De les primeres coses que hom se n'adona quan arriba a Barcelona és que els carrers són substancialment més difícils de creuar que a altres ciutats i que les passejades són bastant més llargues. Així, els xamfrans de l'eixample no només serveixen per allotjar cafès i oficines de La Caixa –o al seu defecte de Caixa Catalunya–, sinó que, a més a més redueixen la perillositat del trànsit, o això em varen explicar.
I com a bon dilluns feiner sense massa feina, passejades i passejades d'horeta i mitja llarga entre illes i carrers i més illes i més carrers i obres de l'AVE entre Sants i la Sagrera "Estem compromesos amb Barcelona" i cartells de l'AVE pel Litoral i de sobte, sí, de sobte, La Sagrada Família. Inconclusa, ella apareix davant de tots els que ens trobàvem a aquella altura del carrer Mallorca i es deixa veure la seva magnificiència, la seva façana vella i deslluida, la seva façana moderna i desencaixada i les parades de turistes. A l'illa parell del carrer Mallorca entre Sardenya i Sicília hi ha un Starbucks que mai havia vist i que segur que tant a na Vicky com a na Cristina els va encantar poder prendre un smonka amb extra de vainilla allà assegudes, igual que els va agradar molt Barcelona.
I plou, però no és una cosa que em sorprengui massa, perquè ja sabíem tots que avui havia de ploure. De fet ha plogut tot el dematí i bona part de la tarda, llevat del vuitanta per cent del temps que passejava. En arribar a Verdaguer, que com va dir na Picó, havia nascut a Folgueroles, a la plana de Vic –com na Marta–, he girat per Passeig Sant Joan i m'he mentalitzat que havia de tornar cap a casa, així que he tornat girar per Provença quan m'he dit que no, que o seria per Rosselló o no seria. Així he arribat, en un moment donat del meu passeig, a Damasc, una pastisseria amb gran sortit de dolços siris –que, me per mi que són iguals que els libanesos–.
I com a bon dilluns feiner sense massa feina, passejades i passejades d'horeta i mitja llarga entre illes i carrers i més illes i més carrers i obres de l'AVE entre Sants i la Sagrera "Estem compromesos amb Barcelona" i cartells de l'AVE pel Litoral i de sobte, sí, de sobte, La Sagrada Família. Inconclusa, ella apareix davant de tots els que ens trobàvem a aquella altura del carrer Mallorca i es deixa veure la seva magnificiència, la seva façana vella i deslluida, la seva façana moderna i desencaixada i les parades de turistes. A l'illa parell del carrer Mallorca entre Sardenya i Sicília hi ha un Starbucks que mai havia vist i que segur que tant a na Vicky com a na Cristina els va encantar poder prendre un smonka amb extra de vainilla allà assegudes, igual que els va agradar molt Barcelona.
I plou, però no és una cosa que em sorprengui massa, perquè ja sabíem tots que avui havia de ploure. De fet ha plogut tot el dematí i bona part de la tarda, llevat del vuitanta per cent del temps que passejava. En arribar a Verdaguer, que com va dir na Picó, havia nascut a Folgueroles, a la plana de Vic –com na Marta–, he girat per Passeig Sant Joan i m'he mentalitzat que havia de tornar cap a casa, així que he tornat girar per Provença quan m'he dit que no, que o seria per Rosselló o no seria. Així he arribat, en un moment donat del meu passeig, a Damasc, una pastisseria amb gran sortit de dolços siris –que, me per mi que són iguals que els libanesos–.
2 comments:
I ara mateix, no se com he pogut sortir a passejar un poc per Barcelona... jo, que no he sortit des pis en tot s'horabaixa per sa feinada que tenia, bé millor dit que encara tenc...
I també pareix que hagi nascut a la plana de Vic... però per sort, me sap greu dir-ho així però es que això és així, no.
Per aqui avui tampoc hem sabut res des sol... amem si demà hi ha sort.
Els carrers de Barcelona són molt fàcils de creuar!! Si no vols no cal parar en cap semàfor, depèn de la trajectòria.
Això sí, les passejades són molt més llargues, però paguen la pena. Anit vaig tornar a casa amb la lluna plena i és una de les millors coses que et poden passar a la ciutat.
(quan de temps sense usar "paga la pena"!!)
Post a Comment