Pluges de fred sobre els meus peus, diumenges en què no surt el sol, que tot és penombra, que mai es fa fosc perquè ni tan sols s'ha fet de dia, perquè no hem aconseguit que el sol entri en aquest casa, ni en aquella, ni a cap racó de la plana, ni molt menys a la muntanya. I la ciutat, la ciutat contaminada, freda i bruta. És diumenge, diumenge de gener i jo prenc cafè que ja és fred mentres esgot els minuts i les hores que em queden per a començar a acabar el treballet de demà.
Amb les espelmes enceses, com si creiéssim que ja en fem prou, que ja hi veiem a bastament, sense adonar-nos que, en el fons, la llum del carrer, els núbols bruts de polució, els edificis del costat, fan molta més llum que la quinzena d’espelmes que hi tenim a la sala.
I mira que, malgrat que plogui, no podem culpar els rajos, els trons o altres fenòmens meteorològics. I mira que, sense que en siguem conscients, encara hi ha gent allà baix fent feina, mirant d’arreglar l’avaria, ara, a nou tocades, sota la pluja.
A tot això, Sant Sebastià i la seva revetlla arriben lluny de casa, dels focs, foguerons, de Ciutat i a Gràcia dia 30 fan foguerons, fan torrades i crec que, si no plou com l'any passat, ja en serem dos.
No comments:
Post a Comment