5 de desembre

Els 5 de desembre sempre havien estat especials a casa. Des de ben petit, era la data indicada per transformar el pis de dalt a baix i montar el pessebre i l'arbre i decorar la casa al complet. Espelmes, llumetes de colors, decoracions casolanes, centres de taula, plantes de Nadal, etc. La data era immillorable. No només l'endemà no hi havia escola ni feina, sinó que era l'aniversari del meu padrí matern i, sobretot, la revetlla de Sant Nicolau. I és que, si bé mai no n'hem parlat, no puc deixar de pensar que la data no era casual. Mumare, que va néixer i viure a Alemanya fins ben entrada l'adolescència devia guardar bons records de Sant Nicolau.

La part que més m'agradava era el pessebre. Perquè cada any era diferent però igualment màgic. Els playmòbils a cavall hi havien fet de Reis d'Orient més d'un any fins que no vàrem tenir els Reis de debò i no hi faltava el riuet de paper de plata o les pinyes com a arbres. Cada any ens dèiem que els Reis s'anirien apropant mica en mica fins arribar a trobar el Bon Jesús el vespre del 24. Clar que cada any ignoràvem les limitacions d'espai per fer-hi caber tot el que volíem que entràs i, a més, fer moure les figuretes sense fer-ne un desastre a cada moviment.

Progressivament tota aquella màgia s'anà exhaurint i ja fa anys que a casa no s'hi posa ni arbre ni pessebre. El ficus de la sala ha fet més d'un any d'arbre de Nadal. En tot cas, ja de gran i havent viscut més de 10 anys fora de Mallorca, he de dir que mai he trobat, en cap de les cases on he viscut, tantes ganes de decorar de Nadal com les que tenia mumare quan érem petits. Perquè de debò pens que les seves ganes eren genuïnes i no eren només fruit de les nostres. Sí que he tengut qualque sentiment de nostàlgia, però no prou com per comprar o fer decoració. Qui sap si un dia.

En tot cas, sí que hi ha hagut un punt en què he trobat aquesta màgia. I és precisament amb Sant Nicolau, Saint Nicolas o Sinterklaas. Els sis anys a Bèlgica tengueren impacte i no sé si és perquè era la novetat, allò desconegut però, al cap i a la fi, qui no voldria que li duguin galletes spéculoos i mandarines?

Nit d'estiu

No era una qüestió de cafè, la veritat. Aleshores no en prenia tant com ara i no és que avui n'hagi pres, però aquesta nit m'ha fet pensar en les nits en blanc. La realitat era que ens manteníem desperts amb molt menys. Bastava una bona conversa i el que millor acompanyava a les nits càlides era quedar-se despert fins ben entrada la matinada. Ens mentíem dient-nos que, en tot cas, ens costava molt dormir el vespre, que feia massa calor, però la realitat era que créiem profundament en aquells moments com únics, com a part de la joventut i que anar a dormir no era més que un fracàs considerable i que, en canvi, quedar-se despert era aprofitar el moment al màxim.

Ja fos a Palma, a Barcelona, a París o a Brussel·les, sempre he tengut una fascinació per les nits en blanc i, per desgràcia, les he practicades molt menys del que he volgut. Sempre la paraula precisa, l'acció justa i l'eterna ombra de la responsabilitat. Quan l'endemà pesa més que l'aquí i ara. I, tot i així, hi ha hagut èpoques eminentment romàntiques, d'un carpe diem sobreactuat i una temeritat també grossa. I no sé per què, en tots els casos, aquells dies tenien alguna cosa d'iniciàtic, de la rentrée. 

Eren aquells darrers dies de setembre a Palma previs a un èxode que durà 10 anys, en què passejàvem sense fi pels carrers de Ciutat. Fou Barcelona la nit de n'Obama o totes les nits de principis de 2n quan en Víctor i jo arreglàvem el món amb moltes converses. Per descomptat ho eren les nits del Marais a aquell pis de rue des Francs-Bourgeois de n'Álvaro, igual que no ho eren (en absolut), les tornades a casa en el noctis. A Brussel·les la nit (i la matinada) ens aplegava fàcilment a ca na Laia, o rondant pel centre però, els primers anys molt menys que a Barcelona o a Palma, probablement perquè l'estiu solíem fugir. No fou fins que hi quedàrem que entenguérem aquelles nits llargues màgiques, com a La Semo, asseguts a l'Església de Tomberg, tornant de Luxemburg o a les festes de Gant.

Perquè l'estiu té dies llargs, però són les seves nits curtes que el fan estiu.