I climbed a tree.

Vaig pujar dalt d'un arbre. I, realment, ho pens i és la primera vegada que ho faig. Almenys un arbre de les característiques que estam parlant, un arbre gran. Amb vint anys i he pujat a un arbre per primer cop, i la quantitat de coses que em queden per fer per primer cop és llarga.

Em sorprenc de bon dilluns a terrats aliens, mirant la mar, llunyana, i els terrats d'aquesta ciutat que cal aprendre a estimar de debò, no com aquell amor superficial dels primers mesos. Campanaris, terrats i centres comercials de Barcelona. Em sorprenc cercant vols barats cap a Palma per aquesta setmana o per l'altra, per anar-me'n tres dies o dos o fins i tot fer un puja-i-baixa, com diuen per aquí. I és que el sol brilla i jo me n'adon, que, en el fons, el millor moment del dia acaba essent de nit, quan me'n vaig a dormir, i que, sense cap mena de dubte, el pitjor amb diferències és quan sona el despertador, però que, per molt que marxi les vacances no vendran encara i Palma, la nostra Palma no existirà fins que gairebé hagi acabat juny.

Demà és dimarts. És bona senyal. Diu na Clara que sa seva amiga Louisa diu que pujar a un arbre és una de les coses que pots fer que et milloren la vida.

Maastricht.

Y, sin ser, en absoluto, comparable a todos los otros, Maastricht todavía no tenía reflexión propia. Porque había dejado que pasaran los días y que los trabajos me abstrayeran, y que saliera el sol y todo lo demás sin que hubiera reflexión. Porque Maastricht tiene un significado propio que no tienen Poznan, Nueva York, Boston o París. Maastricht es, obviamente, Maastricht y eso lo explica casi todo.

Maria dice que nos hacemos mayores. No sé hasta qué punto estoy en condiciones de discrepar, porque, en el fondo –y en el principio– estoy totalmente de acuerdo. Mientras tanto, sonrío y lloro y pienso que, afortunadamente, el sol vuelve a brillar, que en París no lo hará y que en Viena está lloviendo. Con todo, soy consciente de las implicaciones de este hecho, de mis ausencias y mis menos, pero también de los más.

Me doy cuenta que si no escribo es porque no pienso en ello, porque, la verdad, llevaba pensando demasiado en cómo escribir todo esto, en qué pensar de todo y en que, en cierto modo, mi única voluntad de escribir se resumía en un post-it en la pared con una frase que todavía no sé cómo meterla en este texto.