Partir, anar-se'n.

Partir, anar-se’n. La veritat és que fa temps, molt de temps que sempre me’n vaig d'aquesta illa ho faig tot sol. I que he d’atravessar tot sol el pas de zebra que separa la zona de parada dels cotxes de la terminal de sortides de Son Santjoan. Perquè partir i anar-se’n no és enlairar-se cel amunt o allunyar-se a poc a poc amb el vaixell, sinó atravessar aquell pas de zebra i entrar dins una terminal, el fet de dir adéu, fer un parell de petons i d’abraçades i un fins aviat -si tens sort de saber quan tornaràs, recordar en veu alta la propera data en el calendari que et farà tornar a l’Illa-. Partir, anar-se’n, és això d’estar avessat a aquest mal tràngol, això de creuar el pas de zebra i no donar-hi massa més voltes, de dir adéu ràpidament per a fer-ho fàcil.

I dic fer-ho fàcil, perquè no ho és, perquè s’ha de fer fàcil. I no ho és malgrat que avui faci gris i, a diferència d’ahir i abans d’ahir pràcticament no hagi sortit el sol. I no ho és malgrat les enèsimes decepcions ni malgrat saber que d’aquí poc hi tornaré a ser i per un poc més de temps. Perquè, en el fons, a Mallorca hi estic milor que a tots els altres llocs on he estat i perquè, malgrat els guiris i alguns locals, és un lloc de puta mare.

I sobretot, se fa difícil ja no perquè Mallorca me paresqui millor que tots els altres llocs on he viscut, sinó per aquesta eterna sensació de no viure enlloc, d'estar tot el dia d'aquí cap allà i, encara que estigui a puesto i sense moure'm, el cap és a una altra banda. Tot serà qüestió de cercar un poc d'estabilitat.

Emília.

A una terrassa de la Piazza dei Celestini, uns carabiners prenen un cafè tranquil, mentre un d'ells llegeix la premsa local, una senyora se senya dos cops en creuar davant l'esglèsia i unes dones parlen amb gran exaltació de la manera com cuinen a casa seu no sé què -que, segur, era boníssim-. Són les 9.25 d'un dissabte a Bolònia. Fa fresqueta, però aguant sense jaqueta mentre prenc el primer cafè del dia i maleesc la mala sort de trobar-me, un cop més, núvols i més núvols al sud d'Europa.

Passeig pels carrers de la ciutat, tot i que sé que no són carrers, que són vials elevats i coberts en què només els cotxes veuen el cel. Se'm fa estrany això d'estar constantment cobert per claus de volta i pensar que, encara que fes sol, no em toqués.

Passeig i seguesc passejant durant tot el matí de dissabte, que se'm fa llarg i que puc gaudir a bastament, la gràcia de matinar. En algun moment, assegut a la plaça Verdi, prenent el segon cafè del dia a un bar universitari, em ve al cap una idea que em va venir a Parma, just en baixar del tren: com seria la meva vida aquí. Una sensació estranya de sentir-me com a casa i de saber-me molt a prop culturalment, però, alhora, tan lluny que en desconec la història, la llengua i bona part de les referències culturals. És la mateixa sensació que em passa amb l'italià, que sóc completament capaç d'entendre'l, però completament incapaç d'articular quatre paraules seguides.

Després del segon cafè a la Plaça Verdi, m'espera una taula a l'altra banda de la ciutat. Al carrer de Santa Caterina hi ha una osteria més que recomanable on, com a la resta del país, s'hi menja beníssim. Com no podia ser d'altra manera, m'hi esperen uns tagliatelle al ragù amb parmesà, aigua, pa, un altre cafè i a córrer cap a l'aeroport on torn a encendre l'ordinador per preparar la presentació del dimarts.

Per sort, entre tanta pressa i tant de córrer amunt i avall, si m'aixec prest, tenc 5 hores lliures per passejar i gaudir d'una altra ciutat, del seu menjar i dels seus cafès. Un plaer que sempre és millor compartit, però que m'estim més gaudir-ne sol que no fer-ho.