Aloma.

Na Marta m'ha dit que si té una filla li posarà Mercè. I jo no deix de pensar que aquest nom pareix que és el focus de totes les atencions, de tots els textos, de totes les meves paraules que deix aquí. Perquè Mercè és Palma i aquesta m'és llunyana, però Mercè és Rodoreda, i és Gràcia i és Barcelona.

I aquestes tardes de dissabte que tots sabem que, en realitat, són de diumenge, amb pluja i cafès, i teatre i fred. Aquestes tardes en què pareix sempre hi és na Marta. Perquè na Marta no té molta sort els dies que decideix baixar a Barcelona, ja que es posa a ploure o jo he d'estudiar.

Però la pluja ja és quelcom habitual a la ciutat i en mi. Plou dia sí, dia no. I si canto trist, és perquè no hi sou tots i em mancau massa.

Les setmanes ja han passat i, sense adonar-nos, s'acaba el trimestre i, en dues setmanes, perdó, en tres caps de setmana, aquest vinent no, l'altre tampoc i el següent sí, ja estarem a casa un altre cop. Plens de plans que no sempre es cumpliran. Buits de càrregues escolars, que no universitàries.

Supòs que tot és qüestió d'abrigar-se, esperar que deixi de ploure una mica i sortir a passejar. Per cert, demà crec que m'aixecaré a les 10 i no a les 9 com tenia pensat, que em ve de gust dormir un poquet i totes les hores d'estudi d'avui ja em permeten prendre'm qualque capritx.

Mercè.

Palma s'encongeix un cop més davant del fred, es tanca i es posa un jersei de llums de Nadal, de decoracions, de casetes que enguany ja no són de fusta i decideix que, amb això, ja en té prou per a sortir al carrer i demostrar que ella és tan càlida com ho volem nosaltres.

Del que no me'n recordava era de com de freda és aquesta casa, aquestes parets, aquest sòl, aquest llit, de com de fred és ca meva i de com de bé es pot arribar dormir.

I supòs que seria molt més fàcil enyorar una Palma com sa de Mercè amb un sol i amb un cel blau vora la mar, però aquesta Palma de primavera, d'estiu, aquesta de bicicletes pel Portitxol és una altra Palma ben distinta i aquesta d'ahir i d'avui a mi m'agrada molt.

Perquè aquest fred recorda un any de Dret que, en cap cas, es mereix el tracte que li he oferit aquests darrers mesos, recorda un any de moltes llengües i massa cafès, poc estudi i una sensació extranya de ser gran i no ser-ho.

I, enguany, ja tot és una mica diferent, per no dir que ho és molt. Però això no vol dir que sigui pitjor. Enguany, supòs que tot està per veure, supòs que basta dir que estic molt content.

BONET, Mª del Mar. Mercè.
Perquè no sempre tenc sa sort d'estar a Palma.

Novembre és blau.

A cops de mandarines intent que a aquesta hora del cafè sense cafè no se m'acumulin les ganes de pensar en seminaris, pràctiques, exàmens ni exposicions de temes. Amb més ganes que èxit vaig deixant de banda tots els papers de la taula i els endreç, els orden de gran a petit, per temes, per ordre en què ho he d'entregar.

I m'imagin que així ja he fet quelcom productiu. Però, encara que no sigui pas vera, jo sé que sóc més eficient com més content estic i, si tenir la impressió de que faig coses productives, em fa estar més content, doncs ja està tot fet.

Contam el temps en caps de setmana, com va dir na Marta. L'altre vaig anar a Girona, aquest passat he anat a Vic, aquest que ve vendrà en Marcos i l'altre me'n vaig a Palma. Contam el temps en caps de setmana. I caps de setmana significa, a vegades, tornar a Palma i, altres, quedar-se per aquí badant, desitjant que torni diumenge per a que hi hagi moment de tele i sofàs.