Partir, anar-se'n.

Partir, anar-se’n. La veritat és que fa temps, molt de temps que sempre me’n vaig d'aquesta illa ho faig tot sol. I que he d’atravessar tot sol el pas de zebra que separa la zona de parada dels cotxes de la terminal de sortides de Son Santjoan. Perquè partir i anar-se’n no és enlairar-se cel amunt o allunyar-se a poc a poc amb el vaixell, sinó atravessar aquell pas de zebra i entrar dins una terminal, el fet de dir adéu, fer un parell de petons i d’abraçades i un fins aviat -si tens sort de saber quan tornaràs, recordar en veu alta la propera data en el calendari que et farà tornar a l’Illa-. Partir, anar-se’n, és això d’estar avessat a aquest mal tràngol, això de creuar el pas de zebra i no donar-hi massa més voltes, de dir adéu ràpidament per a fer-ho fàcil.

I dic fer-ho fàcil, perquè no ho és, perquè s’ha de fer fàcil. I no ho és malgrat que avui faci gris i, a diferència d’ahir i abans d’ahir pràcticament no hagi sortit el sol. I no ho és malgrat les enèsimes decepcions ni malgrat saber que d’aquí poc hi tornaré a ser i per un poc més de temps. Perquè, en el fons, a Mallorca hi estic milor que a tots els altres llocs on he estat i perquè, malgrat els guiris i alguns locals, és un lloc de puta mare.

I sobretot, se fa difícil ja no perquè Mallorca me paresqui millor que tots els altres llocs on he viscut, sinó per aquesta eterna sensació de no viure enlloc, d'estar tot el dia d'aquí cap allà i, encara que estigui a puesto i sense moure'm, el cap és a una altra banda. Tot serà qüestió de cercar un poc d'estabilitat.