I com m'agrada Mallorca...

I com m’agrada Mallorca, però, sobretot, com m’agrada dir que m’agrada Mallorca i que si ses taronges de Sóller, ses galletes d’Inca – i ses de Muro que m’he deixat a ca nostra –, ses coques de Valldemossa i ses herbes dolces. Ai, com m’agrada Mallorca! I què poc això d’arribar a Son Sant Joan massa prest i haver de passejar sense tenir cap porta d’embarcament, sense saber on anar, amb sa maleta que no he facturat, com tothom en aquest vol Palma Barcelona, caminant i caminant, veient guiris amb ensaïmades i pensant que, joder, jo també me’n compraria una si no semblés un putoguiri. Però sé que no me l’he comprada i aquest és s’error. Acab a sa terminal C, sa des vols internacionals per cortesia d'Airberlin, sa de ses poques fugides europees. Frankfurt, Múnic, Viena, Berlín, Copenhague, etc. I vet aquí que se me fan casi les sis i pens que convendria anar tirant cap a sa puta porta D86. Perquè sempre és sa D86 o sa D82 o sa 84, però casi sempre sa 86, allà en es final de tot, de tot es passadís, perquè no podia estar més amagada ni podia haver de caminar més, però sempre a sa terminal D, sa des vols nacionals, perquè a ses altres dues no tenc ni idea de què putes hi ha, si és que hi ha algo. Potser se’n van cap a Menorca o Eïvissa o qui sap on, però sempre sa D, sa des vols baratos que ningú vol agafar però que me salven d’un cap de setmana en es mes. I resulta que, a tot això, me toca sa 82 i que casi no he de caminar, que de sobte hi ha una dona venent cupons des cecs i que sa cinta des collons no funciona.

Però com m’agrada Mallorca, i repetir allò de que s’hi viu millor que enlloc, que es una zona paradisíaca, però que no la sabem tractar, que té pitjor fama de sa que se mereix i que, per suposat, això és molt millor que sa Comunitat Valenciana. Per no dir que tot això, allà defora no s’entén, perquè es peninsuleros aquests no ho sabeu. Cada pic pens més que tot això no és més que una còpia barata a cançons d’Antònia Font i textos den Joan Miquel. Tot i així, és només una excussa per no posar-me a fer probabilitat, ni llegir es llibre que tenc des de nadal passat, que ja farà un any i que poc importa si me’l vaig deixar set mesos a Palma mentres estava a Barcelona, perquè seguesc sense acabar-me’l. Aniré pressumint de portàtil.

Tardor

A mesura que van passant els dies, en aquesta nova Barcelona, que no és la Barcelona vella, antiga i ja coneguda – com es podria deduir de qualsevol ciutat amb l’adjectiu nova al davant –, me n’adon que, per sort, aquesta arribada ha estat a la tardor. I és que la Barcelona nova ha estat molt més crua, freda i distant, molt més gran, molt més ciutat. Però, al seu torn, ha deixat de ser un parc temàtic d’entreteniment temporal de joves, ha estat i és tardor. I això explica, o hauria d’explicar, amb tots els detalls què és i què ha estat aquesta nova Barcelona, perquè així ho és la tardor, amb les seves pluges, els seus ventets, els dies grisos i els rajos de sol, el llarg estiu que encara és latent, la contínua sensació d’acabar de començar que no se’n va fins ben entrat el febrer. Però així ha estat aquesta nova Barcelona, crua, molt més crua, però també molt més ciutat, molt més amable si la saps buscar, com dilluns, en passar davant els gronxadors de La Farigola del Clot, l’escola d’educació infantil del barri, o dimarts a Portal de l’Àngel i els seus músics al carrer, que em van fer tornar a creure en el Carrer Sant Miquel.

A més, avui les llibreries feien olor a Palma, a una Palma humida de pluges de tardor. Perquè tothom sap que la tardor és la millor època per visitar Palma i ho dic avui, amb ple coneixement que encara són Les Verges i que bunyols amb sucre es venen per tot arreu.