Resulta curiós pensar que el París d'abril de 2010 i el París d'avui, d'ahir i de demà són dues ciutats totalment diferents. I ho són amb qüestions tan poc banals com és l'orientació en els carrers, la manera d'ubicar-se. Així, avui dia, és totalment diferent. Els carrers que abans pujaven, ara baixen i els que van perpendiculars són paral·lels. I així anem fent, integrant un plànol al cap, integrant 14 línies de metro i 15 de les cent i pico línies de bus que hi ha.
Clarament de l'abril de 2010 recordo Jean-Luc, una cervesa a Belleville, una sessió de jazz al Centre Cultural Txec, l'Anna, papallones a la panxa i una molt bona becaina al Louvre. Avui dia, París esdevé una ciutat pròpia que no deixa gairebé marge per al turisme. Em proposa una rutina parisina que m'agrada i em permet perllongar el no fer res, però, al mateix temps, em nega una presència investigadora i descobridora de la ciutat.
Ara bé, cal dir que no em queixo en pensar que, igual que a Barcelona vaig tenir nits al MACBA, aquí n'he tingut al Pont des Arts. En tornar d'Istambul, París torna a ser París-desconeguda.
Clarament de l'abril de 2010 recordo Jean-Luc, una cervesa a Belleville, una sessió de jazz al Centre Cultural Txec, l'Anna, papallones a la panxa i una molt bona becaina al Louvre. Avui dia, París esdevé una ciutat pròpia que no deixa gairebé marge per al turisme. Em proposa una rutina parisina que m'agrada i em permet perllongar el no fer res, però, al mateix temps, em nega una presència investigadora i descobridora de la ciutat.
Ara bé, cal dir que no em queixo en pensar que, igual que a Barcelona vaig tenir nits al MACBA, aquí n'he tingut al Pont des Arts. En tornar d'Istambul, París torna a ser París-desconeguda.
