Commuting

One of the first things you learn when you commute every day (at least in Brussels) is that it is extremely complicated to know the time you'll get to the office. Leaving 5 minutes earlier doesn't mean you're getting there 5 minutes earlier, neither the other way around. Knowing this, getting up earlier is completely unrewarding. In my experience, leaving earlier or later doesn't make any difference. While the time I get the office doesn't vary, the later I leave, the more crowded it tends to be. And that is probably the most annoying part of leaving late: being stuck in a crowded wagon listening to Romanian singing in Spanish and trying to find some room to read.

I guess that, in a way, that's the biggest incentive for leaving earlier: avoiding the crowd. But not even this is constant. Several days are unusually quiet. At 8.15 there may be only 10 people in my wagon. The day after at the same time, there may be 200 people.

 

I've decided to assume this whole commuting story is non-sense but, as long as I have enough space to hold my book and read that's fine.

Avorrit

Són les 10.30 i, després de dues hores a l'oficina, ja he fet dues pauses-cafè, he anat a fer una volta, a parlar amb una companya, he arreglat quatre coses amb el tècnic de manteniment, llegit dos informes, ajudat a un col·lega amb el seu ordinador, revisat el correu electrònic, llegit la premsa nacional i internacional del dia i cercat conferències. Em queden encara set hores dins aquest edifici i pareix que l'única cosa interessant que podrà tenir el dia és la taula de conversa en neerlandès a la què m'acaben de convidar.

 

Veient que, pel que sembla, a la meva unitat s'han oblidat de mi, em dedic a pensar tot el que podria haver fet amb un dia lliure a la ciutat: dormir fins les deu, fer els plats, anar a comprar un aspirador, a fer una volta al parc i gaudir de la boira, acabar-me el llibre que estic llegint, sortir a córrer, anar-me'n a Flandes, anar-me'n a Valònia, anar a veure els meus ex-companys de feina, fer plans per les vacances, tornar a dormir, endreçar els meus documents, endreçar les factures, fer neta la casa, escriure un post al blog més divertit, etc. Se m'ocorren 150 coses més interessants que omplir-me a cafè dolent de màquina de 30 cèntims mentres escolt el meu company de despatx grec com parla en grec. En aquest moments, podríeu pensar que hauria de parlar amb el meu cap per demanar-li més feina o partir. I bé, és que ja n'hi he demanada tres cops i no partesc perquè encara no he perdut l'esperança de què me n'enviï durant el dia d'avui.

 

Supòs que qui no se queixa és perquè no vol, però trob que no hi ha res més avorrit que haver d'estar a la feina sense fer res de profit.