Amb un buit a la panxa i a tot el cos estava a Sants. Les set del matí és potser massa d'hora per agafar un tren, però cinc hores són moltes hores i, si volia passejar per Alacant, calia sortir ben d'hora ben d'hora. Allà hi eres i jo, aleshores, tampoc ho sabia. L'Euromed Barcelona-Alacant és un lloc perfecte per a dormir, casi com els vols Vueling Barcelona-Palma i, la veritat, poc m'importava que fos tan d'hora. Ja berenaria al tren o allà deçà, al sol alacantí. I, la veritat, és que en vaig quedar més content del que mai n'havia estat de la ciutat i de poder berenar d'unes torrades de pa amb oli (i tomàtiga) i un cafè a una terrassa al sol per 2 euros i poc. Pensant-ho bé, quin luxe.
D'aquí al "bona tarda", van passar deu dies de vacances de pluja, d'una pasqua andalusa no desitjada, d'una enyorança mallorquina i una buidor immensa. Del neguit i l'angoixa del desconéixer el meu futur, de les processons envoltant el nostre pis i també d'anar a Cadis amb en Pablo i n'Edén. Puc dir que, amb diferència i, llevat de certs episodis i els esforços familiars per a amillorar l'estada, va ser la pitjor pasqua que he tengut mai. L'endemà d'agafar l'avió a Sevilla va sortir el sol i vàrem quedar amb na Cecilia i en Carlos per anar a la platja, la primera de l'any.
I una altra vegada el ritme i la rutina, haver de començar a la Creu Roja i conéixer a na Cristina i descobrir que hi ha vida més enllà del grup 1 i que 'quina putada això de descobrir-ho el darrer trimestre de quart'. Tornar al rectorat, a fer hores, i trobar-te un altre pic, casi sense saber-ho. L'endemà dimarts o potser el dimecres vaig agafar bitllets d'avió pel divendres. No m'aguantava d'enyorança i, casi com ara, necessitava anar a Mallorca. I, dit i fet, me'n vaig anar, a oblidar la buidor, a omplir-me gastronòmicament. S'ha de dir que, en quatre anys amb un peu a cada banda del mediterrani, aquell va ser, probablement, el cap de setmana que millor vaig aprofitar. Les raons, aquí.
La tornada de Mallorca em va donar totes les forces necessàries per afrontar el darrer trimestre a la Pompeu, el de les pràctiques i el rectorat. Vaig comprar una botella de Xoriguer, i vaig encomanar-me a la Mare de Déu dels Àngels per a què em protegís i que em salvés d'una autodestrucció anunciada. No va ser així, no. El cap de setmana següent, l'Anna i jo vam anar a mercat i vàrem fer un arròs negre amb vi blanc a la terrassa. El vespre crec que feien el Barça-Madrid i vaig sopar amb na Ceci, na Cris, en Víctor, en Carlos i n'Osniel allà a Roger de Flor. Després vaig sortir amb na Júlia i na Maria i vaig fer ple. Just després ja érem a Sant Jordi, a la darrera representació d'Antígona, a les Rambles florides i una setmana caòtica que va acabar amb el concert d'Antònia Font a Razzmatazz amb n'Helena i en Gerard.
D'aquella nit, record haver comprat un paquet de galletes integrals de LU de poma al paki de davant el Metro de Marina, que feia molta de calor a la sala i que n'Helena em va dir que siusplau no la deixés sola. Record també que tornant cap a casa, vàrem anar per la vorera esquerra de la Meridiana, perquè la de la dreta és impossible de fer servir per a caminar, ja que, algú en qualque moment va decidir posar-hi els bancs més inútils del món. I que, en ser a ca nostra, vàrem sopar de costelles de porc i amanida de pebrots (de la Carmen) i que no tenia absolutament res més a oferir.
L'endemà, a banda de la satisfacció, em va quedar la por de que fossis un vàndal emocional i jo em quedés buit per segon cop. Per sort pel món i per felicitat pròpia, no va ser així i abril va ser un mes d'inflexió.
