I se'm queda la boca seca de pensar que sí vaig agafar aquell avió i que ja estic a Barcelona des de fa dos dies, que m'han semblat poca cosa més que dues hores, encara que el meu estat d'ànim es bellugui més que els trens de rodalies.
Pareix mentida que ja estigui aquí, que de debò això sigui la ciutat i que sigui aquest el lloc on viuré els pròxims nou mesos.
La ciutat no se'm mostra tan distant com l'esperava, ni tan adversa. La reconec i ella em reconeix a mi. Em permet fer-m'hi i deixar fer, no m'és aliena, però encara no em pertany.
El monogràfic sobre intervenció amb joves inmigrats, nouvinguts, al lleure em deixa la boca seca i el cap ple d'idees. Per un moment, entre les representacions de poemes xinesos mitjançant ombres perses, que no xineses, i els debats m'ha semblat que era a Binicanella.
Antònia Font m'acompanya i, pel moment, no diré massa més.
1 comment:
Hola, me llamo Deneb y soy tu nueva seguidora!
Post a Comment