Els límits de la tonteria.

Ahir, dues hores després de quedarme de Rodríguez a Brussel·les, vaig rebre la notícia de què no m'agafaven per a una molt bona feina. Aquesta va venir amb tacte, bones paraules i encoratjament i jo, al meu torn, no em vaig sentir especialment malament per això, sinó pels dubtes respecte el futur. Hi haurà noves oportunitats, vaig pensar, però no per això no vaig seguir una estructura del dia amb tendències depressives. Vaig intentar estudiar, però de manera compulsiva anava a cercar noves ofertes de feina, vaig enviar un parell de candidatures per dues molt bones feines i vaig estar fins les quatre entre això i la novel·la que estic llegint, la premsa, facebook i twitter. Fins les cinc no vaig ingerir més que el cafè del dematí, una torrada i un xic de pastís, bàsicament perquè no tenia gana i perquè no volia fer els plats del dia anterior.

Després vaig quedar per anar a prendre un cafè amb un amic i, com em moria de fam, vaig acabar demanant una torrada i una cervesa (primera). Quan ens vam acomiadar, tot i ser força d'hora vaig anar al bar on havíem quedat amb els d'ICV per llegir una estona. Mentres feia temps vaig demanar una cervesa (segona sense haver ingerit casi res) i vaig assistir al desmai d'un senyor epilèptic al bar, les seves convulsions, la seva pèrdua del pols i respiració, el massatge RCP per part d'un dels seus amics, l'arribada de l'ambulància tres minuts després quan ja estava morat, la reanimació per part dels professionals mèdico-sanitaris. Quan va acabar això, els del bar varen netejar una mica el terra, vàrem tornar a posar les taules al seu lloc i varen arribar els altres companys d'ICV.

Em vaig demanar la tercera cervesa, un plat com déu mana i vàrem fer la reunió, acompanyats d'una quarta cervesa. De tornada cap a casa mig plovia i, en entrar al pis, vaig veure la pila de plats per rentar, però vaig anar directament al llit.

Avui m'he despertat sense despertador cap allà les deu i, a la una i trenta-quatre encara no he menjat ni begut res de res. Això sí, m'he dutxat, m'he vestit, he fregat els plats, he endreçat la roba de l'habitació i m'he tret tota la tonteria de sobre. Un dia i mig de tonteria i de desordre alimentari en connivència amb la sol·litud al pis sobrevinguda em basta i em sobra.

Et bon, voilà, tenc la sort que dia 19 de dematí vaig a Palma i m'hi estaré una bona estona. Ja en tenc ganes. :)

Enèssim període d'exàmens

Entre lectura i lectura me permet fer l'enèsima pausa per mirar el cel i les finestres brutes, la quiche al forn, per estirar-me i descansar un poc els músculs engarrotats, per mirar el mòbil, per intentar convèncer la gent que vagi a votar el dia 25, etc. Ara em pos a escriure, perquè feia ja mesos que no ho feia i sembla mentida que estic més o menys exactament igual que el març, poc abans d'anar a Palma, a Praga, Lisboa i l'Empordà. I com no he d'estar igual si casi no he tengut temps de quedar-me una estona al mateix lloc i pensar un poquet.

Ara per ara, pareix que els dubtes que podia tenir s'esvaeixen en part i se m'obre un ventall de possibilitats relativament gran. Però això fa dies que no em preocupa massa i amb aquesta calor, només tenc ganes d'agafar la bici i anar a fer una volta o, millor encara, d'haver d'agafar el metro per anar a neerlandès i, justament, perdre'n un per poder seguir llegint Els jugadors de Whist, de Viçenç Pagès i Jordà. De menjar fruita i verdura fresca, anar a mercat, prendre llet preparada, sortir a estirar les cames a les nou del vespre i que encara sigui un poc de dia.

Sempre he dit que m'agraden especialment els períodes d'examen. I a Brussel·les també. Si bé no tenim la terrassa del Clot, ni les plantes, ni Barcelona, sóc especialment feliç amb aquesta llibertat d'anar fent al meu ritme, anar avançant i assolint conceptes, idees i coneixements. I és vera que em cansa profundament aquest examen de política exterior, que és súperavorrit, bel·licista i repetitiu, però que els de després m'apassionen i casi em farà pena acabar-los. Pareix bastant evident que s'acaba un cicle.