de que, malgrat els arbres, costa caminar-hi. I me’n record també de totes les coses que m’agradaria poder tenir temps per fer aquests dies per aquí, i de tota la gent a qui m’agradaria abraçar i a qui m’agradaria sentir explicar el seu dia a dia, els petits plaers que els fan feliços. 

No me’n recordava de que m’agradava tant aquesta ciutat, de que m’hi sentia tant com a casa, de que és i no és casa meva. No me’n recordava de que era tant una gran ciutat, ni de que també podia ser tant una ciutat provinciana en altres coses, de que té tants de comerços locals i tradicionals i tanta gentrificació i massificació. No me’n recordava que aquí hi havia estat tant feliç i que va ser aquí on vaig conéixer a algunes de les persones més importants de la meva vida.