Entre lectura i lectura me permet fer l'enèsima pausa per mirar el cel i les finestres brutes, la quiche al forn, per estirar-me i descansar un poc els músculs engarrotats, per mirar el mòbil, per intentar convèncer la gent que vagi a votar el dia 25, etc. Ara em pos a escriure, perquè feia ja mesos que no ho feia i sembla mentida que estic més o menys exactament igual que el març, poc abans d'anar a Palma, a Praga, Lisboa i l'Empordà. I com no he d'estar igual si casi no he tengut temps de quedar-me una estona al mateix lloc i pensar un poquet.
Ara per ara, pareix que els dubtes que podia tenir s'esvaeixen en part i se m'obre un ventall de possibilitats relativament gran. Però això fa dies que no em preocupa massa i amb aquesta calor, només tenc ganes d'agafar la bici i anar a fer una volta o, millor encara, d'haver d'agafar el metro per anar a neerlandès i, justament, perdre'n un per poder seguir llegint Els jugadors de Whist, de Viçenç Pagès i Jordà. De menjar fruita i verdura fresca, anar a mercat, prendre llet preparada, sortir a estirar les cames a les nou del vespre i que encara sigui un poc de dia.
Sempre he dit que m'agraden especialment els períodes d'examen. I a Brussel·les també. Si bé no tenim la terrassa del Clot, ni les plantes, ni Barcelona, sóc especialment feliç amb aquesta llibertat d'anar fent al meu ritme, anar avançant i assolint conceptes, idees i coneixements. I és vera que em cansa profundament aquest examen de política exterior, que és súperavorrit, bel·licista i repetitiu, però que els de després m'apassionen i casi em farà pena acabar-los. Pareix bastant evident que s'acaba un cicle.
No comments:
Post a Comment