Dissabte dematí. Després d'una petita cua i d'una llarga explicació pareix que tenc, per fi, prestació sanitària belga. 815 dies després d'arribar a Brussel·les he formalitzat el que ja era una realitat: que visc a Bèlgica, que és on tenc bicicleta, on faig la declaració de la renda i on tenc prestació sanitària. De tornada cap a casa, cap allà les 11.30, tot és silenci. Saint-Gilles pareix que encara dorm o, veient els 300,000 llocs d'aparcament lliures, potser tothom se n'ha anat de la ciutat.
Mentrestant, jo vaig caminant els carrers adormits que comuniquen banda i banda de Saint-Gilles, disfrutant d'aquesta petita passejada de dissabte dematí, del primer moment de tranquil·litat, llum, sol i cel blau de tota la setmana i, tot i el fred, no tenc problemes en perdre'm entre els carrers i carrerons del barri per estar-m'hi una estoneta més. Ja, a prop del Parvis, el carrer de Roma, la casa de les monedes, el carrer del metall, el de Parma i el de Bordeus. Finalment, acab enfilant Escòcia, Berckmans amunt i ja sóc a casa. I una llàstima, perquè, tot i ser tan tard, no se sent res més que el renou de les meves passes i qualque bicicleta esporàdica.
