Sense saber per què, sé que aquest és el primer cap de setmana a Barcelona des que va començar l'any. I això que en duem tres. Els altres dos han desaparegut del meu cap i tampoc no crec que aquest duri gaire més.
Ara bé, com a primer cap de setmana de veres de l'any, no puc demanar massa més. Feia temps, des d'aquells viatges a l'espiritualitat amb Demian i Hermann Hesse que no em sentia així. I no estic parlant de plenitud ni buidor, ni felicitat ni tristor, que d'això ja n'he parlat massa en ma vida, sinó de pau, per dir-ho així, tranquilitat i, sobretot, la satisfacció de mirar el rellotge i dir, encara em queden tres o quatre o cinc hores més de diumenge. I ja us dic que jo no sóc de diumenges, que sempre m'han caigut bastant malament perquè em recordaven inevitablement al dilluns dematí i a uns horabaixes als que es feia fosca molt més prest que qualsevol altre dia.
Beirut, sincerament, m'encanta. I em referesc al grup de música, perquè, a diferència de mon pare, jo no tenc la sort d'haver-hi anat. Aquests ritmes em recorden quelcom que sé segur que no he viscut. Ja tornem a parlar com amb Demian, però, potser d'una manera molt menys metafísica, que, per a això, ja està en Manu. Supòs que hi juga un paper important a tota aquesta història perquè, sens dubte, que et despertin a les vuit del matí per dir-te que venen a Barcelona no passa tots els dies.
Supòs que tot el que vaig parlar ahir amb n'Anna hagués estat diferent avui. Avui tot sembla diferent i no crec que sigui per malament, però, com a qualsevol cosa positiva, benvinguda sigui.
A més, avui fan Ventdelplà, que ja s'ha convertit en tot un clàssic de les nits a l'altra banda de la mar.
Postcards from Italy - Beirut
Ara bé, com a primer cap de setmana de veres de l'any, no puc demanar massa més. Feia temps, des d'aquells viatges a l'espiritualitat amb Demian i Hermann Hesse que no em sentia així. I no estic parlant de plenitud ni buidor, ni felicitat ni tristor, que d'això ja n'he parlat massa en ma vida, sinó de pau, per dir-ho així, tranquilitat i, sobretot, la satisfacció de mirar el rellotge i dir, encara em queden tres o quatre o cinc hores més de diumenge. I ja us dic que jo no sóc de diumenges, que sempre m'han caigut bastant malament perquè em recordaven inevitablement al dilluns dematí i a uns horabaixes als que es feia fosca molt més prest que qualsevol altre dia.
Beirut, sincerament, m'encanta. I em referesc al grup de música, perquè, a diferència de mon pare, jo no tenc la sort d'haver-hi anat. Aquests ritmes em recorden quelcom que sé segur que no he viscut. Ja tornem a parlar com amb Demian, però, potser d'una manera molt menys metafísica, que, per a això, ja està en Manu. Supòs que hi juga un paper important a tota aquesta història perquè, sens dubte, que et despertin a les vuit del matí per dir-te que venen a Barcelona no passa tots els dies.
Supòs que tot el que vaig parlar ahir amb n'Anna hagués estat diferent avui. Avui tot sembla diferent i no crec que sigui per malament, però, com a qualsevol cosa positiva, benvinguda sigui.
A més, avui fan Ventdelplà, que ja s'ha convertit en tot un clàssic de les nits a l'altra banda de la mar.
Postcards from Italy - Beirut
1 comment:
ja, dim que també t'han enganxat a Ventdel? jajaja per aquí també, tot i que ara, a diferència de tu, no puc disfrutar de diumenges ni dissabtes. res de res. sessions de bibliotèques és el que tenc.
però bé. dia 10 de febrer no està tan lluny i després es 12 me'n vaig a Berlín.
vagi bé
Muaa!
Post a Comment