Rosselló 464

De les primeres coses que hom se n'adona quan arriba a Barcelona és que els carrers són substancialment més difícils de creuar que a altres ciutats i que les passejades són bastant més llargues. Així, els xamfrans de l'eixample no només serveixen per allotjar cafès i oficines de La Caixa –o al seu defecte de Caixa Catalunya–, sinó que, a més a més redueixen la perillositat del trànsit, o això em varen explicar.

I com a bon dilluns feiner sense massa feina, passejades i passejades d'horeta i mitja llarga entre illes i carrers i més illes i més carrers i obres de l'AVE entre Sants i la Sagrera "Estem compromesos amb Barcelona" i cartells de l'AVE pel Litoral i de sobte, sí, de sobte, La Sagrada Família. Inconclusa, ella apareix davant de tots els que ens trobàvem a aquella altura del carrer Mallorca i es deixa veure la seva magnificiència, la seva façana vella i deslluida, la seva façana moderna i desencaixada i les parades de turistes. A l'illa parell del carrer Mallorca entre Sardenya i Sicília hi ha un Starbucks que mai havia vist i que segur que tant a na Vicky com a na Cristina els va encantar poder prendre un smonka amb extra de vainilla allà assegudes, igual que els va agradar molt Barcelona.

I plou, però no és una cosa que em sorprengui massa, perquè ja sabíem tots que avui havia de ploure. De fet ha plogut tot el dematí i bona part de la tarda, llevat del vuitanta per cent del temps que passejava. En arribar a Verdaguer, que com va dir na Picó, havia nascut a Folgueroles, a la plana de Vic –com na Marta–, he girat per Passeig Sant Joan i m'he mentalitzat que havia de tornar cap a casa, així que he tornat girar per Provença quan m'he dit que no, que o seria per Rosselló o no seria. Així he arribat, en un moment donat del meu passeig, a Damasc, una pastisseria amb gran sortit de dolços siris –que, me per mi que són iguals que els libanesos–.