Du soleil en Flandres.

Ahir, una mica a correcuita, vaig decidir que el sol belga s'havia d'aprofitar i que, sincerament, per molt que fossin les Fêtes de la Wallonie, el que realment em venia de gust era marxar a Flandes. Així, a les 14.20, just després de dinar, vaig decidir unilateralment i sense cap mena de pretensió de companyia, que marxava cap a Flandes i que m'era una mica indiferent anar a Anvers o a Gant, que depenia del primer tren que passés. Dit i fet, vaig sortir de casa, vaig agafar el 71 en direcció De Brouckère i em vaig baixar a Gare Centrale. Per poc vaig perdre el tren de Gant, així que a les 14.40 vaig agafar un tren en direcció Antwerpen Centraal Station. La gràcia és que Anvers es troba, pràcticament, a l'altra punta del país, limitant amb els Països Baixos i bé, a les 15.25 posava els peus a Flandes. 

Anvers es va mostrar plena de gent. Suposo que aprofitant el darrer dissabte d'estiu i, a més, amb sol. La ciutat demostra, un cop més, que aquest país -o tres països que són Flandes, Valònia i Brussel·les- és una prolongació dels Països Baixos, almenys en termes arquitectònics. L'estil Hausmannià parisenc brilla per la seva absència i això també es reflecteix amb l'amplitud i decència de les CASES belgues. Perquè aquí la gent viu majoritàriament en cases, sovint amb jardí. I bé, l'arribada a Anvers em feu oblidar el francès i passar a l'anglès. Així, em vaig prendre un tallat i un muffin de coco i xocolata, vaig passejar i passejar, gaudint del sol i de la solitud buscada. De Flandes m'emporto una grata imatge, com no podia ser de cap altra manera. Ciutat maca i molt neta, feia sol i hi havia molta gent al carrer. Els flamencs són, per definició, un cap ros més alts que els valons i, a sobre, són més atractius i parlen idiomes. En canvi, es diu que els valons són més simpàtics i divertits. Permeteu-me dubtar el caliu francès.

Ja de tornada em vaig baixar a la Gare Centrale i vaig decidir tornar caminant a casa, el primer cop que ho feia. La Grande Place estava a petar de gent que gaudia de les jornades de Mèxic i dels mariachis que animaven la festa. La veritat és que s'agraeix l'ambient que hi ha sempre a Brussel·les, caldrà veure com va la cosa a mitjans gener.

Ixelles - Primera noche.

Installé. Enfin. En mi primera noche en Ixelles después de Forest y Woluwe-Saint-Pierre estoy completamente solo en el kot y probablemente también en todo el edificio. De hecho, a decir verdad, es prácticamente el primer momento solo que tengo de reflexión desde que llegué a Bruselas. Hoy juegan los diables rouges, la selección belga, contra Croacia y todos las calles y bares de alrededor del Cimetière d’Ixelles están a reventar de jóvenes. Pese a lo que pudiéramos pensar, lo más probable es que estuviera lleno si jugara cualquier otra selección o incluso sin siquiera fútbol. El quartier ULB  es eminentemente un barrio universitario, de jóvenes en kots  y de kots à louer y, en el cruce entre Chaussée Bondaael y Avenue de la Couronne, junto al cementerio de Ixelles, tenemos más bares de los que pensaba encontrar en cualquier calle belga.

Impasse pre-setembre.

Avui ha estat l'enèsima vegada des que vaig arribar a Mallorca -dia 29 de juliol-, que, un cop sota l'aigua de la dutxa i ben xop, me n'he adonat que duia les ulleres posades. Sí, francament caldria revisar el meu vigor mental després de 20 dies de no fer absolutament res. L'estiu a Mallorca és, en aquest cas, sinònim d'encefalograma pla, d'una pseudo-reclusió a casa entre la una i les sis i mitja, de fugir dels carrers que cremen, de la xafugor. D'una platja que estic dosificant, perquè ni tan sols l'aigua de la mar refresca aquest any i, francament, la benzina és cara. L'estiu és exclusivament l'agost, perquè el juliol no ha estat estiu, sinó gairebé només la continuació del curs a Barcelona, feina, mudança i caps de setmana a l'Empordà. L'agost, en canvi, és estiu en totes les seves significacions (peresa extrema, calor, Palma plena de turistes, buida de persones) i, al mateix temps, és un agost de transició que tots ja el titllam com a tal. Transició cap a qui sap on. Palma queda buida de vida pròpia. Té collons la cosa que just sigui aquest estiu i no cap dels altres que estaven enmig

I, en canvi, aquests 1 i 2 de setembre no són més que un impasse entre agost i setembre, un llimb atemporal on només aquesta pluja extrema de 48 hores i l'apujada de l'IVA ens indiquen que ja és setembre i que, ben aviat, ja estaré de camí cap a un altre país. Perquè, de fet, amb uns quants dies d'antel·lació, ja tenc la maleta mig feta i ja estic revisant tots els racons d'una habitació que, mentalment, ja l'estic desmontant. L'altra meitat consisteix en esperar.