Resident balear.

Ara sí que m'han posat ben calent, de debò. No ha bastat tot el que duim aquesta legislatura i tot el que ens espera per posar-me a escriure sobre la situació actual, no. Ha hagut de ser la filtració de què el Ministeri es planteja la supressió i/o reducció del descompte de residents, amb la imposició d'un preu màxim de subvenció.

En aquest sentit, les primeres impressions no ens han d'enganyar. Òbviament, sembla raonable que els poders públics mirin per les despeses i n'assegurin el correcte ús d'aquestes. Així, no és cap mala idea la de repensar el model de descompte de residents, perquè, en certa manera, resulta ben ineficient. Ineficient des del punt de vista del ciutadà, que pateix l'augment de preus de les companyies i que, malgrat el 50%, no té assegurat un trajecte a preu raonable, i ineficient des del punt de vista de les administracions públiques, en subvencionar la meitat del cost dels bitllets, han de treballar amb milers de documents amb dades diferents, ja que el preu, a diferència del que creu Foment, és més que susceptible de canviar. I sí, no és mala idea això de repensar el model de subvenció pública del transport a Balears, Canàries, Ceuta i Melilla, i fins i tot, reprendre el debat d'uns certs preus públics, sobretot en el transport interilles.

Al llarg dels darrers 5 anys, quatre dels quals he estat estudiant a Barcelona, he realitzat 51 trajectes en vaixell o en avió, majoritàriament entre Barcelona i Palma, encara que també a Eivissa, València o Alacant. Així, lluny de ser un entès en l'establiment de preus de transport aeri i marítim, com a mínim, sóc força conscient de la realitat a què ens enfrontem els ciutadans dels territoris no-peninsulars. I aquí, val a dir, que els mallorquins ens trobam en una situació particularment millor que els menorquins o eivissencs -no parlem ja dels formenterencs-, ja que les nostres connexions acostumen a ser força més regulars i estables i l'oferta, malgrat devallar a la temporada d'hivern, segueix essent relativament variada. Com a usuari  del transit transmediterrani, entenc que, en la mesura en què jo sóc el beneficiari d'aquests trajectes, n'he de ser també responsable d'una part del seu cost i que l'Estat no ha ni hauria de sufragar les meves despeses de vacances. 

Ara bé, dit això, he de remarcar que, l'Estat sí que hauria de vetllar per un correcte desenvolupament del trànsit aeri i marítim entre la península i els territoris no-peninsulars, entre d'altres perquè el benestar de milers de persones, famílies i negocis depenen d'aquests trajectes i, per tant, s'entén que aquests trajectes són de vital importància per a la ciutadania d'aquests territoris, que aquests trajectes generen externalitats positives i que, per tant, la manca d'intervenció estatal donaria lloc a una menor demanda de la desitjada. L'Estat hauria, doncs, de ser sensible a la realitat de la població no-peninsular. Així, en el cas de les Balears, en tant que arxipèlag eminentment turístic, l'arribada de persones de fora de la nostra comunitat és, en general, molt superior a qualsevol desplaçament dels illencs cap a altres illes o cap a la península. D'aquesta manera, en cas d'absència d'intervenció estatal, els desplaçaments naturals i necessaris cap a casa, cap a la península o entre les illes, seria més que difícil pels illencs, ja que haurien de fer front a bitllets d'avió amb preus "de vacances".

En segon lloc, l'Estat hauria d'assegurar una veritable competència entre les operadores dels trajectes, ja sigui amb els mecanismes tradicionals o amb d'altres com una certa regulació dels preus. Fins aquí, el que trobem és que les companyies aèries havien haugmentat els seus preus un 35% des de l'aplicació del 50% per a residents, fruit dels efectes perversos del sistema: les companyies tenen incentius a augmentar els preus perquè saben que només la meitat de l'augment afectarà directament al comprador no-peninsular, de manera que, així, la subvenció serveix per a generar beneficis econòmics a les companyies aèries i no per abaratir el bitllet d'avió. Pel que fa a les companyies de vaixells, la desaparició d'Iscomar -llevat pel trajecte Alcúdia-Ciutadella, quan no hi ha rissagues- i dels "ràpids" han portat a la pràctica defunció del servei, que esdevé servei de mercaderies per a camioners i servei de transports per a 1) persones amb cotxe, bicicleta o molts de trastos, 2) persones que han de marxar de forma sobrevinguda i 3) persones que eviten agafar l'avió, ja sigui per por o per compromís amb el medi. L'anunci de multa per part de competència a Acciona (sa Trans) i a Baleària per pactar preus no sorprén a ningú. 

En tercer lloc, l'Estat no pot menysprear el factor insular com a determinant per a la nostra economia i societat. D'aquesta manera, hem d'entendre que la insularitat, en ella mateixa, no és un problema, sinó que ho és en tant que es dóna una dependència econòmica, política o de qualsevol tipus de l'exterior. D'aquesta manera, hem d'entendre que no és el fet de ser illenc, sinó el de fet ser-ho i, alhora, estar lligats culturalment, econòmicament i política a la península el que determina la nostra societat, de la mateixa manera que Ceuta i Melilla, per se, no tindríen cap problema amb la seva no-peninsularitat si no fossin part d'Espanya. La necessitat d'integració d'aquestes regions i dels seus ciutadans a través de polítiques públiques de transport és, doncs, una simple conseqüència del fet de tenir territoris "d'ultramar".

Per últim, s'entén que els ciutadans no-peninsulars, com a qualsevol altre ciutadà de l'Estat, som susceptibles de fer front a les nostres responsabilitats impositives que, pel que fa a les Balears, són idèntiques a les peninsulars -llevat dels trams autonòmics que, s'entén, afecten només als pressupostos autonòmics i no als estatals-. Per sort o per desgràcia, avui dia no existeix cap carretera que comuniqui les Balears amb la Península ni les nostres illes entre elles i, per tant, qualsevol transport que s'hagi de fer ja sigui dins les Balears -interilles- o per anar fora de les Balears, requerirà l'ús de vaixell i/o d'avió -com sigui el cas d'un formenterenc que va a Barcelona-. Malgrat la manca d'integració de les Balears dins la xarxa de carreteres nacionals, els nostres ciutadans, com a qualsevol altre, paga una part infinitessimal d'aquesta xarxa, a més de les nostres pròpies carreteres que, recordem, no són susceptibles d'integrar aquesta xarxa per raons lògiques. Consideracions a part mereixen els convenis de carreteres i ferrocarrils per les illes. D'aquesta manera, s'entén que qualsevol ciutadà de l'Estat pot circular per les carreteres nacionals i per les autovies públiques sense cap més despesa extra que cost del propi trajecte, ja que, les carreteres ja estan finançades pels impostos. Així, una persona de La Corunya que hagi d'anar a Almeria haurà de fer front als 141€ de mitjana que, segons googlemaps, costa la benzina, però sempre que vagi per carreteres convencionals o autovies/autopistes sense peatges no pagarà cap suplement ni pel manteniment de les carreteres, ni per la seva construcció, ni per les externalitats negatives que té el transport per carreteres (contaminació acústica, ambiental, impacte visual i ambiental de les carreteres, costos vinculats als accidents per carretera, etc.). La subvenció dels bitllets marítims o aeris per als ciutadans no-peninsulars, és, doncs, perfectament equiparable a la subvenció en matèria de transport als ciutadans peninsulars que, per uns motius o altres, han de viatjar dins la península. I aquí, parlo només de carreteres convencionals o autovies, res de transport ferroviari o Alta Velocitat.

Per tot això, entenc que el manteniment d'una política pública de transports interilles i transmediterrani és completament necessària i, en cap cas, s'haurien d'esgrimir raons de tipus econòmic per a reduir-les, ja que parlem de polítiques necessàries pel 7,5% de la població de l'Estat. Sí que és, en canvi, completament recomanable repensar el sistema per tal que s'eliminin els efectes no-desitjats i per a què, veritablement, es pugui aconseguir una mobilitat. Hauria de ser, així mateix, element d'especial tracte la mobilitat interilles, en tant que, almenys pel que fa a les Balears, resulta especialment difícil i, fins i tot, més cara que des de la península.

Una semana bajo cero.

Una semana bajo cero y creo que ya estoy aclimatado al frío, o al menos a este nivel de frío, sin lluvia, sin viento. Incluso me acostumbro a la pérdida de movilidad fruto de la acumulación de capas una encima de la otra, al hecho de tener que andar como pingüinos por miedo a caerte sobre los bloques de hielo que se forman en las juntas de los adoquines bruselenses o incluso en los propios adoquines, paradas de bus, tram, etc.  Acostumbrado a no distinguir el humo blanco de la chimenea de la casa de en frente entre las nubes, al sol gélido que sale el día siguiente de nevar, a contar cinco minutos de margen para ponerme todo lo que me tengo que poner antes de salir de casa.

Y total, no es para tanto, por lo visto hay ciudades donde hace (mucho) más frío, y seguro que sus ciudadanos no andan escribiendo posts sobre esto. Yo tampoco lo haría si solo fuera frío y nieve, si me siguiera pareciendo algo ajeno, extraño, poco usual eso de ver los tejados blancos y todas y cada una de las marquesinas de las paradas de bus cubiertas por un manto blanco, pues seguramente no escribiría este post. Pero es que ahora mismo, he dejado de vivir esto de ahí fuera como algo fuera de lo común, temporal o excepcional, como esas nevadas efímeras de Mallorca o Barcelona, como algo que dura dos días. No, aquí me planteo que, por poder, podríamos no ver el cristal del techo de la parada de Flagey hasta marzo, o quién sabe. Lo cierto es que las perspectivas de mejoría no son bastante halagüeñas, pero ya digo que estoy acostumbrado y por ello tampoco me importa demasiado. Asumo, con cierta naturalidad, que es el mejor de los climas que podíamos tener para quedarnos en casa estudiando toda la tarde -o perdiendo el tiempo-. Aunque, francamente, visto mi ritmo de estudio quizás prefiero un sol de mayo.

En cualquier caso, en una semana justa estaré en Mallorca disfrutando, ahora sí, de otro frío mucho más sutil, más inesperado y, para qué negarlo, más mortífero. Ese frío que te hace confiarte en las mañanas al sol, en terrazas que son fuente de resfriados, en paseos agradables que te dejan helado. Para qué negarlo, en Mallorca paso mucho más frío que en Bruselas, claro que todo depende de cómo afrontas las situaciones. Y es que Mallorca deviene símbolo de verano o primavera constante y abrigarse, por mucho frío que haga, no es una opción. Al contrario, uno prefiere sufrir el frío y permitirse el lujo de ir ligero, no como aquí, de que no te pesen los pies por las botas, ni las piernas por las mallas, de tener movilidad porque no necesitas un abrigo grueso.

Francamente, manda huevos.

Un dia, tots riurem.

La veritat és que aquests dies la mandra se'm fica a dins i, els pocs moments de lucidesa mental i de concentració, acabo essent desconcentrat per factors externs, com els quatre flocs de neus que es veuen caure des de la finestra, o el sentiment de què, de fet, el cafè no em fa sentir-me més despert o menys endormiscat, sinó, bàsicament, bastant més nerviós i accelerat, cosa que tampoc és, necessàriament, quelcom bo per l'estudi. En qualsevol cas, avui, per enèssim dia des que sóc aquí, no he aconseguit llevar-me d'hora i posar-me a estudiar aquests meravellosos temes de ciència política i dret europeu, sinó que, més aviat, m'he passat més de mig matí al llit i l'altre meitat badant. Per fi a les quatre i escaig m'he posat a estudiar i, enèssim punt negatiu, me n'he adonat que el que estava estudiant ho duc bastant millor del que em pensava. I sí, fillets i filletes, és negatiu perquè no fa més que confiar-me i deixar de banda el poc estudi que duc. 

Aquest mes de gener es presenta com una hivernació en tota regla, amb un medi exterior hostil i unes poques ganes de fer res més que ficar-me dins el nòrdic i esperar que arribi la primavera per a poder anar a passejar per Gant i Anvers i practicar el meu neerlandès. En qualsevol cas, el que més em ve de gust ara mateix és tornar a la rutina de classes i coses a fer, i no pas aquesta lògica-il·lògica de no-classes i període d'estudi i exàmens. Ho sento, però jo aquests períodes no els sé aprofitar, dormo més del que toca, estudiï molt poc i, per desgràcia, això no és Barcelona o Mallorca i sortir a fer una volteta  o estar-me a la terrassa no és la primera idea que se'm passa pel cap.

Malgrat tot, m'estic convencent de que, els pocs moments d'estudi, estic essent hiperproductiu, cosa que em fa tornar entrar en la roda del fer no-res durant tot el dia i estudiar una horeta o dues cada horabaixa, sentir-me culpable de no fer res més, adonar-me'n que més o menys ho duc força bé i, així, l'endemà tornar a badar tot el matí. En fi, un dia me la pegaré ben forta i tots riurem.