Ja a Brussel·les, com tantes altres vegades. Aquí hi plou i el cel és gris, però són les sis i quart i encara hi ha claror. La primavera, almenys pel que fa a les hores de llum, arriba a passes de gegant. Fred, idò no massa tampoc. Per enèssima vegada, arrib a Brussel·les sense tenir massa clar què he de fer en els propers dies i setmanes. Tot i així, la incertesa és bastant menor que altres pics. Avui sé que de dilluns a dimecres tendré sessions de benvinguda i que dijous començ a fer feina, així que, la veritat, sigui quina sigui la feina que hagi de fer al final, no hauré d'esperar massa per saber-ho.
D'aquest viatget a Mallorca, me n'he endut per primera vegada la impressió de que Palma és una ciutat adormida, sense ànima ni esperit, anquilosada en un febrer de vacances pel 80% dels restauradors llonguets. I no només això, me'n duc la impressió de què Palma és una ciutat que mor dia a dia, sense esperit ni institucions que guardin la seva idiosincràcia. Un, dos i tres comerços tradicionals donen lloc a una terrassa com tantes altres a la ciutat de la privatització de l'espai públic. Tot i així, jo mantenc les meves tradicions particulars, una llarga passejada pel centre, berenar de llonguets i un bon cafè amb llet, anar a donar sang, a fer cerveses i pomades pel centre i, per què no, anar a veure si trob amargos al Forn de la Glòria. A banda de la tranquil·litat de veure com, pel que fa a les meves tradicions, tot segueix igual, a la meva maleta me'n duc sis llonguets, 700 grams de tomàtiga de ramellet, dues cunyes de maonès i sis carxofes. La veritat, estic content i satisfet d'haver tornat a ser per casa, d'haver vist a qui he vist i d'haver fet i menjat el que he fet i menjat i, tot i així, encara estic més content de ser a Brussel·les, de reprendre el meu ritme i aquesta dualitat Palma-Brussel·les.
