Supòs que pecaré una altra vegada de tractar d'escriure, de tractar de fer que estic omplint aquest espai cibernètic de records, de paraules amb sentit, de sentiments. Només per fer-ho, perquè ja toca i perquè sembla mentida que ja fa deu dies que vàrem començar aquestes vacances. No obstant, els dies de Palma són, ara més que mai, el maig de l'any passat, ple de pluges i de sol, d'algunes nits a fora, guardant infants –perquè, en algunes ocasions, no té altra nom que guardar–.
I ara que ja fa fosca i me permet pensar un poquet en jo, me dic que és molt difícil enyorar a dues bandes i, encara més, viure a dues ciutats i voler-hi estar a ambdues. Malgrat això, la solució acaba essent més aviat fàcil i, de la mateixa manera que els niguls van marxant i acaba arrivant el sol per assecar les basses i els bassiots, jo hauré de partir d'aquí uns dies.
Perquè, al cap i a la fi, ja ho he dit al començament, que no tenc res a dir i que només escric per això, per tractar d'escriure, per costum.
I ara que ja fa fosca i me permet pensar un poquet en jo, me dic que és molt difícil enyorar a dues bandes i, encara més, viure a dues ciutats i voler-hi estar a ambdues. Malgrat això, la solució acaba essent més aviat fàcil i, de la mateixa manera que els niguls van marxant i acaba arrivant el sol per assecar les basses i els bassiots, jo hauré de partir d'aquí uns dies.
Perquè, al cap i a la fi, ja ho he dit al començament, que no tenc res a dir i que només escric per això, per tractar d'escriure, per costum.
