Supòs que és cosa meva i que era jo qui s'equivocava quan s'esperava més. Quan pensava que allò que havíem posat i que havíem de seguir posant per davant aquests mesos era limitar al màxim el mal que ens podíem fer l'un a l'altre. I ho supòs perquè, en certa manera, aquesta és i ha estat la manera com he intentat fer les coses. Dic intentat perquè reconec que no sé si ho he aconseguit i que era molt difícil poder arribar fins aquí d'aquesta manera. Ho he intetat també perquè n'he après de les errades del passat, del patiment propi i aliè i, a l'hora de fer les coses, ho he intentat fer bé.
Supòs que és cosa meva i que no hauria d'haver donat per fet que seria així sempre, que quan arribés el moment de la veritat -i que tard o d'hora havia d'arribar-, minimitzaríem els riscos, els mals, els patiments. Que faríem les passes ben fetes, a poc a poc i tenint en compte els sentiments de l'altre.
M'ho supòs perquè intent pensar i se m'ocorren moltes altres maneres de fer les coses per estalviar-nos patiments. Perquè, la veritat, jo ja sabia que això passaria, i sabia que seria aviat. Perquè no sóc colló i també sé llegir les situacions i me n'adon de les coses. El que no sabia és que faríem les coses així, que el damage control seria tan i tan limitat i que, al final, seria el darrer en saber-ho.
Supòs que dec ser jo, que no n'hi ha per tant i que potser sóc un egoista. Però bé, això no treu que em deceps i que em deceben els altres. Un altre pin per tothom i per aquesta ciutat.
