Impasse pre-setembre.

Avui ha estat l'enèsima vegada des que vaig arribar a Mallorca -dia 29 de juliol-, que, un cop sota l'aigua de la dutxa i ben xop, me n'he adonat que duia les ulleres posades. Sí, francament caldria revisar el meu vigor mental després de 20 dies de no fer absolutament res. L'estiu a Mallorca és, en aquest cas, sinònim d'encefalograma pla, d'una pseudo-reclusió a casa entre la una i les sis i mitja, de fugir dels carrers que cremen, de la xafugor. D'una platja que estic dosificant, perquè ni tan sols l'aigua de la mar refresca aquest any i, francament, la benzina és cara. L'estiu és exclusivament l'agost, perquè el juliol no ha estat estiu, sinó gairebé només la continuació del curs a Barcelona, feina, mudança i caps de setmana a l'Empordà. L'agost, en canvi, és estiu en totes les seves significacions (peresa extrema, calor, Palma plena de turistes, buida de persones) i, al mateix temps, és un agost de transició que tots ja el titllam com a tal. Transició cap a qui sap on. Palma queda buida de vida pròpia. Té collons la cosa que just sigui aquest estiu i no cap dels altres que estaven enmig

I, en canvi, aquests 1 i 2 de setembre no són més que un impasse entre agost i setembre, un llimb atemporal on només aquesta pluja extrema de 48 hores i l'apujada de l'IVA ens indiquen que ja és setembre i que, ben aviat, ja estaré de camí cap a un altre país. Perquè, de fet, amb uns quants dies d'antel·lació, ja tenc la maleta mig feta i ja estic revisant tots els racons d'una habitació que, mentalment, ja l'estic desmontant. L'altra meitat consisteix en esperar.