Novembre.

Encara sent es renou a sa panxa. És casi mitjanit i només he sopat una llesca de pa. En realitat, me mor de fam i sé que hauria de fer-me alguna altra cosa, que hauria de posar-me a revisar pràctiques i llegir una estoneta, però en realitat no tenc ganes de res d'això. D'aquesta lògica meva tan interioritzada d'acció i reacció immediata he passat a una acció i una espera angoixant. No sé què acaba essent pitjor o si les consignes que ara seguesc em duran pel bon camí.

No hauria de ser fatalista i no ho seré. Sé per pròpia experiència que les coses no van mai tan mal encaminades com m'ho pensava o m'ho volia pensar. I tot i això em sap greu i em fa una llàstima que no me n'hauria de fer si realment fós conseqüent amb les meves paraules. De la mateixa manera que si tu ho fossis tampoc no et posaries així. Perquè ens coneixem i ja som grandets per dir les coses amb tota sinceritat i sense fer mal.