Dia sense cotxes

Brussel·les, la ciutat més congestionada d'occident, decideix des de fa 16 anys lliurar-se de la llosa dels cotxes un dia a l'any. I aquest dia era avui. El diumenge sense cotxes és, amb diferència, el millor dia de l'any. Brussel·lencs i brussel·lenques surten al carrer a peu, en bicicleta, en patins, en patinet i fins i tot a cavall, a disfrutar del dia, de les mil i una activitats que s'organitzen a tot aquest espai d'asfalt que s'ha guanyat efímerament. Els cotxes han de quedar aparcats i el transport públic és gratuït.

La ciutat es converteix en una festa entre les 9.30 i les 20h i es respira pau i un aire fresc. El silenci d'un principi, deixa pas a la bauxa de la gent, dels infants que juguen o els joves que fan pícnics a carrers amb 5 carrils. Les sales de concerts treuen la música al carrer, al parc hi posen paradetes i el millor de tot és que hi fa sol. El dia sense cotxes és l'únic diumenge a l'any que té el sol garantit. El govern regional fa una comanda amb un any d'antelació i la gent del lloc en gaudeix. Un dia amb sol, bicicletes i paradetes, què més es pot demanar?

En gaudesc infinitament, sobretot per com n'és d'efímer. I, tot i així, no faig massa més que un voltí en bici, principalment per les grans avingudes, per la part revolucionària de veure carrils i carrils buits de cotxes. Després alguna passejadeta pel parc i pel centre, un concert potser, o un cafè. Una altra volteta i cap a casa, que a les 20h ja tornen a estar tots els carrers col·lapsats de cotxes i conductors que tornen a la droga com el fumador en sortir del metro. Demà tornarà a ploure i ens haurem de tornar a barallar amb conductors, però aquest dia no ens el treu ningú.

A lloure

Així com me fic dins la mar i ned una estoneta, no puc estar d'estirar-me i fer el mort, amb els braços ben oberts i mirant al cel, intentant que el sol em toqui tots i cadascuns dels meus racons. Tanc els ulls i respir al ritme de les onades. Les orelles dins l'aigua m'aïllen totalment de la resta del món i l'únic que sent és una remor llunyana, el renou de la mar. Qued així, sense fer res, a lloure, tant com puc. Les aigües clares, el sol i la brisa. Res més.

De cop, obr els ulls, respir i alç el cap. Ned fins a la boia que queda més lluny. M'hi aguant una estoneta i m'enfons fins tocar el fons de la mar. Torn cap a dalt per alenar i per tornar al ritual de fer com si dormís amb la mar com a llit.

En sortir de l'aigua, m'eixug al sol i me'n vaig. El camí de tornada passa entre camps d'ametllers i garrovers i bales de palla i parets de marès, els quatre núvols del cel han tornat vermellosos. A casa m'hi espera pa amb oli de pa moreno amb formatge i unes figues de postres. No podria ser més feliç. Bé, sí, si no haguéssim d'esperar 11 mesos per tornar a tenir un agost a Mallorca.