Devia ser el divendres del pont de l'11 de novembre del meu primer any a Bèlgica. Segons el calendari, era un 9 de novembre, però això no ve massa al cas ni ens serveix de massa més que per dir que record la nit càlida pel mes que era. És cert que ja duia dos mesos i poc a Bèlgica, que ja havíem tengut les primeres neus i que ja n'estava més que fart del kot de merda on vivia. Comparat a allò, el novembre barceloní era senzillament encantador.
Intent fer memòria però no me’n record de quan havia arribat a Barcelona de Bèlgica, però supòs que fou el dijous, perquè me sona que qualcun dels dies que vaig ésser-hi en Gerard tenia classe i vaig aprofitar per quedar amb qualque amic que tenia pendent de veure.
En tot cas, aquell divendres vàrem acabar a l’Alfa Bar, una sala de concerts que hi ha al començament de Gran de Gràcia, a dues passes dels jardinets de Gràcia. Me’n record amb molta claredat de tres coses: la llum d’aquella sala, de l’amenitat de les converses amb complets desconeguts i del bon gust que em tengué les Estrella Damm que hi vaig prendre. Aquell vespre hi tocava na Leyre que era amiga den Gerard o de n’Anamar o de qualcú altre, però que, curiosament, era de Barañáin i havia estudiat amb n’Iñaki. I, si bé no me’n record de massa de què tocava o què deien les seves cançons sí que me’n record de què em varen agradar i que ella va tenir un parell de problemes amb el pedal que feia servir per fer-se una base, però que, en el final, se’n va ensortir.
I avui, veient una obra de teatre a l’Hostal Tasso de Florència i escoltant la base de la guitarra, m’ha vengut al cap tot això i he recordat les ganes que tenia aleshores de la tardor barcelonina i com de feliç vaig ser aquell vespre de ser-hi, de tenir 23 acabats de fer i estar enamorat, de prendre estrelles a un bar de Gràcia i després poder anar a casa a dormir -o no- amb la tranquil·litat de tenir molts de dies per davant i no haver-me de posar despertador, no haver de córrer per visitar res o veure ningú més.
No comments:
Post a Comment