La veritat és que mai vaig saber avesar-me a l'ús continuat i normalitzat de frases, de locucions i de termes llatins que, en el seu moment, m'eren alienes i que, mica en mica, havien passat a ser part del meu vocabulari, dels meus apunts de dret i dels meus exàmens de dret. I, en el fons, ja veus tu per a què em serví tot això, per a usar-los de títol a un escrit dolent del bloc.
Així, tenint excuses per escriure les latinades, ara tenc excuses per escriure al bloc, per estar-me cinc minutets més sense estudiar, que després d'una setmana sencera, ja no ve d'aquí. I, en el fons, tampoc ho estic fent tant malament, i en el fons una mica bé sí que vaig, que en una setmana he "estudiat" i he aprovat la teòrica i això ja és bastant més del que vaig fer tot el primer any d'universitat, el segon i bona part d'aquest tercer. A més a més, no tenc sentiment de culpabilitat, cosa que em fa pensar que, potser, no estic pecant de vago.
Perquè, de vegades, és necessari passar-se un matí sencer fent dues rentadores: una amb gairebé tota la teva roba de Barcelona i l'altra amb els teus llençols, plegant 40 bosses de plàstic, anant a Sants per a tornar-te'n en 20 minuts i plorant, bàsicament, plorant. No de tristessa, sinó de necessitat, d'estar una mica fart de tot i de res i de sentir que, després, estic molt millor, que m'encanta ser tan histriònic i viure en un melodrama continu i "ai, com patesc!" i "ai, què malament ho estic passant!" i "ai, quin actorasso estic fet!", quan sé que, en el fons, és mentida i que era ben feliç plorant a la cuina. Després d'això, dinar, dormir una estoneta i ja està tot fet.
Res, que això era ahir i que avui ja no em queden excuses per no estudiar. Es presumeix la bona fe.
Així, tenint excuses per escriure les latinades, ara tenc excuses per escriure al bloc, per estar-me cinc minutets més sense estudiar, que després d'una setmana sencera, ja no ve d'aquí. I, en el fons, tampoc ho estic fent tant malament, i en el fons una mica bé sí que vaig, que en una setmana he "estudiat" i he aprovat la teòrica i això ja és bastant més del que vaig fer tot el primer any d'universitat, el segon i bona part d'aquest tercer. A més a més, no tenc sentiment de culpabilitat, cosa que em fa pensar que, potser, no estic pecant de vago.
Perquè, de vegades, és necessari passar-se un matí sencer fent dues rentadores: una amb gairebé tota la teva roba de Barcelona i l'altra amb els teus llençols, plegant 40 bosses de plàstic, anant a Sants per a tornar-te'n en 20 minuts i plorant, bàsicament, plorant. No de tristessa, sinó de necessitat, d'estar una mica fart de tot i de res i de sentir que, després, estic molt millor, que m'encanta ser tan histriònic i viure en un melodrama continu i "ai, com patesc!" i "ai, què malament ho estic passant!" i "ai, quin actorasso estic fet!", quan sé que, en el fons, és mentida i que era ben feliç plorant a la cuina. Després d'això, dinar, dormir una estoneta i ja està tot fet.
Res, que això era ahir i que avui ja no em queden excuses per no estudiar. Es presumeix la bona fe.
No comments:
Post a Comment