Avui, per jo, s'inicia de manera evident l'estiu. Just ahir de matinada tornava de passar el meu primer Sant Joan a Ciutadella. Feia anys que pensava en anar-hi i fins enguany no havia pogut. Malgrat la improvisació i el poc temps, n'he vengut contentíssim, d'ésser a Menorca, de beure ginet, de veure caragols i assajos dels jocs des pla, de sentir flabiol i tamborino, de banyar-me a la mar, de retrobar-me amb gent que feia anys que no veia.
Avui de dematí, amb poques hores de son a damunt, estrenava avarques menorquines. Ara, després de reunió, cafetó i passejada Blanquerna i Sant Miquel amunt i avall, me les he tretes. En aquest moment, amb els peus mig encetats és quan l'estiu comença oficialment. El ritual acaba essent el mateix any rere any: patir dos o tres dies, encetar-te els peus i, des d'ençà xalar de les avarques –notau que aquest l'acab d'incorporar en el meu diccionari particular–. Aquest ritual guanya especial protagonisme aquell any que estrenes avarques, com enguany. Dissabte o diumenge, el cuir haurà cedit a bastament com per a posar-me-les tranquil·lament, sense patir, sense pensar-ho. Ara, emperò, m'estim més estar amb sabatilles d'estar per casa.
Resulta curiós com, independentment d'allà on sigui, del que hagi de fer, de les modes o de qualsevol altra cosa, hi ha coses que no canvien. Si ho pens, me n'adon que segurament dec dur al voltant de vint estius amb avarques menorquines. I que les duc i les duia per a fer qualsevol cosa, per anar a passejar, a la platja, amb la bici, per mudar, de campaments, de colònies, de verbenes, etc. Les avarques esdevenen sinònim d'estiu, i, encara diria més, de la mateixa manera que sí que puc imaginar un estiu lluny de Mallorca, no concep un estiu fora avarques. Per jo, quan sent gent dir dois, xerrant de poble balear i d'aquestes coses, només puc pensar en avarques, gin Xoriguer i colors mediterranis. Ara, no acab de tenir clar si a les Pitiüses en gasten d'això.
