Alfa Bar el 9/11/2012

Devia ser el divendres del pont de l'11 de novembre del meu primer any a Bèlgica. Segons el calendari, era un 9 de novembre, però això no ve massa al cas ni ens serveix de massa més que per dir que record la nit càlida pel mes que era. És cert que ja duia dos mesos i poc a Bèlgica, que ja havíem tengut les primeres neus i que ja n'estava més que fart del kot de merda on vivia. Comparat a allò, el novembre barceloní era senzillament encantador.

Intent fer memòria però no me’n record de quan havia arribat a Barcelona de Bèlgica, però supòs que fou el dijous, perquè me sona que qualcun dels dies que vaig ésser-hi en Gerard tenia classe i vaig aprofitar per quedar amb qualque amic que tenia pendent de veure.

En tot cas, aquell divendres vàrem acabar a l’Alfa Bar, una sala de concerts que hi ha al començament de Gran de Gràcia, a dues passes dels jardinets de Gràcia. Me’n record amb molta claredat de tres coses: la llum d’aquella sala, de l’amenitat de les converses amb complets desconeguts i del bon gust que em tengué les Estrella Damm que hi vaig prendre. Aquell vespre hi tocava na Leyre que era amiga den Gerard o de n’Anamar o de qualcú altre, però que, curiosament, era de Barañáin i havia estudiat amb n’Iñaki. I, si bé no me’n record de massa de què tocava o què deien les seves cançons sí que me’n record de què em varen agradar i que ella va tenir un parell de problemes amb el pedal que feia servir per fer-se una base, però que, en el final, se’n va ensortir.

I avui, veient una obra de teatre a l’Hostal Tasso de Florència i escoltant la base de la guitarra, m’ha vengut al cap tot això i he recordat les ganes que tenia aleshores de la tardor barcelonina i com de feliç vaig ser aquell vespre de ser-hi, de tenir 23 acabats de fer i estar enamorat, de prendre estrelles a un bar de Gràcia i després poder anar a casa a dormir -o no- amb la tranquil·litat de tenir molts de dies per davant i no haver-me de posar despertador, no haver de córrer per visitar res o veure ningú més.

Dijous feiner.

Intent cercar les paraules per descriure aquest sentiment de pau, però no les trob. I, per desgràcia, quan llegeixis això no estaràs escoltant aquesta cançó de Rodriguez que estic escoltant, perquè, al meu parer, reflecteix molt bé el ritme que li vull donar a aquestes paraules. 

Al dia d’avui ha bastat canviar-li el llinatge i afegir-li un “festiu” al darrera per a què tot anés costa avall, per a què tot fos més relaxat. I això que, al cap i a la fi, he fet feina com els altres dies -tot i que des de casa-. Però és vera que la percepció de la nit d’ahir era la d’un divendres, malgrat que avui fos dijous feiner per a mi. El matí d’avui ha estat també més senzill, menys dolorós això d’aixecar-se i la dutxa també ha estat molt més lleugera, i això que avui l’aigua calenta seguia fent el bàmbol.

Però aixecar-se, obrir la finestra i sentir que la ciutat encara dorm té alguna cosa d’excepcional. Sortir al carrer a comprar quatre coses i sentir el silenci, un renou diferent al dels altres dies i que, a més, el sol i un cel blau enorme inundi la ciutat des de primera hora. I així és molt fàcil posar-se a intentar acabar el case study amb els Smiths, mentres se fa la rentadora i el pa moreno tova.

I me pareix curiós com més d’una persona i dues s’han compadit de jo per haver fet feina avui, però quina tranquil·litat això de poder centrar-me en una cosa, de no haver de pensar en altres coses, d’estar tot sol un temps, en silenci -o no- i després, a les sis, un poc cansat i sense haver acabat encara el case study -però ben a puntet-, anar a llegir al sol del Parc de Forest.

Perquè el parc també té un renou excepcional. Un renou constant i lleuger de gent xerrant 20 o 30 llengües diferents, nins jugant a pilota o anant en bici, o en patinet, de gent llegint i de camions de gofres i gelats que fan el seu agost. I jo allà llegint sobre la Cala Rajada pre-turística i mirant el cel blau, sense casi cap nigul, només dos estels que no arrib a veure qui els fa anar. Intent fer memòria i no em ve al cap cap moment a Mallorca o a Barcelona en què hagi gaudit tant del sol com ho he fet a Brussel·les. Al cap i a la fi, tanta pluja i tant de fred té una cosa bona, el sol i el cel blau fan tornar els dies excepcionals, els fan pràcticament de vacances hagis o no hagis fet feina.