Thursday 26 November 2015

Apologia d'una Barcelona esquizofrènica

Feia molt de temps que no hi venia, que no hi passejava i que no hi respirava el seu aire difícil i contaminat, que no gaudia dels seus bars i cafès, del temps amb els amics, d’un cel tan blau i serè. Feia molt de temps que no venia a Barcelona i m’hi estava més d’un dia, i hi podia parlar i passejar amb calma i anar a dinar aquí i a fer el cafè amb galletes allà. I feia tant de temps que ni me’n record exactament quant, diria que dos anys i mig, però potser menys. Sé que hi havia vengut mitja horabaixa el passat Nadal i que fa dues setmanes santes hi vaig passar un dia i mig, però, la veritat, el temps que hi havia passat fins ara era de molt poca qualitat i pràcticament ens en anam al primer any a Brussel·les en què pujava i baixava amb certa regularitat.

La veritat és que no vaig saber que trobava a faltar Barcelona i les seves gents fins que no hi estava aterrant, fins que no era a l’aerobús, fins que no vaig agafar el ferrocarril. I és curiós que faci servir el terme enyorar perquè la Barcelona on vaig viure se’m queda lluny i la desconec. I és difícil enyorar una cosa que ha canviat, que no recordes o que no existeix. La Barcelona d’Hereu i Trias, la del principi de la desacceleració i la certificació de que estàvem en una molt llarga crisi. La Barcelona dels 18 al 22 i la d’anar pujant i baixant amb 23. Aquella Barcelona, és una altra i, sobretot, perquè, malgrat recordar-ne els detalls, no me’n record d’haver-la viscut. No me’n recordava de com eren les andanes del metro, de la quantitat de cotxes, d’on són les places de Gràcia, ni de que Barcelona és, en certa manera, una ciutat esquizofrènica.

Del que sí me’n record és d’anar en bicing d’aquí a allà, de les terrasses, de les galletes de La Nena, de sentir català de Mallorca de tant en tant, de que, malgrat els arbres, costa caminar-hi. I me’n record també de totes les coses que m’agradaria poder tenir temps per fer aquests dies per aquí, i de tota la gent a qui m’agradaria abraçar i a qui m’agradaria sentir explicar el seu dia a dia, els petits plaers que els fan feliços. 

No me’n recordava de que m’agradava tant aquesta ciutat, de que m’hi sentia tant com a casa, de que és i no és casa meva. No me’n recordava de que era tant una gran ciutat, ni de que també podia ser tant una ciutat provinciana en altres coses, de que té tants de comerços locals i tradicionals i tanta gentrificació i massificació. No me’n recordava que aquí hi havia estat tant feliç i que va ser aquí on vaig conéixer a algunes de les persones més importants de la meva vida.

No comments: