Sofia, first impressions

Just came to Sofia for the very first time. Here some impressions I got at first sight.

Things I didn't like
The pavement of the streets.
Commy buildings from 60s and 70s.
The mousaka I ate.
Too big streets.
The massive presence of western European and American companies.
The massive presence of fast-food chains.
The parking-roundabout of the cathedral.

Things I liked
The amount of parks and the general smell of pollen in the whole city.
The ice-cream I ate and the price of the ice-cream.
The sun and the heat.
Some nice buildings.
The cyrillic alphabet.
The cathedral, mosque and the synagogue.
The mountains and the snow in the mountains.

Things drived me nervous/disoriented
Being lost in translation.
The cyrillic alphabet.
My complete lack of knowledge of Bulgaria and Bulgarian cultural habits.
Being sleepy.


Roughly, I had pretty low expectations about the city, the first hours fulfilled those non-expectations and then it went better. Overall, I have a pretty good impression of my first 6h in the city.

L'estabilitat

L'estabilitat.
O això d'aixecar-te un dissabte a les 8 i poc, llegir la premsa, berenar amb calma i anar a llogar unes bicis per voltar pel bosc durant tot el dia. Que te toqui el sol, que agafis color, que te cansis com feia estona que no et cansaves, que gaudeixis.

Que després tornis a casa i facis net, berenis i te'n vagis a fer unes cervesses i a sopar amb uns amics. I que el diumenge t'aixequis -tot i que un poc malaltó- sobre les 10, sabent que és una bona hora. Berenar durant una hora i mitja, amb electrojazz i diaris, fer un brou per curar el constipat, endreçar la casa.

Que et sigui igual si l'endemà és dilluns perquè t'agrada la teva feina i no et sap gens de greu haver-hi d'anar. Perquè l'estabilitat -encara que signifiqui tenir vacances curtes-, per jo vol dir que tot va bé, que estic tranquil i que puc prendre'm els diumenges per berenar durant una hora i mitja.

Commuting

One of the first things you learn when you commute every day (at least in Brussels) is that it is extremely complicated to know the time you'll get to the office. Leaving 5 minutes earlier doesn't mean you're getting there 5 minutes earlier, neither the other way around. Knowing this, getting up earlier is completely unrewarding. In my experience, leaving earlier or later doesn't make any difference. While the time I get the office doesn't vary, the later I leave, the more crowded it tends to be. And that is probably the most annoying part of leaving late: being stuck in a crowded wagon listening to Romanian singing in Spanish and trying to find some room to read.

I guess that, in a way, that's the biggest incentive for leaving earlier: avoiding the crowd. But not even this is constant. Several days are unusually quiet. At 8.15 there may be only 10 people in my wagon. The day after at the same time, there may be 200 people.

 

I've decided to assume this whole commuting story is non-sense but, as long as I have enough space to hold my book and read that's fine.

Avorrit

Són les 10.30 i, després de dues hores a l'oficina, ja he fet dues pauses-cafè, he anat a fer una volta, a parlar amb una companya, he arreglat quatre coses amb el tècnic de manteniment, llegit dos informes, ajudat a un col·lega amb el seu ordinador, revisat el correu electrònic, llegit la premsa nacional i internacional del dia i cercat conferències. Em queden encara set hores dins aquest edifici i pareix que l'única cosa interessant que podrà tenir el dia és la taula de conversa en neerlandès a la què m'acaben de convidar.

 

Veient que, pel que sembla, a la meva unitat s'han oblidat de mi, em dedic a pensar tot el que podria haver fet amb un dia lliure a la ciutat: dormir fins les deu, fer els plats, anar a comprar un aspirador, a fer una volta al parc i gaudir de la boira, acabar-me el llibre que estic llegint, sortir a córrer, anar-me'n a Flandes, anar-me'n a Valònia, anar a veure els meus ex-companys de feina, fer plans per les vacances, tornar a dormir, endreçar els meus documents, endreçar les factures, fer neta la casa, escriure un post al blog més divertit, etc. Se m'ocorren 150 coses més interessants que omplir-me a cafè dolent de màquina de 30 cèntims mentres escolt el meu company de despatx grec com parla en grec. En aquest moments, podríeu pensar que hauria de parlar amb el meu cap per demanar-li més feina o partir. I bé, és que ja n'hi he demanada tres cops i no partesc perquè encara no he perdut l'esperança de què me n'enviï durant el dia d'avui.

 

Supòs que qui no se queixa és perquè no vol, però trob que no hi ha res més avorrit que haver d'estar a la feina sense fer res de profit.

25.02.15

Ja a Brussel·les, com tantes altres vegades. Aquí hi plou i el cel és gris, però són les sis i quart i encara hi ha claror. La primavera, almenys pel que fa a les hores de llum, arriba a passes de gegant. Fred, idò no massa tampoc. Per enèssima vegada, arrib a Brussel·les sense tenir massa clar què he de fer en els propers dies i setmanes. Tot i així, la incertesa és bastant menor que altres pics. Avui sé que de dilluns a dimecres tendré sessions de benvinguda i que dijous començ a fer feina, així que, la veritat, sigui quina sigui la feina que hagi de fer al final, no hauré d'esperar massa per saber-ho.

D'aquest viatget a Mallorca, me n'he endut per primera vegada la impressió de que Palma és una ciutat adormida, sense ànima ni esperit, anquilosada en un febrer de vacances pel 80% dels restauradors llonguets. I no només això, me'n duc la impressió de què Palma és una ciutat que mor dia a dia, sense esperit ni institucions que guardin la seva idiosincràcia. Un, dos i tres comerços tradicionals donen lloc a una terrassa com tantes altres a la ciutat de la privatització de l'espai públic. Tot i així, jo mantenc les meves tradicions particulars, una llarga passejada pel centre, berenar de llonguets i un bon cafè amb llet, anar a donar sang, a fer cerveses i pomades pel centre i, per què no, anar a veure si trob amargos al Forn de la Glòria. A banda de la tranquil·litat de veure com, pel que fa a les meves tradicions, tot segueix igual, a la meva maleta me'n duc sis llonguets, 700 grams de tomàtiga de ramellet, dues cunyes de maonès i sis carxofes. La veritat, estic content i satisfet d'haver tornat a ser per casa, d'haver vist a qui he vist i d'haver fet i menjat el que he fet i menjat i, tot i així, encara estic més content de ser a Brussel·les, de reprendre el meu ritme i aquesta dualitat Palma-Brussel·les.

Nous aires.

Mig estirat en el sofà, me dedic a escoltar el renou de la ventada que bufa i que, es veu, ha fet tomar arbres i palmeres (tothom sap que no són arbres de debò). En realitat, només faig temps per veure si arrib a trobar per fi una perruqueria oberta i puc tallar-me els cabells d'una vegada per totes. Pareix que aquest cop sí, l'argument economicista ha convençut a mun pare de que me'ls talli. Idò sí, tot i l'IVA, surt molt més barat fer-ho aquí que allà.

Aquí i allà. Ara que enfil el camí dels tres anys a l'estranger, començ a xerrar com el que som: un emigrant que va tornant de tant en tant. Tot i el convenciment de la meva condició d'emigrant i de què tard o d'hora hauré de canviar de manera efectiva la meva residència i tributació, mai havia tengut tantes ganes de participar de la societat civil de Mallorca i de Palma. Supòs que això vol dir que, malgrat tot, no hi sóc tan alluny.

Avui el Parlament Balear debatia la presa en consideració de la ILP pel territori en la que vaig estar fent feina aquest estiu. Després de set mesos de recorregut i d'explicació poble a poble, barri a barri, illa a illa, el Partit Popular ha decidit invalidar les 16.548 signatures i vetar la possibilitat de discutir el contingut de la ILP. Hom podria estar trist per això, però des de bon començament sabíem que aquest seria el final. A banda d'una proposta pel territori, aquesta ILP del GOB ha servit per remarcar que les coses s'han de fer d'una altra manera i que la ciutadania ha de jugar un paper fonamental en la presa de decisions. I en aquestes estam, en què la ciutadania ens hem de mobilitzar i exigir, des de tots els àmbits, una societat més justa i més sostenible.

Apunts precipitats sobre Sant Sebastià

Amb precipitació i molta llunyania, m’atrevesc a escriure els quatre pensaments sobre aquesta revetlla de Sant Sebastià. 

El preàmbul

Sense massa sorpresa, ja fa uns mesos que hem pogut assistir a la conformació i a l’arrelament d’idees, propostes i voluntats de transformar les festes de Ciutat i reprendre-les com el que són: patrimoni dels llonguets i les llonguetes. Així, bastava llegir amb un poc d’atenció les propostes de MallorcaVerbenaTour -que estiu resre estiu ens recorden que la festa, si n’hi havia (o si no), depén de nosaltres mateixos i que som lliures (i benvinguts) de montar-nos la nostra pròpia festa- per a saber que, tard o d’hora, una cosa així hauria de passar a Palma. La recuperació de Sant Sebastià: una festa sempre menor, a l’ombra de Sant Antoni i no parlem d’algunes festes d’estiu de la Part Forana.

Sant Sebastià durant anys (i jo, he de dir, no n’he conegut mai de diferent) l’hem pogut resumir en una nit de concerts en què el millor que un pot fer és anar canviant de plaça amb l’esperança que millori la qualitat musical. Sí, també hi ha la bicicletada i els focs, però, no ens enganyem: no es viu el sentiment de germanor i alegria dels Sant Antonis de Llevant o de Sa Pobla, de Pollença, etc. Així, molts prenguérem molt bona nota del naixement d’OrgullLlonguet. 

Els fets

La realitat és que, des de la llunyania i amb tota la precipitació d’escriure-ho la mateixa revetlla de Sant Sebastià, pareix que les coses sí han prosperat i que, com a mínim, hi ha qualque cosa que es mou. Per tot arreu llegesc sobre llonguets i llonguetades populars, balcons engalanats de groc i gent que es mobilitza. 

I, arribats a aquest punt, he de dir que el que més em motiva no és la festa en sí, sinó tot el que hi ha darrera: gent compromesa amb la seva ciutat i amb la manera d’entendre-la, una Palma de tots i totes. 

El compromís amb la ciutat i amb Ciutat ve necessàriament de la mà d’un compromís amb la seva llengua i cultura, amb la seva tradició gastronòmica i amb les seves festes. El que és més interessant d’aquest cas és que OrgullLlonguet no limita aquest compromís a la recuperació de tradicions antigues i amb risc de perdre’s, sinó que entén la cultura de manera dinàmica i participativa i, per tant, susceptible de ser modificada per tots nosaltres.

La importància de tot això

La lluita per la recuperació d’un orgull llonguet, d’una identitat col·lectiva palmesana dins la mallorquinitat -però mantenint la seva idiosincràcia-, és la primera passa per tenir una Ciutat que no es resigna i que té personalitat pròpia. Una Palma transformadora i amb energia, amb l’empenta necessària per tirar endavant nous projectes i per defensar allò que cal conservar. 

Només amb una Palma amb autoestima podrem defensar els comerços tradicionals abans que tanquin i evitarem que Ciutat sigui una parc temàtic més dins la Mediterrània.

Així que concloc pensant que, per sort, tot això no se tracta només de la festa i de passar-s’ho bé, sinó de fer una millor Ciutat per totes i per tots.