Monday 15 December 2008

Poznan.

We didn't wait until the sunrise. We left that god-forsaken hostel in the middle of nowhere and we run to take the first of all the buses and trams we had to take to get the meeting point. In fact, our sleepy mood and behave didn't let us have a right perception of the Polish public transport system. Thus, we ended thinking it was just an old bus and an old tram and that was it. And it wasn't.

People looked tired. Tired of living, of life, of that heavy sky of clouds and rains. Tired of the cold, and misery, and poverty and all those feelings I believe I don't feel.

I'd been told they're nice people, and they are. They are nice people. I do think so, though I also think they are unhappy. All that atmosphere in which they were involved was grey, all was grey and uncoloured and, why not, death.

Death could be heard and smelt. Death was everywhere. Yet, you could also feel the satisfaction of those who were alive, those who had survived and still were.

Anyway, we were there to think of future, weren't us?

Wednesday 10 December 2008

Bill Clinton visità Mallorca.

No sé massa bé què devia fer jo aquell matí amb mon Pare i en Manel pel centre de Palma. Me per mi que havíem anat a comprar un esmolador de ganivets, perquè el meu germà es va quedar estorat amb tants de ganivets a la tenda. Ara bé, si aquell era el nostre propòsit, no entenc massa bé per què vam anar fins L'Almudaina i La Seu a cercar-ne un.

Devien córrer els darrers anys del segle XX i jo, innocent de jo, encara no en sabia gaire de res i molt de poc. Aquell era el dia que comerciants, autoritats i premsa havien esperat durant tota la setmana. Ja hi havia rebombori i titular. "Bill Clinton visita Mallorca". I jo, innocent de jo, no sabia perquè hi havia tant de trànsit i tants carrers tallats.

Supòs, i crec que aquesta l'encertaré, que era l'any 97.
(i ja en fan onze).

Monday 8 December 2008

This and That.

Acabo de perder el punto de Las democracias de Requejo, F. y no sé yo qué pensar de todo esto, si me viene bien y así cierro el libro y me echo a dormir o si, de verdad, ya está bien de hacer el ganso y me conviene ponerme a estudiar de una vez por todas.

En mi cabeza dos planteamientos opuestos se desarrollan. De un lado que no he hecho nada en todo el santo día y, por extensión, en toda la semana en la que tan sólo he paseado el libro de un lugar al otro, le he llevado de turismo a Poznań, Polonia donde he asistido, junto con el libro, al COP (Conference of the Parties) 14 del UNFCCC (United Nations Framework Convention on Climate Change) de la mano de Intermón Oxfam. El otro pensamiento es el que me pide descansar, olvidarme del libro y del estudio y centrarme en relajarme o, como mucho, estructurar mejor mis ideas, más que estudiar.

Y yo, sin embargo, repito que no sé qué pensar de todo esto, del COP14 de Poznań, de Boston y Nueva York, de que estoy totalmente desaparecido.
Porque estoy desaparecido y ya me lo han dicho más de una vez.

Hoy, mientras comía en el bar de abajo, porque es fiesta -y eso no entraba en mis planes a la hora de hacer la compra- me planteaba que estoy siendo un turista en la ciudad en la que vivo, perdón, estudio.

Y yo, ahora, sigo sin saber qué pensar. Estoy muy cansado y faltan todavía doce días para volver a casa. Creo que, lo mejor, será centrarnos en el calendario de adviento, repasar un poquito lo que me queda por mirarme, estructurar las ideas y relajarme.