Ahir vaig veure
el pilot de la sèrie “Mai neva a Ciutat” que IB3 ha posat a votació amb dues
altres més per tal de triar la propera producció pròpia. La mitja hora del
capítol no només em va encantar, sinó que també me va parèixer una molt bona representació
dels illencs que han viscut fora i han tornat i dels que no hi som però
voldríem ser-hi.
Aquest és el 9è
Nadal consecutiu en que he d’agafar un vaixell o un avió per tornar a casa.
Primer des de Barcelona i ara ja fa uns anys que ho faig des de Brussel·les. Com
bona part del jovent illenc, i supòs que com na Neus, la protagonista de la
sèrie, me deman com seria la meva vida si tornàs a viure aquí. La por de no
trobar-hi feina, d’avorrir-me o de trencar la relació idíl·lica que tenc amb
l’illa quan vénc per Nadal i a l’estiu són grans frens a la tornada. Por de
cansar-me d’una Mallorca que m’estim, d’anar als mateixos llocs i veure-hi la
mateixa gent, de deixar de tenir inquietuds o d’estar obert al món. Com si
arreu no hi hagués rutines!
Tot i que les
meves estades a Barcelona i a Brussel·les m’han enriquit i m’han fet créixer, a
nivell col·lectiu, l’agregat de Ferrans, Neus, Jaumes i Antònies que són a fora
és un desastre per les illes. Si a nivell fiscal solem sentir això de que
“Madrid ens roba”, el que és ben cert és que “Barcelona ens empobreix”. I qui
diu Barcelona, diu Brussel·les, Londres o qualsevol altre lloc que s’enduu el jovent
format illenc.
La fuga de
cervells no només ens fa més pobres, sinó que aprofundeix en la sobre-estesa
creença de que a Mallorca no hi ha res a fer i que no hi ha gens de marge fora
del monocultiu turístic. Confïi en que na Neus de la sèrie acabarà trobant el
seu camí a Palma. Però per fer-ho, per a que nevi a Ciutat i hi poguem fer
qualque cosa de profit, ens ho hem de creure i hem de ser capaços
d’imaginar-nos una realitat diferent per Mallorca.
