2016. Ni més ni manco.

Baldament encara no haguem acabat l’any i, amb el ritme que duim un dia i mig podrien dur-nos moltes sorpreses, m’atrevesc a fer balanç d’aquest 2016 intentant defugir tots els adjetius i apel·latius que se li ha donat a la premsa i a les xarxes socials.

M’agradaria pensar que el meu any no es defineix exclusivament per si guanya Rajoy un altre cop, si els britànics voten sortir de la UE o si arriba a la presidència dels EUA un boig d’extrema dreta, sobretot quan jo no he contribuït a cap d’aquestes coses i quan l’impacte real encara tardarem un poc per veure.

Així, no definesc el 2016 com “el pitjor any de la història” i, en cap cas com “el pitjor any de la meva vida”. Com tot, ha tengut alts (per exemple, aquí, aquí o aquí) i baixos (per exemple, aquí, aquí o aquí) i m’agradaria poder endur-me al 2017 els alts i deixar de banda els baixos. 2016 ha estat un any de voltar pel món, encara que sigui majoritàriament per aquest rodol europeu, de passar poc temps a casa, d’aprendre a estar sol i a gaudir el temps amb mi mateix, de saber què és el que enyor i quines expectatives tenc de la gent, de començar a comunicar-les.

Ha estat un any d’introspecció i solitud -amb tot el patiment i reflexió que això comporta-, però també d’obertura, de noves experiències, de reprendre amistats i fer-ne de noves. El 2016 ha tancat pàgines que feia temps que havien d’haver-se tancat i, tot i que no n’ha obert de noves, acaba l’any amb la serenor de no necessitar-ho. El 2016 m’ha fet créixer i avesar-me a l’edat adulta, m’ha fet aprendre a apreciar la tranquil·litat i l’estabilitat, però també m’ha donat marge per l’aventura, la improvisació i les decisions esbojarrades.

Ni més ni manco. No podríem entendre com de bo serà 2017 sense haver viscut el 2016 amb els seus alts i amb els seus baixos.

China. First impressions.

I landed in Chengdu slightly before 2pm of yesterday. And I say yesterday cause I’m a bit unsure which day we are in today, probably Friday. After passing the border control and going through the luggage claiming zone, I left through the arrivals terminal. The terminal was a mere corridor from the luggage claim to the streetdoor. If you ever wondered about ATMs or tourist information, there was nothing of that. The only five meters of the terminal were extremely crowded with people with their cameras and phones ready to take pictures of the people arriving. Once crossed through all of them, I left the building behind and took a cab to the hotel. No English, just the address written in Chinese.

The old Volkswagen went through the spidernet of highways. The yellowish air I could see from the plane could no longer be noticed, but it was still a little foggy. Buildings, buildings and more buildings surrounded with railways under construction, highways, some sculpture, massive and unnecessary bridges, etc.

After the check-in and a short shower at the hotel, I decided to fight jet lag and go for a walk. Some tourism would do some good. Despite the smog, streets were clean -or cleaner than Brussels- and it was relatively nice to walk around. It was a bit messy, but not loud at all. There were some trees here and there and an enormous number of shops and restaurants. 

The walk until the Wuhou Shrine was easy and although I felt tempted to stop at some of the food places on the way, I kept walking through the city. To my surprise, we could see many old people, some even daring to cycle through traffic jams. Once in Wuhou Shrine, a great ensemble of gardens, palaces and museums gave me some peace. Just outside of it, a traditional commercial street brought together the best Chinese delicacies, pottery shops, tea shops and a lot of stuff with pandas on it, t-shirts, teddy bears or even purses.

During my walk I certainly came across stuff I didn’t know, to the level of being unsure if they were food or not. But the cultural shock didn’t came until I ran into three guys on the street carrying each of them one small monkey the same way we carry dogs. That moment I realised how surrealistic it all was, I was in the middle of a 14-million-people Chinese city I had never heard of and I didn’t know what time or what day it was, I wasn’t sure if the next meal would be lunch or dinner or if I should sleep, but I was extremely tired so I headed back to the hotel.

140

Desde que empezó el año que justo ahora estamos terminando que no he parado quieto. De aquí para allá todo el día. Entre trabajo y razones personales, a final de año habré pasado alrededor de 140 días del 2016 fuera de casa y el porcentaje sube si solo miro los fines de semana. Y, aunque disfruto enormemente de viajar, de volver a Palma y estar con la familia y los amigos, de conocer nuevas realidades, de estar en contacto con concejales y técnicos municipales, tomar cafés en ciudades extrañas o pasear por otros paisajes, la verdad es que lo que acabo echando en falta cosas muy sencillas como el tiempo para poner una lavadora, tener pan para desayunar al día siguiente y poder hacer la cena tranquilamente con música de fondo.

Es curioso lo feliz y tranquilo que he estado esta tarde cortando cebollas, puerros, patatas, champiñones y calabaza, poniendo la olla exprés y leyendo algún articulillo mientras tanto. Así de sencillo soy yo, que la semana que viene me voy a China y yo estoy pensando en que echo en falta pasar tiempo suficiente en un mismo sitio para poder tener el lujo de perder una mañana entera de sábado durmiendo, para improvisar una quedada con amigos sin tener que calendarizarlo todo, para poder dejar de poner excusas para todo y para sentir que vivo en alguna ciudad -la que sea- y no en un punto entre estaciones y aeropuertos.

Es posible que me queje de vicio y que muchos darían un riñón para estar en mi situación. Yo, sin embargo, de cada vez aprecio más las rutinas, el tener tiempo para compartirlo con otros. Así que ahora que está acabando el año -y con él mis fuerzas-, tengo un propósito para el 2017: viajar menos.