Beirut.

Sense saber per què, sé que aquest és el primer cap de setmana a Barcelona des que va començar l'any. I això que en duem tres. Els altres dos han desaparegut del meu cap i tampoc no crec que aquest duri gaire més.

Ara bé, com a primer cap de setmana de veres de l'any, no puc demanar massa més. Feia temps, des d'aquells viatges a l'espiritualitat amb Demian i Hermann Hesse que no em sentia així. I no estic parlant de plenitud ni buidor, ni felicitat ni tristor, que d'això ja n'he parlat massa en ma vida, sinó de pau, per dir-ho així, tranquilitat i, sobretot, la satisfacció de mirar el rellotge i dir, encara em queden tres o quatre o cinc hores més de diumenge. I ja us dic que jo no sóc de diumenges, que sempre m'han caigut bastant malament perquè em recordaven inevitablement al dilluns dematí i a uns horabaixes als que es feia fosca molt més prest que qualsevol altre dia.

Beirut, sincerament, m'encanta. I em referesc al grup de música, perquè, a diferència de mon pare, jo no tenc la sort d'haver-hi anat. Aquests ritmes em recorden quelcom que sé segur que no he viscut. Ja tornem a parlar com amb Demian, però, potser d'una manera molt menys metafísica, que, per a això, ja està en Manu. Supòs que hi juga un paper important a tota aquesta història perquè, sens dubte, que et despertin a les vuit del matí per dir-te que venen a Barcelona no passa tots els dies.

Supòs que tot el que vaig parlar ahir amb n'Anna hagués estat diferent avui. Avui tot sembla diferent i no crec que sigui per malament, però, com a qualsevol cosa positiva, benvinguda sigui.
A més, avui fan Ventdelplà, que ja s'ha convertit en tot un clàssic de les nits a l'altra banda de la mar.

Postcards from Italy - Beirut

Que ens reguin tots els codonys.

És una evidència innegable que a Barcelona, quan fa sol, els dimarts es converteixen en divendres horabaixa i als carrers sona Antònia Font. Aquests dies de sol, que tampoc han estat tants com en desitjaríem, fan que s'oblidin les pràctiques, els seminaris i les classes d'anglès i francès a les que fa una setmana que no assistesc.

Tot i això, avui que fa sol, i que és Sant Sebastià, ja sé que m'espera un horabaixa d'estudi i de classes, de lectures eternes i un sol que s'esvaeix rere el Tibidabo, mentre esperes que arribin les nou menys deu, tres quarts i cinc de nou, per a partir cap a casa, a sopar, a mirar una estoneta sa tele.

Per sort, demà és dimecres 21.

Space Oddity.

No llueve. Y eso que las nubes cubrían buena parte del cielo cuando me he levantado. En contra de lo que suele ser habitual, hoy, sábado, no brilla el sol. Porque los sábados, como todo buen ciudadano sabe, es día de sol, de reivindicaciones cívicas en San Miguel y de paseos. Evidentemente, hablo de las mañanas de sábado, porque las tardes de sábado se asemejan mucho a los domingos en esta ciudad mediterránea. Aquí parece que todos intentamos matar a la semana antes de hora.

A pesar de que no ha sido una mañana de sábado como solían serlo en la época de los sueños y las charlas nocturnas, me lo he pasado muy bien. Hacía tiempo que no veía a Iván Villadangos. Lo conocí hace ya muchos meses en una clase en la que ninguno de los dos queríamos ni teníamos que estar. Y ya sé que me repito hablando de un año de Derecho. Pero, estando de nuevo en casa, uno no deja de acordarse de aquel año en que fui estudiante de Derecho.

Por suerte para ambos, ya ninguno de los dos somos estudiantes de Derecho, ni siquiera de la lejana Universitat de les Illes Balears. Y, a pesar de que Iván diga que para él fue un año en blanco, guardo un muy buen recuerdo de aquella época.

Por desgracia, el mediodía existe y las charlas terminan. Las tardes de sábado son siempre algo crueles. Oscurece temprano y te recuerdan que mañana es domingo y, quizás, tendrás que encerrarte en el coche para recorrer todo cuanto la isla te permite, comer y volver a encerrarte en el coche para regresar a casa.

Es todo siempre tan gris una tarde de sábado. Bean's cierra y es invierno. Y, encima, llueve. Lástima que me guste tanto la ciudad, mi ciudad, que, si no, es para echarse a llorar.