Arribar a casa i canviar-se, sense pensar-ho, perquè com ho pensi no ho faig. Treure les claus del clauer i ficar-les a la butxaca, sortir de casa i posar-se a córrer. Un, dos, tres. I així plantar-se al parc de Forest i després al de Duden. Acostumar-se a la manca de llum, a la penombra d'un bosc urbà, tot intentant recordar els forats en el camí, els bassiots i les branques. A les sis i mitja en ple hivern no hi ha ningú més que dos o tres persones passejant els seus cans i això que avui no fa fred.
De manera recorrent sempre acab pensant en gairebé les mateixes coses. Acostum a observar els ocells i pensar en el paper d'aquests animalons en el sotabosc, o em ve al cap les carreres a Nikko, a Kamakura i a Kioto d'aquesta primavera. Avui, però, pensava que d'aquí un mes ja tendrem un poc més de claror i, així com anava fent el càlculs de minuts guanyats cada dia, he perdut la noció del que rumiava i del fet de córrer. Aquest parc és una meravella, per molt que les pujades em facin patir. Malgrat elles, el temps va passant, així com els kilòmetres i les voltes al parc i, al cap d'un poc, ja és l'hora de fer mitja volta cap a Forest, als arbres on faig els estiraments.
Tornar a casa suat i cansat, però content amb aquest petit sentiment d'extenuació. Gaudir de la dutxa i de posar-se el pijama i saber-se net i lliure de tensions.
No comments:
Post a Comment