Senterada.

Sans i estalvis hem arribat a Barcelona. Hem tornat, amb tots els seus significats. Perquè aquest cap de setmana jo sí he marxat amb la família, aquesta que crec que estam forjant a Barcelona. I com a bon cap de setmana de sortida de Barcelona, toca una entrada en cotxe, en tren o en avió a vuitanta per tota l'àrea metropolitana, com a màxim, allargant al màxim els metres que ens queden per a ser a la resi, per a que torni a ser un diumenge horabaixa qualsevol a l'escriptori enllestint quatre feines i escrivint quatre línees.

Però avui fan Ventdelplà, com a cada diumenge des de Nadal i, malgrat hi hagi molts de detractors de la sèrie, acaba essent part del dia a dia, dels diumenges i dels dilluns, a diferència dels dimarts i els dimecres que es queden buits de contingut. I, en cap cas, podria dir que avui torna a ser un diumenge qualsevol, perquè aquests ja no existeixen des de fa molt de temps. Com va dir na Marta un dia, el temps es mesura en caps de setmana, i així és. En tres ja començaré exàmens i, per tant, hauré d'espavilar-me per a complir tots els plans del trimestre.

Supòs que, més enllà de les meravelloses vacances de Pasqua a Palma, quedaran pendents sortides a la platja, escapades a Vic o caps de setmana de descans.

Transoceánico.

Nuevamente vuelvo al GMT +1, aunque ahora los días no son días sino que son todavía madrugada, cuando las tardes son amanecer. Y, así, voy arrastrando las horas de sueño y los ojos de dormido, además de una creciente preocupación por el trabajo atrasado. Retraso proyectos y abandono oportunidades, como ir al Parlament de Catalunya con la clase para acabar aquello que todavía no he hecho.

Pero me lo planteo de otro modo, como una oportunidad para tener la hora de las 8 libre y poder ir a correr al parque, ordenar esta maraña de pensamientos y documentos que tengo por encima de la mesa y aclarar todos los conceptos aprendidos.

Nunca está de más buena música y más si te trae recuerdos del otro lado del charco.

(en blanc)

Se m'escapa un somriure quan, tímidament, esborr el títol que tenia pensat per aquest escrit i ho deix en blanc, de moment, fins que se m'ocorri quelcom. Òbviament, me n'adon de com n'és d'absurd que estigui dient això quan, en llegir-ho vosaltres, això ja tendrà títol i no quedarà una casella blanca sense cap informació.

Però no és del tot cert que una casella blanca no doni cap informació. De moment, ja m'està dient que, si he borrat el títol és perquè em dic a mi mateix que encara no toca. I mira que ja sent el buit del cos quan l'avió s'enlaira. De moment, les poques proves que tenc de què en tres dies me'n vaig a Nova York van guarnides d'un toc vermell massa corporativista. Evidentment, la carpeta de la Pompeu, plena de papers importantíssims, que no són tan sols papers sinó també /'peipərs/.

Malgrat totes aquestes ànsies, i la recent comprada guia que encara no he fullejat, estic una mica nerviós. Perquè supòs que, després del patètic examen d'anglès que he fet, avui no és el dia per pensar en el món anglosaxó, ni tan sols en tot allò que queda més enllà d'un Atlàntic que fa més de dos anys que no veig.

Crec que hauria de partir i posar-me a fer la recensió de política i la pràctica de dret i la de sociologia i unes quantes coses més. Segurament seria molt més pràctic plantejar-se que els verbs de francès poden esperar que no pas intentar-ho fer tot, però avui estic optimista i, així, qualsevol em diu a mi que no ho puc fer tot.

He dit qualsevol.