Realment, ni fet aposta. Volia escriure sobre Àmsterdam i acaba de sonar una cançó den Pau Alabajos que es diu Eyjafjallajökull. L'Eyjafjallajökull va ser és aquell volcà islandès que, després de fer tremolar a totes les companyies aèries europees i fer-nos creure que la sortida de la crisi es retardaria per culpa de la seva cendra (il·lusos), va desaperéixer sense tornar a dir res més. I bé, en aquell periple entre que apareixia i desapareixia el núvol de cendra que, de poc, el meu vol Schipol - El Prat no surt, i venga a córrer.
I bé, ara, dos anys després tres anys després, he pogut tornar de manera menys accidentada a l'Àmsterdam fred i gris que tant em va agradar i que ho ha tornat a fer. Un cap de setmana només, però he de dir que, poc o res, queda ja d'aquell primer Àmsterdam de desembre de 2006, ni els meus rínxols, ni tot el fred del món que va fer, i, ni tan sols, aquella mania meva d'idolatrar l'Europa del nord. Ha estat, amb diferència, l'Àmsterdam més estable emocionalment que he tingut. L'únic que s'ha presentat sense tenir coses a mitges, ni coses per encetar, sense pors ni temporalitat. Aquest Àmsterdam, en canvi, ha estat un Àmsterdam de l'estabilitat. D'assumir que, efectivament, estic més instal·lat al nord d'Europa del que em penso i que, d'ara endavant, serà necessari preveure retrobades d'aquestes. No ens enganyem, ara queden pocs motius específics per tornar a Barcelona. L'any passat va ser senzill mantenir aquesta il·lusió i anar tornant de tant en tant. Ara, no. Ara haurem d'anar pensant les retrobades i pactar-les amb temps, parlar-les i, fins i tot, demanar allotjament.
I quan xerr de Barcelona, tres quarts per Palma. Palma ha quedada buida d'aquella manera, però, sobretot, he estat jo que l'he buidada construint-me una vida aquí. La ciutat, queda ja sota l'etiqueta de la llar desitjada, l'eterna ciutat de vacances. Sense drames ni preocupacions i bastant conscient que, de fet, la vida te la (re-)construeixes.
Dit això, subratllo, un altre cop, el canvi en la tendència. Les coses (ja) no són espontànies i, per desgràcia, o ens resignam a coincidir casualment a Barcelona o a Palma, o bé planificam les retrobades. En aquest sentit, estic content d'assumir, en alguns casos (segons disponibilitat pressupostària), la segona opció.
Pd. Tenc present les retrobades degudes, però també cal que se m'estiri en aquest sentit.
